Municipal
Barris amb contradiccions
Vila-roja s’ha presentat com un veïnat compacte a favor de l’unionisme, però són molts els habitants que no entren en la guerra de banderes
Els barris perifèrics, que amb aquesta crisi han guanyat visibilitat, reclamen ser tractats com un espai més de la ciutat
A Vila-roja, el groc i el vermell són els colors predominants
El 21 de setembre de l’any passat, poques hores després que la Guàrdia Civil entrés a diverses conselleries de la Generalitat a la recerca de dades sobre el referèndum i detingués diversos responsables de l’administració catalana –cosa que va provocar que els carrers de Barcelona i d’altres ciutats de Catalunya s’omplissin de manifestants en defensa de l’autogovern–, sota el Mas Ramada, al mur de formigó de davant del tanatori de Girona, una mà anònima va pintar: “- sardanas, + sevillanas”, “Arriba España” i “Vila-roja es España”. Van ser els primers indicis de dissidència pública d’una part dels barris de la ciutat sobre el procés independentista. El grafit que gairebé va passar desapercebut per als mitjans de comunicació locals era l’inici d’una resistència que va assolir repercussió estatal i internacional: en un improvisat arc triomfal fet amb una bandera espanyola i enlairat a mitja pujada del Primer de Maig, que és la principal via d’entrada al barri de cases barates de tipus social, projectades i dissenyades per l’arquitecte Ignasi Bosch, s’hi podia llegir: “Bienvenido a España”. Aquest cop d’efecte va interessar els grans mitjans estatals, que van presentar Vila-roja com el poble d’Astèrix envoltat de separatistes catalans, obviant que els altres veïnats nascuts del reallotjament dels immigrants que anteriorment s’havien establert en barraques al llom de les Gavarres, des de Torre Gironella fins al Polvorí –sense oblidar la llera del Ter i Montjuïc, barris com Germans Sàbat i els pisos dels sindicats del Pont Major–, també havien mostrat clares mostres de rebuig a deixar l’Estat espanyol. I doncs, què havia passat? Per què barriades que no fa pas tant de temps votaven l’esquerra i que havien lluitat per la caiguda del franquisme i l’arribada de la democràcia –un vell comunista parlava dels temps en què a Vila-roja es feien mítings clandestins amb l’assistència del Guti, Alfons Carles Comín i Francesc Pararols– han fet un gir espectacular i bona part dels veïns han decidit apostar per l’espanyolitat com a símbol d’identitat?
Quatre mesos després del referèndum de l’1-O, quan les aigües baixen més calmades, a Vila-roja, el groc i el vermell són els colors predominants. Ara la bandera espanyola està acompanyada d’una senyera, i la pujada del Primer de Maig ha estat rebatejada com l’avinguda de l’Article 155. Un veí que no vol ser identificat assegurava que, si es fa una anàlisi que vagi més enllà de la imatgeria mediàtica, ens trobarem que, com en totes les comunitats humanes, aquesta és plena de contradiccions, ja que, malgrat les aparences, i segons els resultats del 21 de desembre, aquí va guanyar Ciutadans seguit del PSC, però alhora Junts per Catalunya, ERC i Catalunya en Comú, cadascun per la seva banda, van obtenir més vots que el PP. La visita d’Albiol amb el seguici de mitjans de comunicació és valorada com un acte fallit, i molts interlocutors lamenten que, massa sovint, els prejudicis dels uns i dels altres no tan sols generen desconfiança, sinó que també impedeixen arribar a un mínim acostament entre els veïns dels barris residencials i els de Girona Est. El sector, integrat per Vila-roja, la Font de la Pólvora, Mas Ramada i el grup Sant Daniel, concentra l’índex més elevat de pobresa. Tanmateix, tot i la intensa feina per revertir la situació que han fet les institucions, públiques i privades –tant l’Ajuntament i la Generalitat com els serveis socials i diverses ONG–, si avui es parla amb els residents, es respira una certa sensació d’orfandat. “Hi va haver un temps, amb l’alcalde Nadal –assegurava Tomás Cepas, president de l’associació de veïns del barri–, en què te’l trobaves molt sovint visitant els carrers i et podies adreçar a ell directament. Ara, tot i que l’interlocutor és el regidor Cristóbal Sánchez, a l’alcaldessa Madrenas només l’hem vist un cop i ens sentim abandonats.”
