“Han de tornar a l’armari després de molts anys”

Sí, però no el doble, sinó que a vegades el triple o el quàdruple perquè acumulen moltes circumstàncies. Per exemple, en el cas de les persones trans, hi ha el factor econòmic. Es diu que al voltant d’un 80% de les persones trans no tenen feina. Si a més ets immigrant és més complicat.

La gent gran LGTBI pateix més la solitud perquè moltes vegades no hi ha una família. Segons com, a vegades és millor, perquè hi ha famílies que són per arrencar a córrer. La família és un nucli privilegiat de solidaritat si funciona bé. En canvi, quan no s’ha creat una família, les relacions amb parents de segon i de tercer grau no són tan fortes com abans. No comptes amb ningú que es pugui fer càrrec de tu o et pugui ajudar a tenir els serveis que necessites.

A les residències per exemple es pateix l’LGTBI-fòbia, que els obliga a tornar a l’armari després de molts anys a fora. A vegades no es donen habitacions als matrimonis homosexuals, o hi ha una diferència de tracte entre els mateixos residents. A la sanitat també hi ha gent que s’enfronta a personal mèdic a qui han d’ocultar que són LGTBI perquè no se senten segurs.

Sí, sovint el personal no està prou format o ve de cultures diferents a la nostra de tradició potser més masclista o homòfoba. En aquest sentit, sí que ens consta que el Departament d’Afers Socials està fent formació a les residències i, quan hi ha algun problema, hi intervenen. Com a entitats, hem d’acompanyar i ajudar les administracions, i ser els primers a criticar quan fan coses malament. També falta reflexionar sobre les necessitats dels residents.

Sorgeixen altres maneres d’organitzar-se i de relacionar-se per cobrir aquestes mancances. Hi ha molts casos de dones lesbianes que decideixen ajuntar-se, conviuen en una casa, ho posen tot en comú. I aquestes dones sovint són invisibilitzades.

Nosaltres naixem com una eina pràctica. Volem cuidar-nos de qui no té ningú que ho faci. Que algú es pugui dir: “Jo estic bé però vull demanar que la Fundació Enllaç sigui qui m’acompanyi fins al final de la vida.” Aquesta persona se sent segura sabent que qui se’n cuidarà és una instància que li garanteix seguir el guió que ella hagi definit.

Sí. Els que ara som grans també som els que fa 40 anys estàvem lluitant pels drets de les persones LGTBI. I també som la primera generació que assumim la vellesa i alhora ser gai, lesbiana o transgènere. Fins ara els referents que hem tingut de gent gran no ens han servit.

El moviment LGTBI ha anat conquerint drets, i hi ha hagut una evolució mental en la societat. Ara el moviment LGTBI també defensa els que som diferents, els que no seguim una pauta.