Educació

MIQUEL ÀNGEL ALEGRE

SOCIÒLEG

“Cal augmentar el finançament de l’educació”

Estem en un moment crític, ho estem veient en una certa crispació del sistema educatiu, però no és dramàtic
Mentre es mantinguin aquestes desigualtats hi haurà sempre un topall a la millora de la qualitat del sector educatiu

Com a cap de projectes de la Fundació Jaume Bofill, Alegre ha liderat estudis sobre l’impacte de la desigualtat en l’educació, l’estat de l’educació a Catalunya i els seus reptes i les millores que s’haurien d’implantar.

La Fundació Jaume Bofill remarca constantment l’impacte que la desigualtat socioeconòmica té en l’educació. Com es manifesta i quins en són els motius?
Quan parlem de desigualtats de l’educació ens referim al pes que té l’origen socioeconòmic dels alumnes en els seus resultats; a si continuen o no en la postobligatòria; a si abandonen o no la postobligatòria… Quan aquests resultats, no només de puntuació acadèmica sinó d’assoliments en la trajectòria educativa, s’expliquen en bona mesura per l’origen social, econòmic i cultural dels alumnes, parlem que hi ha desigualtat. Això no és nou en l’àmbit educatiu, fa molts anys que se sap i s’estudia. Des dels anys setanta es parla de la reproducció sociocultural intergeneracional i el paper que l’escola pot fer o no per trencar aquesta reproducció. És un problema que no ens ve de nou, però sabem que hi ha maneres de corregir-ho a través d’una sèrie de polítiques. Mentre es mantinguin aquestes desigualtats, que en el cas de Catalunya i l’Estat tenen un pes fort, hi haurà sempre un topall a la millora de la qualitat del sector educatiu.
Per molt que es faci, la desigualtat de base impedirà unes millores?
Si tens un sector d’alumnes que tiraran cap amunt sí o sí perquè tenen un entorn afavorit, i un sector d’alumnes que ho tenen molt magre perquè el seu origen social ha pesat molt i això l’escola no ho compensa, tindràs una situació en què l’escola i el sistema educatiu no té capacitat per millorar allò que fa. Es tracta que l’escola funcioni, que tingui els recursos com per intentar corregir això de partida. El de les desigualtats socials és un problema gros, reflectit en les educatives. Es veu clarament que als països que tenen una mitjana de resultats més elevada són els països menys desiguals.
Els països nòrdics?
Sobretot. També Eslovènia, Estònia, Portugal... estan pujant els seus assoliments, i ho estan fent amb criteri d’equitat, havent vist que allà on hi ha possibilitat de millora és en aquelles baules més febles.
Portugal va patir molt en la crisi del 2008 i ha sabut corregir la desigualtat a l’escola. Seria un referent?
Portugal és ara un cas que s’està mirant tothom, perquè ha fet una aposta molt clara per lluitar contra l’abandonament, intentant estirar les trajectòries educatives. Una de les coses que han fet és ampliar l’escolarització obligatòria fins als 18 anys. No és una mesura en si sola suficient, perquè pots tenir els alumnes malvivint dos o tres anys, però això ho han acompanyat de més recursos en l’educació, una aposta clara pels centres dels entorns més desafavorits, una formació del professorat a la qual han abocat molts recursos. La desigualtat social de partida a Portugal és gran, similar a l’espanyola, però en el pas intermedi cap a l’adultesa que és l’educació aconsegueixen equilibrar la situació, i això és important. Més quan en el cas d’Espanya i de Catalunya veiem que els resultats educatius són molt sensibles a aquestes desigualtats de partida, però també als efectes del context.
Què vol dir?
Quan hi ha una crisi econòmica, una crisi de l’ocupació, la crisi de la covid… els resultats del sistema educatiu se’n ressenten bastant.
Com s’han ressentit en aquesta última crisi, la de la covid?
Jo crec que ha provocat com una empenta cap avall en aquelles matèries que són més sensibles i en aquells sectors d’alumnat més sensibles al que passa quan l’escola s’afebleix. El que es veu és que les desigualtats entre alumnes i entre centres més o menys desafavorits no han crescut, però el que s’esperava era que baixessin. La pandèmia ha impedit que això passi en aquests últims anys.Per què es podia predir que això anés cap a menys? Perquè els resultats de Pisa han detectat un cert descens de les desigualtats entre l’alumnat, poc, però permetia tenir aquesta esperança. Ho permetia el fet que s’havia anat posant més recursos als centres més desafavorits, tot i que no suficients. Hem comprovat que les diferències entre centres complexos i no complexos s’ha mantingut, quan no s’han incrementat en algun cas.Les conseqüències de la covid, com el tancament de les escoles i la reobertura amb més professorat però no suficientment acompanyat, amb grups bombolla i classes telemàtiques, han representat un trasbals en el vincle de l’escola i l’alumne.
