La mort també integra
El Consell Comarcal d’Osona i les comunitats musulmanes treballen per buscar espais propis als cementiris
El més habitual és repatriar els difunts al país d’origen, però la pandèmia va obligar a fer moltes més inhumacions aquí
La pandèmia de la covid-19 ho va trastocar tot, també les cerimònies relacionades amb la mort. Durant quatre mesos, de març a juny del 2020, l’emergència sanitària va impedir la pràctica més habitual entre els musulmans catalans: la repatriació dels difunts al seu país d’origen. Arran del tancament de les fronteres, els difunts van haver de ser enterrats als espais habilitats que llavors existien per a aquesta confessió religiosa: els cementiris de Collserola (Barcelona), Manresa, Sant Feliu de Guíxols i Calonge. “La sobremortalitat va fer que els espais s’omplissin i algunes famílies musulmanes van haver de portar els seus morts a enterrar a cementiris de fora de Catalunya”, explica l’antropòleg i professor de la Universitat Rovira i Virgili Jordi Moreres. Les dues destinacions van ser Saragossa i el cementiri privat de Xiva, a la comarca de la Foia de Bunyol, al País Valencià. “La pandèmia ha accelerat el que ja feia més de vint anys que demanaven les comunitats: disposar d’espai per als seus ritus funeraris”, hi afegeix aquest expert, que ara ha coordinat la Guia comarcal per a l’adequació de recintes islàmics als cementiris d’Osona. Es tracta d’una eina impulsada pel Servei d’Acollida i Integració del Consell Comarcal i elaborada amb el suport del Servei de Convivència, Diversitat i Cicle de Vida de la Diputació de Barcelona.
Es tracta de donar la informació necessària als ajuntaments per poder actuar amb previsió. “Segurament no tots els municipis de la comarca necessitaran aquests espais, però aquells on hi ha més comunitats musulmanes sí que ho han de preveure. Ens hem anticipat, i gràcies als estudis que s’han fet des de la Diputació podem saber quines seran, més o menys, les necessitats en el futur”, expliquen Txevi Rovira, conseller d’Acollida i Integració del Consell Comarcal d’Osona, i Mireia Rosés Noguer, coordinadora del Servei d’Acollida i Integració d’aquest organisme.
Viure junts, morir junts
Ha estat una feina de dos anys dialogar amb les comunitats per consensuar la guia, que concreta com es poden complir els preceptes de l’islam seguint la normativa funerària actual. “Les comunitats ho han entès bé. En un inici es plantejaven tenir un cementiri propi, però des del Consell Comarcal no crèiem que fos la millor opció. Si vivim junts, morim junts. No volem cementiris a part, de la mateixa manera que no volem escoles a part o barris a part. Volem una comarca cohesionada”, concreta Txevi Rovira.
La quantitat de persones musulmanes que viuen a Osona no es pot saber amb certesa, ja que la religió és una dada personal de màxima protecció i, per tant, afortunadament, no hi pot haver registres ni llistes. Tot i això, es calcula que les principals nacionalitats de fe islàmica a la comarca són el Marroc, Nigèria, el Senegal, Mali i alguns altres països, que sumen unes 12.000 persones. Tenint en compte que a Osona hi ha 165.000 habitants, els osonencs de fe islàmica representarien el 7,26% del total de la població.
El que pretén la nova guia és fomentar la cohesió social i la convivència ciutadana, tenint en compte que la llibertat religiosa és un dret fonamental, i amb voluntat de fer efectiu aquest dret i atendre la diversitat als diferents serveis i equipaments municipals de la comarca. “Estem parlant dels equipaments públics. Les comunitats musulmanes ja han entès que alguns cementiris puguin tenir una creu a l’entrada per la qüestió cultural i ja hem proposat entrades alternatives. Però s’hauria de vetllar perquè tots els cementiris públics de nova creació siguin aconfessionals, per tenir en compte la diversitat religiosa de la seva ciutadania ”, insisteix Mireia Rosés. “Ha estat un gran treball de diàleg, de consens i de convivència del qual estem molt satisfets, i esperem que sigui molt útil, tant per als osonencs i osonenques de fe islàmica com per als diversos ajuntaments de la comarca d’Osona”, hi afegeix la responsable del Servei d’Acollida.
Les comunitats musulmanes de Vic, Manlleu, Torelló, Tona, Balenyà, Centelles i Sant Hipòlit de Voltregà són les que han participat en els treballs de la guia. “A Osona, la comunitat musulmana és molt important. Abans de la preparació de la guia ja s’havia fet una feina prèvia, a través de la Diputació de Barcelona, amb els ajuntaments de Tona, Balenyà i els municipis de la Mancomunitat de la Plana”, indica Moreres. L’antropòleg explica quina és la situació actual. “El municipi de Tona, que ha d’ampliar el cementiri, ha tingut en compte aquesta realitat en el projecte d’execució. A Vic també se’n planteja una ampliació, mentre que a Manlleu s’estudia un cementiri nou.” “Els cementiris –hi afegeix– han d’atendre la demanda que es vagi generant. Per això hi ha una proposta de previsió de necessitats funeràries, que es basa en la taxa de mortalitat. La genèrica de Catalunya és d’entre 8 i 9 per cada 1.000 habitants, mentre que la del col·lectiu musulmà és inferior, perquè no està tan envellit. Ara tenim previsions per d’aquí a 25 anys, però segur que les haurem d’actualitzar, perquè la demografia va canviant.”
Moreres també creu que s’ha de treballar en la línia que els cementiris integrin tota la diversitat. “Si no s’avança, poden sorgir iniciatives privades, i s’ha de tenir en compte que a Catalunya no hi ha cap cementiri privat i no hi tenim experiència”, indica. Per això ha estat tan important el diàleg amb les comunitats per trobar solucions, dins la norma, al que proposen.
La possibilitat d’un espai concret, sense estar barrejats amb altres confessions, és assumible. Les tombes a terra i en direcció a la Meca també es poden aconseguir racionalitzant l’espai i fent-les subterrànies a diversos nivells, entrant-hi per la superfície. El requeriment d’un taüt també està acceptat, encara que s’està començant a debatre si es poden fer excepcions per enterrar directament el cos a terra en el cas de musulmans i jueus, com es fa en altres llocs de l’Estat.
Perpetuïtat
Finalment, un altre punt que s’ha tractat és el tema de la perpetuïtat de les tombes. Els col·lectius islàmics demanen que hi siguin per sempre, però això és impossible per llei, perquè ja no es concedeixen títols de propietat definitiva, sinó que les despulles es poden traslladar passats 99 anys. La solució que s’ha buscat és oferir un espai que serveixi d’ossari en aquests casos, assegurant que les restes, amb el mínim trasllat, sempre quedaran allà mateix.
De moment, caldrà veure com es van adequant les necessitats, si es manté el ritme de repatriacions o si, per contra, a mesura que les comunitats vagin envellint, decideixen enterrar aquí els familiars. “De fet, entre la gent més gran ja ens trobem algunes veus que pensen que no val la pena que els retornin al seu país perquè allà ja no els queda ningú viu. Pensen que allà ningú els anirà a veure, i aquí, sí”, asseguren des del Servei d’Acollida i Integració.
