Societat

EL HASSAN JEFFALI HOUARI

Professor a la Universitat d’Oujda i treballa al departament de migracions del Marroc

“Em sento català; ningú em pot dir el contrari”

“A partir dels atemptats de l’11-S, vam notar l’interès de la població per saber una mica més sobre la comunitat musulmana”

“Vam dedicar temps i esforç perquè els immigrants també participessin en les consultes als municipis”

Tractem la temàtica migratòria, tant la diàspora marroquina com l’estratègia nacional que es va seguir des del 2013 per impulsar la integració social, cultural i econòmica dels immigrants que arriben al Marroc
Al Marroc la immigració no forma part del debat de la campanya electoral i no se’n vol treure rèdit. La societat no és racista, però sí molt classista. Depèn del que guanyis, es marcaran distàncies entre els marroquins

Tenia 20 anys quan va deixar el Marroc per venir a estudiar a Catalunya. La crisi del 2008 i la “desil·lusió política” el van fer tornar allà on va néixer, sense oblidar la seva terra d’acollida i, sobretot, Reus, on encara viuen quatre dels seus germans i on torna sempre que pot.

Va migrar fa 30 anys. Aleshores era més fàcil regularitzar la situació?
Vaig tenir la sort de conèixer Carles Amill, que era professor de l’Escola d’Art de Reus i va ser qui em va animar a matricular-m’hi. Gràcies a ell, vaig aconseguir la targeta d’estudiant i escolaritzat. En aquell moment, el sindicat CCOO es començava a moure per a la regularització de migrants. Un cop Espanya havia entrat a la Unió Europea, s’exigia la primera llei d’estrangeria.
Uns anys en què la migració del Marroc començava a arribar...
Aquells anys, només érem una vintena de marroquins que vivíem a Reus; ara segur que la xifra supera els 10.000. Recordo que hi havia una comunitat important de llatinoamericans que fugien de les dictadures. Va ser a través dels vincles amb els sindicats que ens vam organitzar l’any 1991 per crear l’Associació Cultural de Treballadors Estrangers. Això ens va obrir a la vida municipal i vam començar a ajudar els immigrants que arribaven.
I ja no es va desvincular del moviment associatiu?
L’associació cultural no va durar gaire temps un cop es va complir amb l’objectiu de regularitzar les persones sense papers. El 1998 em vaig integrar a la delegació de Reus de SOS Racisme per impulsar les aules d’integració adreçades als nouvinguts que arribaven quan feien reagrupament familiar i els calia reforçar l’idioma. També es feien programes per sensibilitzar els reusencs i donar peu a conèixer els immigrants de més a prop.
El desconeixement de cultures genera el rebuig?
S’ha d’explicar bé tot el que té a veure amb la immigració i la cultura. A partir dels atemptats de l’11-S, vam notar l’interès de la població per saber una mica més sobre el que pensava la comunitat musulmana. Teníem el deure moral d’explicar-ho en un moment en què augmentava el radicalisme de l’Orient Mitjà, quan els salafistes miraven de radicalitzar els musulmans autòctons.
Per què decideix marxar?
La crisi del 2008 va ser molt dura i notava que costava arribar a final de mes. Havia fet dos màsters per conèixer la integració de prop, un a València, sobre cooperació i desenvolupament, i l’altre a la Universitat Rovira i Virgili, sobre estudis culturals del Mediterrani. Això em va facilitar el retorn al Marroc, on després de la primavera àrab es volia facilitar la integració de la població. Com que tenia la nacionalitat marroquina, vaig poder aspirar a una plaça al Departament de Migració. Molts es van beneficiar d’aquesta conjuntura social.
En què consisteix la feina en l’àmbit de polítiques de migració?
Tractem la temàtica migratòria, tant la diàspora marroquina com l’estratègia nacional que es va seguir des del 2013 per impulsar la integració social, cultural i econòmica de tots els immigrants que arriben al Marroc. Com a Espanya, s’han fet dues regularitzacions, l’una el 2014 i l’altra el 2016, que han permès regularitzar 50.000 immigrants.
Quins programes destaquen en aquest pla nacional d’atenció a l’immigrant?
Són d’àmbit cultural, d’atenció a la sanitat, de formació o d’accés al treball. Tenim unes lleis d’estrangeria molt antigues, de l’any 2003, i s’han anat fent canvis per evitar que es posin entrebancs als drets dels immigrants. Fins no fa gaire, estava prohibit crear associacions si no es tenia la nacionalitat marroquina.
La immigració que us arriba de països subsaharians vol quedar-se o està de pas?
La majoria són subsaharians i refugiats sirians que miren de seguir les rutes migratòries: la que va de Tànger a Andalusia, la meridional que va fins a Tunísia i Itàlia, i la que creua Líbia per arribar a Grècia. La nova ruta a les Canàries ha fet que el nou Pacte Europeu de Migració externalitzi Frontex, i que la vigilància policial arribi a la costa del Senegal. Les persones tenen un projecte migratori per arribar a Espanya o França, però tampoc és fàcil passar cap a Ceuta i Melilla o arribar-hi amb les embarcacions. Els queda l’oportunitat de quedar-se al Marroc.
Parla de 50.000 immigrants regularitzats. Això vol dir que han trobat feina per tirar endavant?