La síndica de Greuges ha alertat d’un increment de la pobresa infantil en els darrers cinc anys, i també s’ha detectat un augment del 195% dels intents de suïcidi entre les adolescents des del 2019. Són situacions que tindran un impacte en l’educació, oi?
Són fenòmens que s’interconnecten. L’escola pot fer el que pot fer, però en contextos on hi ha més vulnerabilitat socioemocional és on l’escola s’ha d’escarrassar més. Dic escola, però en realitat és política educativa. En els contextos on es parteix d’una desigualtat social més forta, l’escola pot marcar més la diferència cap a bé i cap a malament. Cap a bé si s’hi aboquen recursos i es fan les polítiques que toquen, i cap a malament quan hi ha una retirada de recursos o algun procés de crisi. D’altra banda, cal molta sensibilitat cap a allò que passa dins del context. Hi ha una sèrie de problemàtiques que s’associen a aquesta situació de partida, de força vulnerabilitat, amb taxes de pobresa en població infantojuvenil de les més elevades d’Europa. En aquestes circumstàncies l’escola ha de fer molt, però no pas sola. És important entendre que el centre educatiu és un espai de formació, d’emancipació, de reducció de desigualtats, però que per a determinades problemàtiques associades a la pobresa ha d’anar secundat per polítiques de serveis socials per corregir situacions de vulnerabilitat i de salut per acompanyar els intents de suïcidi i autolesions.
Potser els casos d’angoixa entre l’alumnat no és exclusiu dels sectors més vulnerables.
Jo diria que sí, però segurament hi ha fenòmens que estan més connotats per classe que aquest. Però aquest ho està també. És important, d’una banda, tenir el coneixement, la consciència que l’escola és un espai d’anivellament en molts sentits, perquè és l’espai universal on hi ha tots els joves. I si veiem que el benestar socioemocional és important per a tots i a l’escola els tenim tots, l’escola ha de fer molt en aquest sentit. No ho ha de fer sola, però ha de ser puntal en la recuperació del benestar socioemocional dels nanos. Perquè quan no són a l’escola estan en contextos comunitaris desiguals, amb recursos i estimulació cognitiva desiguals.
La Generalitat ha editat una guia per ajudar el professorat a gestionar intents i casos de suïcidi i autolesions als centres. Els docents no es poden sentir desbordats per aquesta responsabilitat?
La formació docent és molt complexa i cada cop ho és més, perquè canvia la societat, canvien les maneres de comunicar-se i relacionar-se entre les persones, canvia el perfil social de l’alumnat, es diversifica en totes les direccions. I cada cop més aquests alumnes estan junts durant més temps. Ara tots són al final de l’etapa obligatòria i cada cop passen més alumnes a la postobligatòria. Cada cop més tenim una bossa de població jove i més diversa arribant més enllà en la seva trajectòria educativa. A un docent se li poden demanar competències en la seva capacitat de domini de la matèria de la qual és responsable, això és claríssim, amb la metodologia didàctica per saber treballar aquestes matèries. Però alhora s’afegeixen altres funcions, que tenen a veure amb la sensibilitat cap a aquesta diversitat i les seves manifestacions. En general la tenen i ho fan bé. És important que s’assumeixi que això forma part de les funcions del professorat. Aquest ja no és un transmissor de coneixement, és un acompanyador de coneixement i un acompanyador del benestar. Això segurament passa pel davant de les preocupacions sobre si s’acaba el llibre o no.
Però hi ha una selectivitat que marca molt certs cursos.
És clar, i quan parlem de reformar el sistema i fer-lo més equitatiu, més inclusiu i de major qualitat hem d’anar canviant totes les baules. Els docents ens diuen que poden ensenyar per projectes, però després com s’avalua? La selectivitat ha d’anar canviant al mateix ritme o a un ritme més o menys similar.
En l’anuari de la fundació posen molt l’èmfasi en la necessitat d’acompanyar el professorat, de mimar-lo fins i tot. Què han detectat per arribar a aquesta conclusió?
És evident que en els últims temps hi ha hagut crispació en el sistema educatiu, sobretot després del temps en què tothom es va arromangar per fer front a la crisi de la covid. Un cop passat això hi ha hagut una acumulació de cansament del professorat, les famílies, l’alumnat... Hi ha crispació, i ho hem vist en les convocatòries de vaga.
En un moment de cansament acumulat potser no era el millor moment per dur a terme un seguit de canvis.
