“Els drets dels discapacitats es vulneren constantment”

Molt dur. Perquè has d’acceptar que depens d’algú gairebé tot el dia. Tenia la sensació que la vida se m’havia acabat. Estava enfadat amb el món, discutit amb tothom, no estava bé enlloc... però tota aquesta ràbia, aquesta energia, aconsellat per amics, família i metges, vaig començar a canalitza-la cap a una altra direcció. Primer no sabia de què em parlaven, però de mica en mica vaig anar trobant el meu camí. Quan vaig arribar a l’ONCE va ser com tornar a néixer. La tasca que fa aquesta gent és impressionant.

T’ajuden a tornar a ser valent i sortir al carrer, fer anar el bastó, recuperar la confiança per fer coses més o menys sol com higiene personal, cuinar... jo ara estic estudiant a la Universitat de Girona. Després de l’accident, si m’ho haguessin dit, m’hauria semblat impossible.

Ciències polítiques i de l’administració.

Sí, i tant. Especialment del personal de l’hospital de Santa Caterina. Vaig coincidir amb persones molt maques que em van ajudar molt. Entre tots van ajudar a reconstruir-me.

Hi ha moltes entitats que fan un treball molt bo cap a una discapacitat en concret, i centrant-ho en cada persona. Multicapacitats va néixer perquè pensem que cal una entitat que englobi persones amb qualsevol tipus de discapacitat i també persones que siguin sensibles al tema. Amb un doble objectiu. Un, fer visible la nostra situació amb actes reivindicatius i festius. L’altre, vetllar pels drets que tenim, recollits a la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU.

Es vulneren constantment. Per exemple, el de la igualtat se’ns vulnera cada cop que anem per la vorera i hi trobem un cotxe. Per a una persona que no hi veu o per a una persona amb cadira de rodes, un obstacle així pot fer-se insalvable. No tenir-nos en compte a l’hora d’actuar d’aquesta manera és una manera de menystenir-nos.

Tan propers com el d’una companya que va anar al taulell de Mobilitat de l’Ajuntament de Girona i la van menystenir. Se’n va anar plorant. O recentment, vaig anar a una entitat bancària per parlar amb el responsable perquè moderessin la forma de tractar als seus clients.

Tres companys, en tres moments diferents, van anar a l’entitat per treure diners i van demanar ajuda perquè no podien fer ús del caixer automàtic a causa de la seva discapacitat. La resposta que van rebre va ser tornar-los a enviar al caixer. Van haver de marxar de l’oficina sense fer el tràmit, decaiguts i enfonsats, i com que no es van veure inclosos dins la societat se’ls va agreujar la situació. Una cosa és estar fotut i una altra és sentir-se inútil. Si t’ajuden a sentir-te inútil estàs molt pitjor.

Sí, després de parlar amb l’entitat ho van entendre, i per ara no hem tingut més problemes amb aquesta oficina.

Sí. No vull dir que sigui mèrit de Multicapacitats, però sí que els actes de sensibilització que hem fet, parlar amb les administracions, exposar les nostres necessitats i reivindicacions, hi han ajudat. La relació i la resposta de l’administració han millorat considerablement i crec que anem pel bon camí. Ara, cada cop que fem una sol·licitud, la resposta tant en forma com rapidesa és molt millor. Però sempre hi ha camí a recórrer.

L’entitat va néixer fa a un any, i ara som una setantena de socis.

Crec que falta empatia. Per sort hi ha bona voluntat. Se t’acosten moltes persones que volen ajudar-te. Una altra cosa és que sàpiguen com fer-ho. També falta consciència. Amb això vull dir que tothom s’hauria de preguntar si els seus actes perjudiquen un tercer. Si no, endavant. Si perjudiquen una altra persona, planteja’t el que estàs fent. No tenim prou en compte els altres, i això per a una persona amb una discapacitat pot ser un entrebanc molt gran.