Els ciutadans que venen de Tunísia, el Senegal i Algèria, si tenen un contracte de treball de tres mesos, poden regularitzar la seva situació. Hi ha uns convenis entre aquests països per a la regularització automàtica. L’escolarització pública només era per als marroquins; el 2012 es va ampliar als sirians i, un any després, als nens subsaharians. Des del 2015, el dret a l’escolarització i a les vacances i colònies està garantit per als fills d’immigrants. Hi ha una comunitat de noies filipines que treballen en les tasques de la llar que s’han beneficiat de generalitzar la formació.
No ha de ser fàcil trobar feina quan molts marroquins marxen per buscar-ne...
No ho és, però en troben. El mateix que passava a Espanya a l’inici de la immigració, quan per aconseguir la residència havies de tenir un contracte laboral d’una durada concreta. No podies treballar on volies i anaves als llocs que necessitaven mà d’obra, sobretot al camp. Amb les reivindicacions socials, sindicals i també polítiques de les esquerres, es va anar canviant la llei d’estrangeria per garantir els drets dels immigrants. Estem com als anys vuitanta allà, quan costava trobar feina, però ara ja es veuen migrants treballant a les cafeteries; la gent s’aproxima cada cop més.
Els migrants tenen dificultats d’accés a l’habitatge?
Les discriminacions les viuen sobretot a les grans ciutats, on es concentra més immigració i on accedir al lloguer és molt car. Hi ha un programa per als migrants d’accés a habitatges socials que costen uns 14.000 euros els econòmics, o uns 25.000 euros. Quan un immigrant vol buscar residència gran, és un problema, perquè ha de disposar de sous de 500 euros. Però no hi ha discriminació pel que fa a l’accés a l’habitatge.
El marroquí accepta el nouvingut?
La societat marroquina és molt heterogènia. Hi ha dos eixos, les comunitats àrab i berber, entre les quals hi ha diferències: els que són del Rif, els del sur i els de l’Atles. Parlen dialectes del tot diferents i entre ells no s’arriben a entendre. Aquesta diferència comunitària ajuda que els que venen de fora no es vegin com extraterrestres. Al Marroc la immigració no forma part del debat de la campanya electoral i no se’n vol treure rèdit. La societat no és racista, però sí molt classista, i depèn del que guanyis es marcaran distàncies entre els mateixos marroquins.
Es va doctorar el 2020 a la Universitat Rovira i Virgili i ara imparteix classes a la universitat al Marroc.
En la tesina comparava els models d’integració, que no són homogenis a tot el territori, i com es poden posar en marxa les polítiques de comunitat per fomentar la convivència. M’interessava que els plans d’integració catalans comencen des de baix, molts cops a escala municipal. Ara estic amb els alumnes de màster del Departament de Sociologia de la Universitat d’Oujda, fent recerca i publicant articles sobre migració.
Tenim una societat oberta o hi ha un rebuig envers els que venen de fora?
El rebuig és l’excepció i la integració i l’acceptació és la dinàmica general. La gent no rebutja perquè sí, només perquè hi ha alguna raó, i és per això que s’han d’acostar les posicions dels dos costats i entendre la manera de pensar dels uns i dels altres. És l’única manera de crear una societat, perquè, si hi ha desconeixement, anem cap a la desconfiança, i això llavors genera rebuig.
Ha seguit de prop el procés sobiranista a Catalunya?
Era militant de Convergència i vaig treballar a la sectorial de migració amb Àngel Colom, abans que Artur Mas guanyés les eleccions. Aquest va ser un altre dels motius pels quals vaig marxar de Catalunya. Des de la sectorial vam treballar amb altres companys les dinàmiques de migració i quan van arribar les eleccions ens van defenestrar. Allà vam entendre que no els interessava continuar amb el projecte d’integració dels anomenats “nous catalans”.
I aleshores va deixar la política?
Sí, vaig marxar molt desil·lusionat. Vam dedicar temps i esforç perquè els immigrants també participessin en les consultes als municipis. Quan van arribar les eleccions, ens van fer fora i, amb la desil·lusió política i la crisi, em vaig plantejar la possibilitat de tornar al Marroc per aspirar a una plaça al ministeri.
Ara és un català que s’enyora?
Sí que em sento català. Ningú em pot dir el contrari. Quan vaig a Reus soc a casa, ho sento així. Sí que m’enyoro, perquè a causa de la pandèmia i les complicacions per viatjar, no puc visitar tant com voldria els germans i les germanes. L’últim cop que vaig venir va ser per defensar la tesina. Va ser uns dies abans que tanquessin les fronteres per la covid. Tinc ganes de tornar i retrobar-me amb els meus. Alguns amics espanyols que tinc sempre em diuen que se’m nota l’accent català quan parlo amb ells.
El seu fill coneix Catalunya?
Va néixer a Tarragona, però de ben petit vam marxar cap al Marroc. Només ha vingut de visita a veure la família i recorda l’hotel i poca cosa més. És difícil mantenir el vincle de la llengua amb els fills quan es viu lluny, amb unes dinàmiques i una societat diferents.

