Alicia Guidonet
Coordinadora del quadern 'Morir en mans de Déu'
“Hauríem de reconèixer que som éssers que patim”
“Vam triar parlar de la mort perquè nosaltres treballem amb la vida, i la mort forma part de la vida. Ho hem fet des de la interreligiositat”
“Si encares el procés de la mort des de la profunditat de l’existència potser no trobes respostes clares, però sí un camí per viure la teva vida i la teva mort d’una manera integrada”
Diversitat
“Quan treballes en el diàleg interreligiós t’adones de la gran riquesa que té cadascuna de les tradicions mil·lenàries. No sé si el conjunt de la societat és prou conscient de les savieses que ens poden aportar aquestes religions que, a més, avui tenim entre nosaltres i hi convivim. Els textos sagrats t’ajuden a reflexionar, a humanitzar-te.” Ho diu Alícia Guidonet, una de les responsables de Migra Studium. En el llibre de què parlem avui i que ella ha coordinat, hi han participat Joan Ordi, Malka González, Jaume Flaquer, Dvarka Dasa, Andreu Estany, M. Dolores Díaz de Miranda, Lola López i Enric Vendrell. Per a més informació: www.cristianismeijusticia.net.
’Morir en mans de Déu’, és un dels darrers quaderns de Cristianisme i Justícia (CJ) que recull les conclusions i els debats d’un curs que, impulsat per l’Espai Interreligiós de la Fundació Migra Studium, ha parlat sobre el tema de la mort. Majoritàriament tabú però que afecta a tothom, en aquest curs la mort s’ha posat sobre la taula amb total normalitat i s’ha fet, a més, des de la perspectiva interreligiosa (hi han participat cristians, jueus, musulmans, budistes i hinduistes). “El morir té molt a veure amb el viure –diu Alícia Guidonet, que ha coordinat el projecte i el llibre– i creure en alguna cosa que et transcendeix, sigui en la reencarnació o en la resurrecció, sigui que és la ment la que es reencarna o és l’ànima..., et fa ser més responsable del món en què vius. I això és comú a totes les religions.”
Per què aquestes jornades?
Vam triar aquest tema perquè nosaltres treballem amb la vida, i treballar amb la vida suposa treballar amb la mort. I no només amb la mort física, sinó també amb la vulnerabilitat, el dolor, tot el que implica estar en una situació de fragilitat. També perquè veiem que la nostra societat viu d’esquena a la mort, vivim en uns valors que amaguen tots els processos de patiment, de vulnerabilitat, de dol, que formen part de nosaltres.
La nostra societat viu com si la mort, la mort pròpia, no hi fos.
Passa en totes les societats en la mesura que ens anem secularitzant i donant l’esquena als aspectes religiosos o espirituals de l’ésser humà i a la capacitat de transcendir. Si es té treballada la dimensió espiritual, en principi estàs encarat a viure els processos de mort d’una manera molt més serena. Totes les tradicions encaren la mort i intenten donar-hi resposta, cosa que no vol dir que la por inherent a la mort existeix. Jo crec que la clau és des d’on encares el procés de la mort, si l’encares des de la profunditat de l’existència potser no trobes respostes clares, però sí un camí per viure la teva vida i la teva mort d’una manera integrada.
Les persones religioses encaren la mort de manera diferent que les atees?
Com passa amb religions dintre l’ateisme hi ha molta diversitat; hi ha ateus que reconeixen una dimensió espiritual, n’hi ha que senten que amb la mort t’integres al cosmos, altres senten que es perpetuen en els seus descendents... Siguis creient o no, la mort la pots viure integradament i amb esperança.
I la mort com a res?
Molta gent la veu així. També hi ha gent que viu la mort amb molta desesperança. Persones religioses però que han viscut la religió des de la normativa, sense experiència religiosa, o que no han sabut donar un sentit a la seva vida, davant la mortes hi veuen un buit.
S’hauria de parlar de la mort?
Hauríem de començar a posar sobre la taula la nostra realitat d’éssers fràgils, que pateixen. Ens hem de treure les màscares que habitualment portem. Als nens, la mort se’ls hi amaga. Per què? Els nens també pateixen dols... els dols són constants en la vida i els hem de veure com una realitat. Les tradicions religioses ben viscudes poden naturalitzar aquest fet; convertir la mort en un punt de trobada amb Déu és una gran aportació.
Els cristians van al cel, a l’infern o al purgatori?
El discurs avui és molt més humà. El purgatori seria la purificació, una idea que està present a totes les tradicions. També la reencarnació es pot veure com un procés de purificació... el cel es pot veure com una experiència de plenitud: on finalment em trobo amb Déu. L’infern pot ser l’experiència on jo nego la possibilitat de trobar-me en una plenitud... no tant com una decisió de Déu, que és misericordiós, sinó com una decisió pròpia.
En el cas de l’islam, que tot és decisió de Déu...
El musulmà viu i mor en mans de Déu. Aquesta determinació tan bonica de l’islam, que hi ha un ésser suprem que sempre t’està conduint, està molt ben explicada en aquest llibre. Ve a dir que tot el que li passa a una persona és positiu, fins i tot la mort, perquè està en mans de Déu, que és qui mostra el camí.
I això del paradís?
Jo crec que el paradís per a una persona musulmana és més antropològic que el paradís que pot pensar una persona cristiana. Això també s’explica al llibre. Però en definitiva en totes les religions el paradís es pot interpretar com la trobada amb Déu, la felicitat plena. És una trobada en plenitud amb la divinitat, que fa que tu t’integris en un tot.
RELIGIONS
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