Els greuges van des de l’arranjament de les voreres i la poda dels arbres fins a les complicacions derivades dels repetits talls de llum que al llarg de l’hivern han deixat moltes llars a les fosques, però no comporten, segons asseguren altres membres de l’associació, que tot el barri estigui a favor de trencar la convivència social i penjar qualsevol tipus de bandera: “Si fa un volt, veurà que en moltes cases no n’hi ha cap –puntualitzen–, i això és una bona mostra de com està la situació ara mateix.”
Idiosincràsia
A l’altra banda de la ciutat, al Pont Major, les banderes espanyoles i les estelades es donen la mà. Producte d’una de les metamorfosis més brutals que s’han viscut a la Catalunya contemporània: “L’any 1973 –explica Josep Maria Castanyer, president de l’associació de veïns–, quan es van inaugurar els pisos del sindicat, avui dia coneguts com a blancs, es va passar de 980 a més de 2.000 veïns. Venien reallotjats dels albergs provisionals, procedents del sud de la península, i de cop van canviar la idiosincràsia d’un barri que s’ha vist obligat a viure amb diverses ànimes, un barri on, malgrat la reacció epidèrmica provocada pel procés, no s’han produït mai enfrontaments de rellevància.”
Luis Herrera, nascut a Tànger, lluitador antifranquista que tan bon punt va arribar a Girona es va assentar a les barraques de les Pedreres i quan li van concedir un pis al Pont el va convertir en un centre social i en un punt de cohesió entre comunitats –allà va rebre Santiago Carrillo, i López Raimundo–, creu que no hi ha un conflicte seriós entre separatisme i unionisme: “No es tracta d’un joc de bons i dolents –diu–; han sortit coses, hi ha diverses visions del problema, però el barri no està trencat. Les persones com jo, nascudes lluny de Catalunya però amb la vida feta aquí, no volem que es trenqui res. Crec que la flamarada actual d’exaltació d’Espanya que viuen determinats veïns del Pont es pot definir com un amor passatger. No hi ha militància, és flor d’un dia que no ha arribat per quedar-se.”
L’etern director de l’escola de Vila-roja, Cristóbal Sánchez –ho va ser més de trenta anys–, té una opinió semblant. Explica que el seu centre escolar va ser el primer de la demarcació que va impulsar la immersió lingüística, iniciativa que va ser premiada amb el Baldiri Reixac, i remarca: “Si n’hi ha que han tret les banderes al carrer, ha estat com a reacció a les altres banderes. Més que una guerra, això és més una mesura de maquillatge que de realitat. Vila-roja no és un barri anticatalanista, sinó que es reivindica com un espai més de la ciutat.”
Una persona influent i coneixedora de Girona Est, que va demanar que li preservem el nom, va fer una ajustada anàlisi de la situació. Va valorar l’eclosió de l’unionisme com el resultat d’un estat de les coses que va condensar en quatre factors. El primer és que Girona viu una dicotomia entre el centre i la perifèria, dos mons paral·lels que, tot i els esforços de les administracions, no s’han arribat a barrejar mai. El segon seria la procedència dels veïns: fills o nets de persones que van pujar del sud, les quals, tot i residir o néixer a casa nostra, no volen perdre ni les arrels ni la identitat. El tercer, la discriminació no volguda dels seus habitants: la incidència dels missatges que reben els estadants dels barris nobles, que sovint els criminalitzen en saber el lloc de residència, la qual cosa fa perdre oportunitats en l’escala social als joves, així com el buit cultural omplert per les televisions més populistes. Finalment, el quart factor –el que ha actuat d’espoleta– seria la situació política, que ha fet esclatar el malestar acumulat.
