Societat

LAIA COSTA GAY

Activista jurídica de la campanya Padró X Totes

“Et sents persona i ciutadà quan t’empadrones”

Es manté la idea equivocada que qui no té un habitatge és una persona pobra. Ara això és una realitat ben normal
La llei sempre ha estat ben clara: els ajuntaments tenen l’obligació d’empadronar tothom que viu al municipi

En aquests temps de solitud i individualisme, ara incrementats per la crisi sanitària, hi ha persones i entitats que continuen lluitant pels drets dels més desfavorits, entre els quals hi ha un tràmit tan essencial com l’empadronament de tota persona que viu en un municipi, com fixa la llei, malgrat els impediments burocràtics que hi posen alguns ajuntaments catalans. La crisi de la Covid-19 ha fet créixer aquesta situació d’exclusió i vulnerabilitat, i alhora destapa perills sanitaris per a tothom. Per això, la Fundació Ficat i la coordinadora Obrim Fronteres van llançar, el desembre passat, la campanya Padró per a totes, i fan difusió de la tasca dels seus voluntaris i la d’organitzacions locals. L’activista jurídica Laia Costa ens ho explica.

Com descobreixen aquesta negativa a empadronar d’alguns ajuntaments?
L’any 2017 col·laborava amb la plataforma El Vallès Oriental Vol Acollir, de la campanya d’acollida de refugiats a Catalunya, que al final no van venir. Aquest moviment, però, va servir perquè aquests col·lectius miressin els migrants que tenim al territori i els ajudessin. Van trobar que hi havia persones que feia cinc o vuit anys que vivien al municipi sense poder-s’hi empadronar. L’any 2019 em van trucar per fer una xerrada i els vaig exposar que el tema del padró és clar des de sempre, malgrat que ara es parla de la nova instrucció del 2020, que és una còpia de la del 1997 i el 2015. És a dir, fa molts anys que els ajuntaments poden empadronar una persona que no tingui un domicili fix, o que no pugui acreditar un títol possessori. El que fa anys que ho fa bé és l’Ajuntament de Barcelona, i per això no és casual que tingui una gran bossa de persones sense sostre i de migrants, perquè els empadrona tots. Amb governs progressistes, el sensellarisme a Barcelona s’ha duplicat. La majoria dels altres municipis diuen que no tenen persones sense sostre. És clar, perquè no les empadronen, però malviuen allà.
Quina llei regula l’empadronament?
La llei 7/1985, reguladora de les bases del règim local, que en l’article 15 diu: “Tota persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure’s en el padró del municipi on resideix habitualment.” La llei és desenvolupada amb un reglament de població i demarcació territorial de les entitats locals, amb un reial decret del 1986. Per exemple, el reglament diu, en l’article 58: “L’Ajuntament facilitarà a tots els que visquin al seu terme fulls padronals o formularis.” En l’article 59: “L’Ajuntament podrà comprovar la veracitat de les dades consignades pels veïns exigint la presentació del DNI o targeta de residència, el llibre de família, el títol que legitimi l’ocupació de l’habitatge o altres documents anàlegs.” L’article 73 també fixa que “els ajuntaments declararan d’ofici la inscripció en el seu padró com a veïns de les persones que visquin habitualment al municipi i no hi figurin.” I un altre article clau és el 107, que diu que “la negativa dels espanyols i estrangers a emplenar els fulls padronals serà sancionada per l’alcalde”!
És ben clara, la llei.
Sí. La llei sempre ha estat així. I les tres instruccions que existeixen van desenvolupant què vol dir un “document anàleg”, com ara les factures, i s’hi inclou el concepte de “sense domicili fix o en barraques”. La llei és molt clara i poc interpretable. Per això, els acompanyants ho veuen clar en llegir la llei, i es mostren molt disposats a ajudar i a defensar-ho davant les oficines d’atenció dels seus municipis.
Què cal acreditar perquè t’empadronin?
Doncs un document que t’identifiqui, que acrediti que ets aquella persona, i algun document que demostri que vius en aquell municipi, que pot ser des d’una factura fins a un curset de català o un servei. Per a la identificació serveix la targeta de residència o el passaport. En la nova instrucció, per exemple, ara s’inclou que s’han d’admetre com a identificadors els documents de menors no acompanyats tutelats per la Dgaia, així com la sol·licitud de protecció internacional d’un refugiat. S’hi van detallant més coses en funció de la necessitat que hi ha.