Sí. Per un conjunt de motius hi ha una certa crispació en el sistema educatiu que prové d’una falta de recursos i d’una falta de reconeixement de la tasca docent. Podem entrar en disquisicions sobre si les demandes que plantegen els sindicats són més o menys encertades, però són les seves demandes i s’han de respectar. Que hi ha una crispació és clar, i el que venim a defensar en aquest anuari és que hem de trencar amb el binomi que hi ha unes polítiques hard, que són donar recursos, i les polítiques soft, que són acompanyar i donar suport al professorat, incorporar-lo en les decisions, reconèixe’l... Unes sense les altres no són efectives.
Ha parlat de matèries més sensibles. Quines són aquestes matèries? Aquelles on els resultats de les competències bàsiques han estat els més baixos?
Matemàtiques i anglès són les més il·lustratives. A l’hora de valorar el resultat de les proves de competències bàsiques en termes d’evolució s’han d’agafar amb pinces, perquè hi ha molts alts i baixos d’un any a l’altre que costa pensar a què són atribuïbles. En canvi, té sentit veure què passa cada any, i tornem al que està a sota d’aquests resultats baixos en els últims anys, que és la desigualtat entre alumnes i entre centres. Sí que hi ha matèries que tenen una tendència més general, no conjuntural d’un any a l’altre, que són les matemàtiques a primària i secundària i l’anglès a quart d’ESO. Català ha baixat l’últim any a primària, i està bé reaccionar, però haurem de veure si és un descens estructural.
Amb l’anglès sí que és evident que alguna cosa passa.
Sí, i aquesta idea de la sensibilitat té a veure amb el fet que són matèries que o es treballen en un context escolar o és més difícil que es treballin fora de l’escola.
No tothom es pot pagar una escola d’anglès.
Ni tenir el suport de pares i mares en les matemàtiques. Hi ha entorns d’estimulació cognitiva més forts que altres, i el més clàssic és el de l’anglès. T’ajuden o no, a casa amb l’anglès? I quan no et poden ajudar t’apunten a una acadèmia d’anglès. O pagues o si tens el nivell d’instrucció i recursos culturals podràs acompanyar el teu nano en les preguntes que es faci per entendre les seqüències matemàtiques. Que potser com a pare o mare et perds, però sabràs veure si el teu fill està entenent o no allò, o ajudar-lo a buscar la informació.
Les extraescolars llavors també són un focus de desigualtat.
Clarament hi ha una tasca a fer per democratitzar l’accés i la participació dels diversos col·lectius a extraescolars de qualitat. Ara mateix hi ha una desigualtat forta. La mitjana d’hores a Catalunya d’un infant de família de classe mitjana que participa en una extraescolar de lleure, traient les esportives, on hi ha una mica més de semblança, és al voltant de les tres hores setmanals. En els sectors més desafavorits amb prou feines arriben a una hora. És el triple, i s’ha d’incentivar la participació a aquests recursos que, encara que no siguin estrictament acadèmics, aporten inputs culturals, de desenvolupament cognitiu, relacionals, que són aprofitables en el context escolar. Ho són per desenvolupar competències en capacitat crítica, responsabilitat i autonomia, molt importants per ordenar l’aprenentatge escolar. Per tant s’ha d’incentivar que el conjunt de famílies hi participin. A aquelles que no s’ho poden permetre per una barrera econòmica se les ha de becar. En alguns contextos podem trobar que hi ha l’oferta de qualitat, al catàleg del municipi i acreditades que es fan gratuïtament o becades, però no hi ha prou demanda de determinats col·lectius, de l’espectre més desafavorit que potser no veu la importància d’aquesta oferta. Aquestes activitats llavors es veuran ocupades per les classes mitjanes. A banda de superar les barreres econòmiques cal activar la demanda d’aquestes activitats, i això només es pot treballar des del context de l’escola, els serveis comunitaris, les polítiques informatives dels ajuntaments.
Com s’hauria de transformar l’educació per superar aquestes mancances?
És cert que estem en un moment crític, ho estem veient en els resultats, la postpandèmia, en una certa crispació del sistema educatiu, però no és dramàtic. No estem tan malament, i això és el que ens ha d’empènyer a fer aquella política més focalitzada que ens ha de permetre fer el salt endavant. No estem com fa 20 anys. Tenim uns resultats educatius generals en la mitjana europea, fa anys que estem reduint l’abandonament escolar prematur i treballant el fracàs escolar, incrementant el nombre de joves que passen a la postobligatòria i la finalitzen… Els problemes del nostre sistema educatiu tenen a veure amb les desigualtats. És aquí on hem de fer les polítiques. Hi ha una frase que m’agrada molt, que diu que la fortalesa d’una cadena és la de la seva baula més feble. Perquè si no, es trenca, i el sistema educatiu és justament això. Si volem que tot el sistema sigui fort ens hem de preocupar de les baules més febles. Aquesta política més focalitzada ha de passar per polítiques de majors recursos als centres que més ho necessiten, amb un finançament per fórmula.
Un finançament a la carta?
