Successos

Societat

Promeses amb poc aval

Embarguen la pensió a la professora emèrita de la UdG, Maria Antònia Canals, després d'avalar un nebot que no pot pagar la hipoteca

Vol ser la veu dels afectats per aquesta situació

Canals diu quea Caixa Catalunya li van vendre l'aval com “una simple qüestió de tràmit”

Poc partidària de la filosofia dels bancs i de confiar-hi els seus estalvis, la professora emèrita de la Universitat de Girona Maria Antònia Canals, que havia impartit didàctica de les matemàtiques, confessa no haver tingut mai l'afany d'arraconar, en haver “ajudat econòmicament a altri sempre que ha pogut”. La desvinculació que mantenia de caixes i bancs, però, se li ha escapçat fa poc per culpa d'una situació que considera “injusta” i que l'ha convertit “en una víctima més del sistema capitalista”. L'origen d'aquest episodi es remunta a fa cinc anys, quan un nebot seu de Barcelona que va muntar una petita empresa de construcció va decidir comprar-se un pis. “En aquella època, el negoci semblava que li anava bé. A Caixa Catalunya, però, li van dir que per concedir-li la hipoteca era necessari que l'avalés una persona amb una declaració de renda bastant elevada.”

Com que Canals complia els requisits i al llarg de la seva vida ha “procurat donar un cop de mà a la família”, va acceptar ser l'avaladora. Reconeix, tot i així, que el dia que va anar a la sucursal per parlar de les condicions estava força reticent, i que allí
la varen convèncer. “Vaig advertir als de Caixa Catalunya que, en el supòsit que el meu nebot no pogués pagar la hipoteca, jo no tenia cap propietat per respondre-hi. L'únic de què disposo és de la meva pensió de la universitat, ja que em vaig jubilar el 2001, quan tenia 70 anys. Em van contestar que no hi hauria cap problema, que si les coses no anaven bé jo no en sortiria perjudicada i que l'únic que passaria és que el meu nebot perdria el pis i que se'l quedaria l'entitat.”

Insisteix, doncs, que li varen donar totes les facilitats i que li van “vendre” l'aval com una simple “qüestió de tràmit”: unes paraules que s'ha emportat el vent. “La conversa no va quedar per escrit, perquè jo més aviat sóc del tarannà de creure'm les coses.” Malauradament, però, l'empresa del seu nebot s'ha ensorrat i no pot retornar el crèdit. A conseqüència d'això, a ella li ha arribat una resolució judicial en què se li comunica que li envergaran la jubilació. “El meu nebot no té ni l'atur i l'únic que desitjo és que se'n pugui sortir. Com que jo no tinc res més que la pensió, cada mes em trauran entre un 40 i un 60% del que cobro. Tot plegat em sembla una injustícia, però el meu advocat m'ha dit que no hi tinc res a fer, perquè no puc anar en contra del que vaig signar”.

De moment, encara no li han aplicat la primera retallada, si bé ja ha pres alguna mesura –perquè li quedi més marge– en aconseguir que l'amo del pis de Girona on viu li'n rebaixi una mica el lloguer. “Em solidaritzo amb la gent que està patint una situació semblant. Espero que el meu testimoni serveixi perquè se'ns escolti. Vull ser la veu dels qui estan empobrits per aquesta injustícia social”. Conclou, malgrat tot, que potser es va equivocar quan va acceptar fer l'aval, però pensa que “com a mínim va ser víctima d'un engany”: “En aquella època, les caixes donaven facilitats. S'ha descobert que ens deixaven uns diners que no tenien. Vam perdre de vista aquest fonament i ara visc una situació surrealista. S'hauria de modificar la llei, fet que en ocasions s'aconsegueix amb la lluita dels moviments populars”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.