Què implica tenir el padró?
Significa tenir la porta oberta a altres drets més bàsics, com l’educació i la sanitat –amb l’obtenció de la targeta sanitària–, així com l’accés als serveis socials, que són per a tothom. A més, actualment en la llei d’estrangeria el padró és un dels pocs documents que s’admeten per acreditar que vius a l’Estat espanyol i, si hi estàs vivint des de fa tres anys, pots començar els tràmits per sol·licitar el permís de residència i el de treball. Per això, el padró s’ha convertit en un document tan important i necessari per a les persones.
Què van fer les entitats?
Les entitats que fan els acompanyaments, en veure la negativa dels ajuntaments a empadronar, van començar a reunir-se amb els alcaldes i regidors, i també amb els síndics locals, per exposar-los aquest problema, però en molts casos es van adonar que la cosa no avançava.
Quin és l’escull principal que posen els ajuntaments per no empadronar?
Doncs, si no tens un contracte de lloguer o l’escriptura de propietat, et diuen que no et pots empadronar, obviant la possibilitat de l’empadronament en un domicili fictici que ha de tenir l’Ajuntament. Si bé les lleis sempre són interpretables, en aquest cas l’esperit de la llei és claríssim: tens l’obligació d’empadronar tothom que viu al teu municipi, i l’Ajuntament ha de facilitar per tots els mitjans aquest registre. Perquè no oblidem que el padró és només un registre de les persones que viuen al municipi.
I llavors, què fan els voluntaris?
La majoria dels voluntaris són persones grans, jubilades. I, quan acompanyen una persona racialitzada a inscriure’s al padró, estan informades, saben què diu la llei i exigeixen que se’ls inscrigui. El principal problema, que s’arrossega des de la crisi del 2008, és el fenomen dels rellogats en habitacions. Són els col·lectius de més exclusió i necessitat. Les famílies propietàries o llogateres que els relloguen l’habitació no volen que s’empadronin al seu pis per por de perdre les ajudes socials que elles reben. Com que hem vist que refusen empadronar-los, però, ara el que fem és presentar un escrit de queixa, en el qual es diu que no se’ls ha volgut empadronar pel fet de no tenir contracte de lloguer, o el que se’ls digui. Perquè, fins ara, no podíem demostrar, per exemple, que en Mohamed havia intentat set cops empadronar-se i li ho havien denegat per falta de contracte de lloguer; era una prova diabòlica. I ara, amb la queixa, ho registrem i en queda constància.
Han portat algun cas al jutjat?
Hem presentat una demanda contra l’Ajuntament de Mollet del Vallès al jutjat contenciós de Granollers pel cas de Mohammed Traoré. Aquest senyor té permís de residència i de treball, però no té targeta sanitària perquè no està empadronat a Mollet. En el contracte de treball consta l’adreça on viu, però no se’l pot empadronar en aquesta adreça per certes circumstàncies. Ho expliquem a l’Ajuntament i li sol·licitem que l’inscrigui en un domicili fictici, com ara a la seu de serveis socials, que és el que fan amb les persones sense sostre. I les notificacions, a casa seva. No ho van acceptar, i ho hem denunciat. A Mollet hi ha casos així. El cas d’aquest noi és paradigmàtic, perquè ell no es vol inscriure per rebre ajudes socials; ell cotitza, i aportaria riquesa al seu municipi. L’any 2008 el síndic de greuges ja va fer un informe en què insisteix als governs locals que tenen l’obligació d’empadronar sense el requisit que la persona tingui un títol de propietat, i els síndics i els defensors locals ho expliquen de manera brillant en un informe del 2019, titulat El dret a ser empadronat i la bona administració .
I què ha passat a Premià de Mar?
L’alcalde i el govern de Premià de Mar van aprovar una moció en la qual s’acorda que no empadronaran cap persona si no mostra un títol de propietat o un contracte de lloguer. Els partits de l’oposició hi van presentar recurs, però va ser desestimat. L’argument és el tema de les ocupacions, però la llei i les instruccions són clares quan es diu que la inscripció no pot tenir en compte les relacions juridicoprivades. Així doncs, s’està anant contra el que diu la llei d’una manera flagrant.
Quin és el motiu de fons per no empadronar nouvinguts?
