El doctor Corominas

Josep Maria Corominas ja no és “excel·lentíssim” –és el tracte que exigeix el protocol per als alcaldes–, sinó el doctor Corominas. De fet, per als qui el tracten habitualment, és en Mia. Se’l veu tranquil. Des del primer moment, va tenir clar que destinaria vuit anys de la seva vida a l’activitat política –amb el permís dels electors– i que després, sense fer fressa, tornaria a la seva activitat professional. En més d’una ocasió, en públic i en privat, Corominas havia remarcat que ell és metge, que l’apassiona l’exercici de la medicina i que la tornaria a exercir. A més, durant aquest període polític, l’ha exercit una o dues tardes cada mes a la clínica Salus Infirmorum de Banyoles, un centre privat que feia compatible mantenir l’exercici de càrrec públic i el contacte amb la professió i el reciclatge que exigeix. Diu que està completant una transició sense traumes. “Era una decisió meditada i m’ha estat fàcil fer el canvi mental que exigeix”, diu, tot remarcant que s’ha sentit molt ben acollit per companys i pacients.

Un dels punts d’inflexió dels vuit anys a l’alcaldia és el limfoma que li van diagnosticar a meitat del mandat passat, que el va obligar a reduir la seva activitat política. Diu que s’ho va agafar bé. “En sabia la gravetat, però també que ho havíem agafat a temps, i tenia molta confiança en els amics que em van tractar”, indica. “Un cop superat, ha estat un record i un motiu de creixement personal”, conclou. Una altra malaltia greu, la del seu germà Jordi, amb el resultat de la seva mort, va ser un element clau per a la seva entrada en la política, una activitat que mai abans no li havia passat pel cap que podia fer. En les primeres eleccions democràtiques, Arcadi Calzada, amb qui té amistat, els va demanar que o bé ell o o bé el seu germà Jordi entressin a la seva llista. “A en Jordi li feia més il·lusió i va anar-hi. Va ser feliç com a regidor”, recorda. Posteriorment, després de la mort del germà, Josep Maria Corominas, que era militant de CDC, va rebre una carta de qui en aquell moment era el president local, Pere Macias, que li demanava la seva implicació. “Vaig començar a anar a les reunions del partit, una mica en record del meu germà, però mai per estar a l’Ajuntament”, explica. I cada vegada la implicació va ser més important, fins que li van proposar ser cap de llista. La primera vegada va anar a l’oposició; les dues següents, a l’alcaldia. “Algú de l’oposició va dir que jo era l’alcalde de l’1 d’octubre i em va fer especial il·lusió”, diu, quan se li pregunta com li agradaria ser recordat. Entre els projectes duts a terme, està especialment orgullós de l’obertura del nou hospital, on ara treballa i de la fundació rectora del qual ha estat president fins fa poc. “Quan el conseller Boi Ruiz i el director de l’SCS Josep Maria Padrosa van decidir que s’acabés, tot i que no al cent per cent, però sí per obrir, ens va tocar la loteria.” A la cartera de pendents, hi ha la variant d’Olot, un projecte que, però, recorda que no és de competència municipal.

L’alcalde Corominas és ja el doctor Corominas, de vuit del matí a tres de la tarda, però continua essent en Mia per als amics i coneguts.