“Creix el discurs deshumanitzador contra els més febles”

No tan clar... El que puc dir és que m’agradava molt la sociologia i la política i que, quan estudiava, vaig fer aquestes matèries com a optatives.

Sí, dit així lliga molt amb la tasca de la Coordinadora: defensar els drets humans i promoure accions transformadores que parteixin del coneixement i la denúncia de les causes que provoquen la seva vulneració. En acabar la carrera em vaig buscar la vida amb mil i una feines diferents, vaig col·laborar amb la revista musical Enderrock i amb el setmanari El Temps. També vaig portar el gabinet de comunicació del projecte Malva, molt vinculat a violència de gènere i alcoholisme, i em vaig adonar que el periodisme que més m’interessava és el que té un valor social.

Treballar la comunicació tant interna com externa: el web, el butlletí, les relacions amb els mitjans de comunicació per difondre les activitats de la Coordinadora i de les més de cent entitats que en formaven part, entitats molt actives dins del territori, amb els seus projectes, jornades de sensibilització i de denúncia, però que els mitjans feien poc visibles malgrat la incidència del que estaven fent.

Sí, és així, és una necessitat del periodista estar atent a les noves realitats per informar-ne la ciutadania i és una necessitat de les entitats donar a conèixer els seus projectes perquè responen d’ells públicament i perquè aporten un gran valor transformador com a eina de sensibilització i de denúncia. D’aquestes dues necessitats se’n deriva, vam entendre, una responsabilitat compartida i vam organitzar formacions entre representants de les entitats i dels mitjans. Val a dir que de vegades les mateixes entitats no eren conscients de l’enorme potencial del seu treball i del missatge que podien transmetre.

Vam posar l’èmfasi en dos aspectes complementaris: que les activitats de solidaritat i cooperació tinguessin presència creixent en els espais periodístics i que se’n fes un tractament informatiu correcte, sense estereotipar col·lectius, com per exemple el dels immigrants, dels quals s’oferia sovint una imatge esbiaixada i carregada de prejudicis. Vam revisar el codi deontològic del Col·legi de Periodistes i vam elaborar un decàleg propi. Demanàvem als professionals que no reproduïssin de manera acrítica els missatges criminalitzadors que aleshores alguns partits polítics ja començaven a escampar sense cap escrúpol.

El panorama ha canviat moltíssim: a moltes entitats se les va endur la política de retallades, tot i que n’han sorgit de noves, i el periodisme està patint també la seva important dosi de precarietat i els professionals ho tenen més complicat per batallar pels seus temes. Vam ser molt conscients que hem de continuar mantenint un contacte fluid, adaptar-nos uns i altres al nou context i frenar el missatge feixista, no naturalitzar-lo com ja es fa en alguns llocs, xarxes socials incloses.

Encara hem d’aprendre molt a utilitzar-les. En general són positives, però també em generen dubtes. La profusió de continguts acaba provocant soroll i pel camí es pot perdre tota la part de reflexió i crítica ben fonamentada que evidentment no es pot donar en una piulada i que són necessàries per formar una opinió pública realment ben informada.

Molt preocupant: 52 escons! Amb mentides han aconseguit instal·lar un relat entre bona part dels col·lectius més castigats per la crisi i abandonats pels governants i, en conseqüència, més sensibles als missatges de confrontació: ells i nosaltres, amb el benentès que ells, els immigrants, són els culpables dels nostres mals socials. Especialment dura és l’estratègia de deshumanització dels menors no acompanyats, als quals presenten com a delinqüents. S’està instal·lant un discurs d’odi contra els més febles que busca tapar les causes del malestar social i que atempta directament a la possibilitat de conviure.