De muralles i baluards

L'estiuet de Sant Martí era la millor companyia, aquell matí de diumenge. I mira que n'hi havia de gent –més de dues-centes persones– que ens aplegàrem a La Mercè per deixar-nos guiar per les fortificacions gironines, a càrrec de dos experts, en Jaume Prat i en Jordi Pericot, que ens il·lustraren amb la paraula la visita a les muralles, els fortins i els baluards que havien defensat la ciutat.

Que portés la paraula un mestre com en Prat va ser una sort. Amb un senzill megàfon ens va tenir embadalits gairebé tres hores, obligant-nos amb el seu exemple a trescar des del parc del Turó fins a l'hotel Palau de Bellavista, tot passant per la torre Gironella, les Creus, el Calvari, el Polvorí –amb miquelets inclosos– i les restes dels baluards que havien coronat les crestes de les Pedreres. D'aquells antics baluards del Condestable, i del baluard de la reina Anna i el de Caputxins, en tinc un record d'infantesa que no vaig poder compartir amb els nostres guies. Molt menut, fent descobertes aventureres amb un amic i veí, vam arribar a aquell altiplà i m'aparegué un paisatge que no podré oblidar mai: tot el que abraçava la mirada era un desert de pedra, però no pas de pedra natural, sinó de pedra treballada, construïda i derruïda. Un món que només podia ser d'un altre planeta. Unes quantes vegades vam arribar fins allà en les nostres excursions i sempre va servar el seu misteri. Raconades, moles de pedra, parets ajaçades, un túnel que s'enfonsava uns quants metres i que intentàrem inspeccionar fins on fou possible. Si n'imaginàrem de coses entre aquelles pedres!

El nostre guia ens descobrí un túnel que permetia escapar-se del baluard de Caputxins cap al que ara és Vila-roja. Però ens va assegurar que era excepcional, que normalment el que hi havia eren camins coberts, és a dir, que quedaven fora de l'abast de les bales enemigues. Vaig pensar que sí, que n'hi havia encara un de ben evident, que surt de la Porta del Socors i que arriba fins al peu de la torre Alfons XII, ben conservat. Però vaig dissentir del mestre quan va assegurar que mai no s'havia pogut confirmar l'existència d'un túnel que conduïa de Montjuïc al Galligants. No l'he pas vist mai. Però recordo que el diari Los Sitios va explicar negre sobre blanc que la policia havia perseguit uns fugitius fins una de les barraques i que allà se'ls havien fet fonedissos. Que un registre atent de la barraca va permetre descobrir l'entrada d'un túnel que anava fins molt a prop de Sant Pere de Galligants. Segons deia el diari, no era el primer cop que perdien un rastre a Montjuïc. Una mirada ràpida no deixava veure res perquè aquella entrada secreta quedava ben dissimulada.

Des d'aquí, el meu agraïment.