“Són les ciutats les que discapaciten les persones quan posen barreres”

L’any vinent, entre febrer i març, organitzarem el primer congrés d’autonomia personal centrat en les persones amb discapacitat i la gent gran.

Tindrà diferents eixos. Un d’ells serà la ciutat. Hi intervindran ponents de diferents àmbits per tractar de qüestions com ara el disseny de les ciutats. Un altre eix serà l’accés a les noves tecnologies. Abordarem altres temes relacionats amb la gestió de la pròpia autonomia, com s’habiliten espais a la llar per no haver marxar cap a residències, sobretot en el cas de la gent gran. També es parlarà de les afectacions psicològiques de la manca d’autonomia.

No, per nosaltres és una lluita constant i de llarg recorregut. El desembre del 2017 va acabar el termini perquè les administracions públiques adeqüessin els seus espais per fer-los accessibles a tothom, i no s’ha fet en tots els casos. A Cocemfe vam impulsar un manifest per l’autonomia seguint les directrius del dret a l’autonomia personal de les Nacions Unides per mirar de fer complir la llei ara que el termini ha acabat. Hi ha administracions grans que celebren que han tret dues butaques d’un auditori per fer espai per a una cadira de rodes però no tenen els banys adaptats. Queda encara molta feina per fer.

Esperem que sí. És una persona amb molta empenta i molt reivindicativa. Creiem que seguirà fent aquesta feina i contribuirà a sensibilitzar el govern espanyol, però encara calen moltes més Pilar Díaz.

L’Ajuntament de Barcelona ha treballat molt en aquest tema. Al metro, en general, les estacions estan bastant bé adaptades. Però de vegades no es pot fer un transbordament entre elles perquè els passadissos d’accés no són accessibles. O si parlem de l’accés a l’estació, ens trobem que gairebé totes tenen ascensor des del carrer fins al vestíbul i normalment també n’hi ha del vestíbul a l’andana. La qüestió és que hi ha força casos d'estacions amb un únic accés adaptat, la qual cosa no és suficient perquè obliga l’usuari a fer un recorregut molt llarg.

Sobretot per sensibilitzar els ciutadans a través de dades. Hem treballat amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona i estem analitzant dades municipi a municipi. Un cop l’observatori extreu les dades, es converteixen en una eina perquè els ajuntaments vegin la situació real del seu municipi. D’aquesta manera volem afavorir que cada cop hi hagi menys elements que discapacitin. Són les ciutats les que discapaciten les persones quan posen barreres.

De moment, s’han analitzat alguns municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona per mesurar en l’àmbit urbà qüestions com ara les barreres arquitectòniques en edificis públics i altres elements de via pública com ara els semàfors.

El nostre repte és que l’any vinent, quan se celebri el congrés, l’observatori passi a ser d’àmbit estatal i així serà molt més enriquidor. S’ha de fer una política molt activista i l’observatori és una bona eina.

És cert. Per començar, una dona amb discapacitat, i més si és invisible, com ara la síndrome de la fatiga crònica, que és el meu cas, ho té molt complicat, li qüestionen que es queixi. A un home això no li passa, se’l creuen des del primer dia. La dona ha de cuidar la mare, les criatures, si en tenen..., i se’ls exigeix molt més, i això les fa més proclius a la violència de gènere. Tot i que no es diu, hi ha dades que confirmen que les dones que tenen una discapacitat pateixen més la violència de gènere. Són més vulnerables i la convivència és més difícil.

Les empreses, per llei, han de cobrir una part de llocs de treball amb persones amb discapacitat, i no totes ho compleixen. De fet, tots tenim limitacions i les persones discapacitades són vàlides en molts àmbits.

La nostra principal tasca és sensibilitzar i lluitar per millorar la qualitat de vida de les persones amb alguna limitació i que sigui el més semblant a la d’una persona que no té cap limitació.