“La dislèxia pot ser vista com un valor i també com una habilitat”

Sí, és un mica tard. No es va observar ni al centre de primària ni al de secundària. Però quan vaig tenir el diagnòstic la meva vida va fer un gir de 360 graus, sobretot des del punt de vista acadèmic. Sense saber que tenia dislèxia vaig arribar a primer de batxillerat. Les matèries específiques m’anaven bé, però en assignatures com el català anava molt just. Fins i tot em van recomanar deixar-ho i fer un cicle formatiu. Quan vaig saber que tenia aquest trastorn, que té una afectació mínima en la persona, em van fer un pla individualitzat i tot va canviar; en cas contrari no sé si m’hauria tret el batxillerat.

Sí, en el projecte final de grau ens van demanar que dissenyéssim la nostra marca personal. I jo vaig arribar a la conclusió que la dislèxia i tot el que comporta em podia definir. Vaig crear un storytelling, una peça de nou minuts en què vaig parlar de la meva experiència, de com es podia veure com una marca personal i com em permetia parlar de les meves habilitats i les meves aptituds.

És una idea inspirada en la frase de l’artista Olafur Eliasson, que va dir que “l’art és l’habilitat de veure els que altres no veuen”. Doncs la dislèxia, mirada des d’un punt de vista positiu i optimista, pot ser interpretada com una manera diferent, que podem oferir els que la tenim, de veure les coses. Això ens dona valors i uns tipus d’habilitats que altres persones potser no tenen. És com tenir la fantasia de poder escriure o llegir paraules desordenades. És clar que hi ha molts nivells de dislèxia i que tot s’ha de treballar moltíssim, però crec que és bo presentar-ho precisament com un repte que ens pot fer treballar més i oferir una visió diferent pel fet de saber que les coses no són sempre com les veuen els altres.

Sí! El projecte porta per nom Ohla, una paraula que tothom coneix i entén però que una persona amb dislèxia pot escriure així, girant les lletres i fins i tot amb un altre ordre. Però els que la llegiran sabran exactament el que els està dient.

Sí, primer va ser senzillament el meu de TFG, però per assegurar que estava ben presentat el vaig fer corregir per la meva professora de català de batxillerat, a la qual li va agradar la idea de fer un web on un noi jove parla sense embuts del seu món amb la dislèxia. Així, Ohla va començar el seu recorregut, ja que altres persones s’hi van interessar per fer-ho servir com a eina pedagògica. Cal recordar que la realitat de la dislèxia està encara molt amagada, que sí que se sap que persones que ho tenen són metges, artistes o científics. Però segueix essent un trastorn específic de l’aprenentatge que es calcula que tenen un 6% dels alumnes de l’Estat espanyol, i que algunes persones no arriben mai a saber que el tenen. Si el meu projecte pot ajudar a ampliar el coneixement de la dislèxia, la feina haurà valgut la pena.

Una de les persones a les quals va interessar la meva iniciativa va ser precisament el doctor Josep Cruz, que és qui em va diagnosticar la dislèxia ara fa quatre anys. Potser a través d’ell començaré a fer alguna participació en associacions de persones afectades per la dislèxia. M’agradaria molt que Ohla es convertís en un projecte de responsabilitat social corporativa (RSC). Que pugui acabar essent una marca de tothom i per a tothom, sense ànim de lucre, motiu pel qual en la memòria que vaig redactar no hi ha colors corporatius ni tipografies ni normes d’aplicació. Ara estic treballant per convertir-lo en una plataforma on qui ho vulgui hi pugui explicar la seva realitat i que, al mateix temps, pugui ser una eina per a entitats i hospitals. Ara ja disposem d’un web, ohlahola.com, en què, entre altres coses, es pot veure el vídeo que vam fer amb l’ajut de tres-centes persones per demostrar que cada un de nosaltres és únic i especial.

Que no s’espanti i que no es rendeixi a la primera. És bo mirar d’informar-se molt i comptar amb persones expertes que et poden fer plans personalitzats d’estudi. I sobretot, li diria que no faci cas als que li recomanin limitar-se a una cosa o a una altra, que, amb voluntat, es pot fer tot. Ara, també és essencial saber que la dislèxia no és un comodí, que no es pot fer servir per justificar no arriscar-se.