Si bé en els últims temps, i gràcies als moviments decolonials, sabem que la base del sistema és la discriminació i el racisme, jo que he treballat en l’àmbit de les persones en mobilitat humana des de fa molts anys, crec que és més un tema d’odi a la pobresa i classisme. Hi ha la idea equivocada que una persona que no té un habitatge és una persona pobra, i això actualment no és així. Avui dia, hi ha persones que treballen, que no necessiten l’ajuda dels serveis socials, però sí que les empadronin on viuen, ja que estan en situació d’exclusió habitacional perquè no poden ni llogar un pis ni comprar-lo. Ara el discurs imperant és relacionar la immigració amb la pobresa. La veritat és que seria interessant fer un estudi seriós sobre la negativa constant i reiterada de tants ajuntaments a empadronar.
Hi podria haver una part de desconeixement?
Hi ha ajuntaments que s’han posat en contacte amb nosaltres i que ens han demanat assessorament perquè ho volen fer bé. I llavors també hi ha casos de funcionaris que diuen que allà sempre s’han fet així les coses i que tenen por de l’efecte crida. Si tots els municipis del voltant empadronen, no hi haurà cap efecte crida. I, per això, cal que es parli en l’àmbit dels consells comarcals o les diputacions. Es tenen poques ganes de canviar i innovar.
I com neix la campanya?
Acompanyant la plataforma del Vallès Oriental, ens vam adonar de la necessitat de posar models d’instàncies i recursos a disposició de les persones que acompanyen, i la Fundació Ficat, amb la qual col·laboro des de fa anys, no només va acceptar fer-ho a través del seu lloc web, sinó també impulsar algun tipus de campanya de difusió. Vam veure que col·lectius com ara la coordinadora Obrim Fronteres també fa temps que fan acompanyaments arreu de Catalunya. I juntes vam engegar la campanya Padró per a totes, aprofitant el context de pandèmia, en què l’accés a la sanitat és més necessari que mai. La campanya ha arribat a altres entitats de l’Estat com ara Andalusia, Melilla i les Canàries.
Teniu un cens de qui ho fa malament?
No. El que fem, de manera voluntària, és acompanyar els que acompanyen. Tenim constància d’aquells ajuntaments en què hi ha algun col·lectiu que es posa en contacte amb nosaltres per tal que els ajudem a fer els acompanyaments. Hi ha molt pocs ajuntaments que ho estiguin fent bé. I això és molt greu, sobretot ara amb la Covid-19, quan tots els ajuntaments s’omplen la boca dient que la salut és el més important, i alhora ignoren tantíssimes persones que no poden anar a un CAP a preguntar per la seva salut. Només cal mirar els llocs web dels ajuntaments, en què la majoria insisteixen a demanar contracte de lloguer o de propietat per empadronar-hi els veïns. Un dels canvis recents ha estat el de Mataró, que ho ha canviat ara, després de moltes concentracions dels activistes. I Cardedeu, que ja fa molt temps que ho té ben anunciat.
És vital empadronar-se.
Empadronar-se és ser reconegut com a ciutadà d’un municipi i pot esdevenir un acte de retorn de la dignitat perduda en el difícil trànsit migratori per a totes aquelles persones que han hagut de marxar de casa seva. Quan estàs empadronat, et sents ciutadà, et torna la dignitat. Com canviaria la percepció d’una persona si, en empadronar-se, l’Ajuntament li donés la benvinguda al municipi, un lot dels serveis i entitats municipals... Són petits grans actes que fan que la persona es vinculi al seu territori i l’estimi.

“Decolonial”

Laia Costa (Barcelona, 1976) es defineix com una activista jurídica “pel dret a la mobilitat humana de totes les persones, amb sensibilitat decolonial i enfocament comunitari”. Actualment, col·labora amb la Fundació Ficat, que des del 1996 defensa el dret d’accés a la justícia dels col·lectius més vulnerables. Costa també és membre de la Xarxa Autònoma d’Acollida de la Garrotxa de Joves que Migren Sols, i forma part del projecte Frontera sur de les entitats Solidary Wheels i No Name Kitchen, a Melilla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

ciutat del vaticà

El papa frena els rumors sobre la seva salut amb la lectura d’una llarga homilia

barcelona
Societat

Mor Joan Nadal, empresari andorrà pioner en el sector del transport

URBANISME

Rubí invertirà més d’un milió d’euros per renovar el clavegueram de dos carrers

RUBÍ
MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona
Societat

El servei d’atenció a víctimes de violència masclista de l’Eixample obrirà el 2026

Barcelona