Un català de Reus

Com a migrant, sempre ha tingut un peu fora de la seva terra. El Hassane va néixer a Berkane, una ciutat al nord-est del Marroc. Als anys noranta, quan tenia 20 anys, va decidir migrar per estudiar i va arribar a Catalunya. Va ser el primer de la seva família que emprenia el viatge sol cap a Europa. “Era molt més fàcil que ara migrar; encara no existien els visats per als ciutadans marroquins i vaig comprar el bitllet del vaixell per anar des de Tànger a Algesires”, recorda aquest marroquí que aviat es va convertir en català de Reus, on va arribar “per casualitat”. Explica que va decidir migrar per continuar els estudis i, com que arribar fins a França era massa costós i requeria visat, es va quedar a mig camí. Reconeix que els primers anys no van ser fàcils i li va costar dominar la llengua abans de poder accedir a la Facultat d’Empresarials de Reus. No va dubtar a apuntar-se a les estades Erasmus a Montpeller i París. Recorda que els contactes que va fer en un postgrau sobre migració li van servir per decidir-se a muntar una gestoria per ajudar en els tràmits els immigrants. “El meu lloc sempre ha sigut Reus, allà em sento a casa, un català més”, diu satisfet de la seva ciutat d’acollida, on va treballar, es va casar i va néixer el seu fill. Ara, des de la distància, per motius de feina, manté el contacte amb Catalunya i s’escapa per visitar la família. Seguint el seu procés migratori, dos germans i dues germanes van venir cap a Reus, i té dues germanes més vivint a Holanda i França.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia