“Quasi un milió de catalans està en situació de pobresa severa”

El que també ve a dir aquest informe és que la societat es polaritza i malgrat que som en un moment de recuperació econòmica perquè la crisi ja la vam deixar enrere, sí que hi ha gent que s’ha recuperat i ha trobat feina, però hi ha un grup de persones que ja estaven en una situació molt difícil quan va esclatar la crisi, i aquestes persones han vist com la seva situació ha empitjorat. Estem en una situació de molta vulnerabilitat i hem de parlar de polarització. Hi ha un segment de gent que està pitjor que abans de la crisi i l’exclusió afecta més persones. També cal dir que hi ha una franja de la societat que, tot i que es considera que està en una situació integrada i no ha caigut en l’exclusió, està molt en el límit i qualsevol canvi de cicle o canvi personal, és a dir, en qualsevol moment, pot caure en situació d’exclusió.

En el moment que parlem d’una quantitat gran de persones que tenen molts problemes en el seu dia a dia i que no poden desenvolupar un projecte vital amb normalitat perquè tenen molts drets vulnerats, sí. En la nostra societat, hi ha persones que no tenen dret a un habitatge digne, n’hi ha que tenen vulnerat el dret a tenir un treball decent i, fins i tot, moltes no estan considerades ni ciutadans perquè no tenen dret de vot. Podem dir que vivim en una societat en què els drets socials es debiliten.

L’informe Foessa avisa que estem creant una societat que fomenta l’individualisme, que davant de respostes que haurien de ser preses com a col·lectivitat s’està fomentant que cadascú doni una resposta individual i, a més a més, s’està seguint la lògica de l’economia, que es guia pels valors del mercat i deixa en segon terme tot el que tingui a veure amb els drets humans i els drets bàsics de les persones.

Ara per ara, l’habitatge és un dels motors principals d’exclusió de les persones. És un dels problemes més greus que tenim, sobretot a la ciutat de Barcelona i rodalies. En diem exclusió residencial i amb això incloem totes aquelles persones que no poden accedir a un habitatge digne. Hi ha una fundació europea, Feansa, que treballa amb les entitats que lluiten per eradicar el sensellarisme i que cataloga quatre categories. Les dues primeres són les que ens imaginem normalment: persones que dormen i viuen al carrer, d’una balda, i les persones sense llar, que són aquelles que viuen en institucions o albergs, el pis d’una fundació...

Aquí anem. El cas és que hi ha dues categories més que passen molt desapercebudes perquè són més invisibles i difícils de detectar. D’una banda, hi ha les persones que viuen en el que diem un habitatge insegur, perquè no tenen cap títol per demostrar que tenen un habitatge. Són les que normalment estan en situació de relloguer o que han de viure amuntegades en una habitació. En aquest apartat també s’inclouen les persones que corren el risc que les facin fora de casa o que estan en risc de violència per part d’algun membre de la família. En aquesta situació hi ha el 7% de la població a Catalunya: 300.000 persones amb habitatge insegur. Després, hi ha una quarta categoria, que és la que diem d’habitatge inadequat, que inclou tots aquells casos de persones que viuen en habitatges que no compleixen les condicions mínimes per residir-hi: són persones que estan vivint en un local, sense llum, sense accés a subministraments bàsics, persones en situació d’amuntegament, etc.

Sí. I aquí s’hi afegeixen les persones que no poden fer front a les despeses. Si sumem el preu de l’habitatge, que no para de créixer, i el preu dels subministraments, hi ha un munt de persones que, un cop han pagat tot el que té a veure amb l’habitatge, es queden en una situació de pobresa severa. Estem parlant de 944.000 persones a Catalunya. L’informe Foessa calcula que una de cada quatre persones ha hagut de reduir els subministraments perquè no els pot pagar.

Si ajuntem tota la població i la posem per odre dels seus ingressos i calculem la mitjana, els qui es queden per sota del 30% són les persones que estan en situació de pobresa severa. Estem parlant de persones que viuen amb 285 euros o menys al mes. Si parlem de famílies de dos adults i dos menors, estem parlant de 600 euros al mes.

Demanem que es reconegui que l’habitatge és un dret i no un objecte per especular i que es faci política amb aquesta mirada, que s’ampliï el parc d’habitatge de lloguer, per exemple. A Catalunya avui, el parc d’habitatge social de lloguer és d’un 1,5% i la mitjana europea està en un 15%. Aquesta és una prioritat per a totes aquelles persones que no poden accedir a un habitatge a preu de mercat. També ens estem trobant que, en diferents municipis, les persones no es poden empadronar i això els tanca la porta a, per exemple, ajudes i altres drets bàsics, com poden ser portar els nens a l’escola o tenir assistència sanitària.

Hi ha més de 300.000 persones a Catalunya que no tenen dret a l’energia. Nosaltres ho diem així, dret a l’energia, perquè considerem que totes les persones tenen dret a tenir un habitatge amb totes les condicions. La llei del 2015 establia que les administracions públiques havien d’establir convenis amb les companyies, però no s’han arribat a fer. Demanem que es facin aquests convenis i, en el cas de totes aquestes persones que han hagut de patir pobresa energètica, que se’ls tingui un tracte especial. S’ha de poder condonar el deute perquè són persones que, segurament, no ho podran arribar a pagar mai.

Més de la meitat de les llars catalanes que estan en exclusió, el 52% en concret, tenen feina. És a dir que malgrat tenir una feina estan en situació d’exclusió. Avui, el treball ja no garanteix, com anys enrere havia garantit, que una persona no caigui en situació de pobresa. Per què? Perquè s’està creant un treball precari. Normalment són feines d’una temporalitat molt elevada, sovint de poques hores, dos dies a la setmana... Evidentment, quan es treballen poques hores, el salari és molt baix i amb un salari molt baix no pots fer front a una vida digna.

Si ets dona, tens més números de caure en situació de pobresa i exclusió. Un exemple: l’informe Foessa calcula que una dona ha de treballar 1,5 hores més al dia que un home per guanyar el mateix. Si és una dona migrant, n’ha de treballar dues més. Les dones tenen més precarietat en l’accés a prestacions, més dificultats per accedir a un habitatge digne. Ens estem trobant que les llars sustentades per dones tenen una taxa d’exclusió més elevada que les sustentades per homes. L’exclusió social de les llars sustentades per dones se situa en un 20,7% quan les dels homes és del 16,7%.

Sí, les llars monoparentals i les llars nombroses també tenen taxes d’exclusió més elevades. En concret, la taxa d’exclusió de famílies monoparentals és d’un 26% enfront del 17% de la resta de llars. Estem parlat de més de deu punts de diferència, quan el pes d’aquest tipus de famílies és del 10% de tot el conjunt.

Els migrants. Si ets una persona estrangera, es multiplica per tres el risc de caure en l’exclusió, tot i que els migrants només són un 25% de la població en exclusió. Les tres quartes parts de persones en situació d’exclusió són de nacionalitat espanyola.

Majoritàriament, llars joves, de persones fins als 25 o 30 anys, sustentades per dones i també hi ha un percentatge de llars amb persones grans que tenen uns ingressos molt baixos.

Sí, i això és moltíssim. Estem parlant d’infants que viuen en llars que tenen o una mancança econòmica greu o estan en situació vulnerable. Això ens està indicant que aquests menors estan creixent en unes condicions no adequades i que, segurament, quan ells formin la seva llar, quan siguin adults, repetiran aquestes situacions de mancança. És el que anomenem la transmissió intergeneracional de la pobresa: en no poder créixer amb igualtat d’oportunitats, aquests menors repetiran aquest patró quan siguin adults.

L’educació hauria de ser aquell vehicle que ajudés perquè hi hagués una igualtat d’oportunitats real, perquè desapareguessin les diferències que venen d’origen. El que veiem és que, si durant la infància has patit dificultats econòmiques, el risc de pobresa o d’exclusió duplica la probabilitat de no acabar els estudis obligatoris. Això vol dir que aquí l’educació no està funcionant i no és garant de la igualtat d’oportunitats.

Sí, hi ha un 10% de la població, prop de 800.000 persones, que no pot accedir a medicaments que no entren en la Seguretat Social perquè no els pot pagar, siguin medicaments, ulleres o el dentista, entre d’altres. I hi ha un 4% de la població que no té accés a una alimentació bàsica. La salut i l’exclusió estan íntimament relacionades: els problemes d’exclusió acaben comportant problemes de salut i al revés, problemes de salut acaben provocant exclusió. Una parella gran que viu de la pensió més o menys justet, si un dels dos acaba caient en una situació de dependència i s’han de procurar les cures d’un professional, per exemple, o si una persona desenvolupa una malaltia greu o crònica, aquesta família és possible que acabi caient en l’exclusió.

Si la renda garantida funcionés realment bé, s’aconseguiria que la persona tingués les necessitats bàsiques cobertes, amb què podria anar a buscar feina, entrar en el mercat laboral i no estar preocupada només de sobreviure dia a dia. Ens trobem que hi ha moltes traves burocràtiques i que hi ha persones que la necessiten que no l’estan rebent.