Sí, és una fórmula que assigna els recursos docents i econòmics als centres educatius en funció de les seves necessitats socials educatives, però de manera estable. Garantint que els recursos arriben quan han d’arribar i en el format en què han d’arribar. Una de les principals problemàtiques dels centres que demanen més recursos perquè en necessiten més és que aquests arriben a destemps i en formats que no són els que necessiten. Per exemple, que els enviïn un professor quan necessiten un educador social o una persona administrativa. O diners per poder finançar un projecte concret.
S’ha d’augmentar el finançament al sistema educatiu?
Sí. Tenim algun càlcul fet; amb prop de 700 milions d’euros més es podria fer un salt endavant molt important en la millora de les condicions d’escolarització.
No sembla tant respecte d’un pressupost que supera els 6.000 milions.
És assumible sobre el paper; cal pensar que el 80% del pressupost del departament és per pagar la plantilla. En el fons estem parlant de com distribuir-los. Amb aquesta millora afegida es podria sobrefinançar els centres que més ho necessiten, i tampoc aniria malament per als centres que no necessiten un finançament de manera tan urgent. Una política d’equitat podria fer un pas endavant molt fort. No és només gastar més, sinó de manera millor distribuïda, i això passa per pensar en quines són les necessitats dels centres educatius i que aquests expressen.No només fer desembarcar més recursos sinó aquells que necessiten. És una línia clara per afavorir la igualtat de les condicions d’escolarització. Idealment caldria que no existís segregació. Si no existís, tots els centres rebrien el mateix i ja està, podria haver-hi variacions marginals en funció dels projectes educatius.
El departament va en bona línia per combatre la segregació?
La música sona bé. El que permeten el pacte contra la segregació i el decret d’admissió d’alumnes del 2021 dona molt de marge i legitimitat per emprendre des dels municipis polítiques fortes contra la segregació. Una cosa que caldria fer amb el proper decret de concerts és que les escoles concertades participessin en igualtat de condicions que les públiques en l’obligació que tenen de complir la seva part.
Les concertades es queixen de problemes de finançament.
És una cosa en què han d’anar plegades. La millora del finançament i la seva distribució perquè les escoles rebin en funció de les seves necessitats ha d’abastar les públiques i les concertades per avançar cap a la gratuïtat total del sistema. I fer-ho alhora intentant que tots els centres participin en igualtat de condicions en les polítiques antisegregació.
Què s’hauria de fer per reduir la taxa d’abandonament escolar prematur, que a Catalunya és de les més altes d’Europa? Serviria millorar l’accés i l’oferta a la formació professional?
Hi ha un debat entre els que pensen que l’FP ha de servir sobretot i a costa del que sigui per professionalitzar els alumnes que hi entren,o aprofitar l’FP, que és professionalitzadora, per lluitar contra l’abandonament. Que els alumnes que venen més rebotats de la qüestió acadèmica de l’ESO es vegin incentivats per continuar escolaritzant-se. Jo crec que són dues opcions que poden anar juntes, i és clar que l’FP haurà d’acollir alumnat que no és el típic dels últims anys. Amb recursos, amb noves polítiques per ampliar el professorat per a l’FP i les seves metodologies, amb més suport a la diversitat es poden combinar tots els objectius. L’orientació és un rol essencial i s’ha de prioritzar en els últims cursos de l’ESO i durant tota la postobligatòria. Bona part de l’abandonament que es produeix a batxillerat i en els cicles formatius de grau mitjà el podem atribuir a males eleccions i al que passa dins de la formació, que es pot corregir amb nous perfils de docents i nous continguts. I després hi ha la qüestió dels ajuts econòmics, que són claus.
El model seria les beques salari?
En la postobligatòria, sí, modulable en funció de la renda i que inclogui ajuts al transport, a la residència.
Hi ha una falsa dicotomia entre competències i coneixement; s’ha desvirtuat el debat?
Sí, pot ser. En educació passa una cosa molt específica, que és que al nivell del discurs anem com un pèndol i la realitat no sempre obeeix a aquest discurs. Ara el discurs potser ha girat més cap a la competència, però les dues coses han d’anar juntes. La competència és la mobilització del coneixement, si no tens el coneixement ja pots mobilitzar aire, però no t’aportarà res. I si tens el coneixement però no t’és significatiu ni útil ni l’apliques, el coneixement no valdrà per a res i quedarà oblidat. Cal combinar totes dues coses. És una falsa dicotomia perquè ni el coneixement sense la competència és aprenentatge ni la competència sense coneixement tampoc és aprenentatge.

