Passió per la llengua en l’última lliçó de Pep Nadal

A la vora de tres quarts de vuit d’ahir al vespre, el públic que omplia la capella del Roser de l’aula magna de la UdG es va posar dempeus i va aplaudir durant una bona estona Josep Maria Nadal, que acabava d’oferir la seva última lliçó a la UdG, la casa en la construcció de la qual va ser tan decisiu. No aplaudien la ponència –o no només–, sinó que –sobretot– homenatjaven una trajectòria de 48 anys de docent universitari. La família, amics i companys de la universitat li van fer costat en una ocasió tan assenyalada, tot i que el mateix Pep Nadal va desmentir que la seva jubilació oficial signifiqués que deixaria de fer classe. L’homenatjat va tenir paraules d’agraïment a la comunitat universitària i va dedicar la lliçó a la seva família.

Les fronteres interiors

La Lectio ultima de Josep Maria Nadal va ser la ponència inaugural de l’11è Col·loqui Internacional Problemes i mètodes d’història de la llengua: la llengua desitjada, que té lloc aquesta setmana. La va titular Posar fronteres a la mar: la llengua desitjada i va ser una llarga reflexió de prop d’una hora de durada sobre els dialectes i com aquests formen les llengües. Partidari de la permeabilitat entre les diferents disciplines del coneixement, Nadal va posar de pal de paller del seu relat els aspectes lingüístics, però va recórrer sovint a l’antropologia, la sociologia, la biologia o la psicologia. El ponent va posar la llengua en el centre de l’evolució de l’ésser humà com a col·lectiu. “La transmissió del coneixement –va afirmar– va ser el motor que ens va fer passar del jo al nosaltres, però sense la llengua això no hauria estat possible”. I les llengües –va continuar– no són possibles sense els dialectes i a l’inrevés. Nadal va advertir del risc que un dels dialectes, la llengua estàndard, acabi menjant-se la resta. “Una mala comprensió de la fragilitat i de la robustesa fa que a l’escola, als mitjans de comunicació, en les ocasions formals, a l’administració, etc. es privilegiï la llengua estàndard amb l’esperança que així es protegeix la llengua”, “una llengua estàndard aïllada d’allò que utilitzen els parlants tampoc no és una llengua o, en tot cas, no és una llengua viva”, va considerar. En conseqüència, ell és partidari que no hi hagi fronteres dins de les llengües. “En qualsevol cas, que siguin fetes de xarxes de tresmall ample, que deixi passar, sense embossar-los, fonemes, morfemes i paraules.” En la línia de la passió amb què Nadal exerceix de docent, va recordar uns versos de Narcís Comadira: “Jo volia haver estat com els altres / però em va tocar l’estigma de la lletra / i la lletra entra amb sang i fa sang. / I així, ferit, he perseguit la Balena Blanca. / I ara que vaig perdut cap a l’abisme / busco un taüt fidel on aferrar-me.” La seva vida, i el seu objecte de desig –va assegurar–, ha estat la llengua. “I ara que vaig perdut cap a l’abisme necessito creure que els que em venen al darrere podran viure i sentir les mateixes coses”, va dir, per tancar la lliçó.

Un abans i un després

A l’acte, hi van intervenir també el degà de la Facultat de Lletres, Àngel Quintana; el director del Departament de Filologia i Comunicació, Xavier Pla; el director de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, Francesc Feliu, i el vicerector, Josep Antoni Donaire, que va conduir la sessió. En la seva intervenció, el degà de la Facultat de Lletres va assenyalar el punt d’inflexió que suposava aquell acte. “Tots som conscients –va dir Àngel Quintana– que, després de la jubilació d’en Pep Nadal, ni la Facultat de Lletres, ni la seva estimada Universitat de Girona seran les mateixes.” També va referir-se al llegat: “Com tots els grans mestres, haurà deixat una sòlida empremta. Moltes de les persones que aquests dies participeu en aquest seminari sereu deixebles de les seves lliçons. Molts dels que actualment hem assumit càrrecs de gestió a la UdG farem nostra la seva idea que ens cal mirar sempre el futur.

Xavier Pla es va referir al Nadal docent –en va ser alumne– com un professor amb carisma i als seus llibres de recerca, com un referent. “A ell dec el que jo sé de la relació entre la política i la llengua”, va assegurar.

De lloar la trajectòria de Nadal en va tenir cura Francesc Feliu, que va desgranar les diferents etapes de la seva tasca acadèmica i de recerca. “Les seves aportacions estan sent assumides pels lingüistes”, va afirmar.