Analista i doctor

Rosa M. Bravo

Alegre (Barcelona, 1975) és doctor en sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha treballat com a analista a l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques (Ivàlua), on ha coordinat avaluacions de polítiques i programes educatius, socials i laborals. Amb anterioritat, va ser investigador Ramón y Cajal i director de Grup de Recerca en Educació i Equitat de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), on va dirigir i participar en projectes de recerca sobre polítiques i les desigualtats educatives. Com a cap de projectes de la Fundació Bofill és responsable d’una vuitantena de projectes i publicacions d’anàlisi, reflexió i mobilització d’una agenda de polítiques educatives en favor de l’equitat. També ha impartit classes a la UAB i a la UOC.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

VILABLAREIX

La tradició americana dels ous de Pasqua, segons Jordi Roca

VILABLAREIX
successos

La policia busca un home que exhibia una pistola pel carrer

L’Hospitalet de Llobregat
enogastronomia

Clou el cicle ‘d’vines 2024’ per promocionar la dona al sector vitivinícola

Lleida
societat

Trànsit dona per tancada l’operació sortida de Setmana Santa

barcelona
enogastronomia

El certamen internacional ‘Mundus Vini’ premia vins catalans

Barcelona
VERGES

La Dansa de la Mort dona inici a la Setmana Santa amb el desig de ser Patrimoni per la UNESCO

VERGES
sant antoni de calonge

Tallen un tram del passeig al trànsit a causa del temporal

sant antoni de calonge
mediterrani

Un terratrèmol de magnitud 5,7 sacseja el sud de Grècia

barcelona
infraestructures

Montgat tanca als vianants el passeig marítim del 2 al 5 d’abril

Montgat