“El que més m’ha indignat són les injustícies que comet la justícia”

Jo volia ser pilot militar, però vaig acabar els estudis de secundària amb 17 anys i a l’Acadèmia de San Javier no podia entrar fins als 18 i el meu pare, que era metge, em va fer matricular a medicina perquè fes alguna cosa profitosa aquell any. I l’ambient de la facultat em va entusiasmar, feia el que volia, i llavors vaig pensar que si entrava a l’exèrcit m’hauria de passar el dia obeint ordres i dient “Sí, mi capitán”. I vaig continuar amb la medicina

De fet, al meu germà i a mi ens van expulsar de l’escola dels Claretians perquè vam sortir en defensa d’una pipera que ells volien impedir que es posés a vendre davant del centre i nosaltres exigíem que hi tenia dret.

Tinc molts enemics per haver dit el que jo creia que havia de ser. D’amics, en tinc pocs i mal avinguts. Sí, és perillós dir la veritat. Jo, com que era ginecòleg, em tocava sempre fer les pericials en casos de mala praxi ginecològica i llavors passava que jo, un ginecòleg de poble, em trobava enmig del poder del corporativisme col·legial i del poder de les asseguradores. No era fàcil, però no em van arronsar mai, tot i que el col·legi va provar més d’un cop d’empaperar-me. Jo, el que no podia consentir és que es negués indemnització a algú que sabia que la mereixia i la necessitava. El que més m’indigna són les injustícies que comet la justícia.

No era el jutge, era el fiscal. Era a la Bisbal, i sí, vaig anar a la fotocopiadora i vaig ampliar-lo a DIN A3 i li vaig entregar davant de sa senyoria. I van haver d’acceptar que no es podia ampliar més. Era un informe de dues planes, cosa excepcional perquè normalment fèiem 4 ratlles. No hi havia més a dir. S’hauria de parlar també de les autòpsies que es fan sense necessitat, només perquè un metge no vol signar la mort com a natural. Les morts de rics sempre troben qui signi i les de pobres, no. A mi em va tocar fer l’autòpsia a una dona de 104 anys que van trobar morta a casa. Vaig posar “mort per consumació”. El que era.

No. Va ser perquè era l’època que van desmuntar Duanes i llavors els sobraven funcionaris i els van enviar a fer inspeccions. Van venir els “desertors de duanes” i després de moltes visites a la sala d’espera de la meva consulta i de fer números van decidir que els devia 10 milions de pessetes. Però vaig arribar fins al Suprem i vaig guanyar.

No. Perquè vaig trobar un advocat, ara ja difunt, en Jordi Xifra Heras, que era genial i tan catxondo com jo. Als tribunals d’aquí, com que ja sabíem que ni s’ho miràvem, els redactàvem els recursos en vers. Va ser molt divertit. I a Madrid, només de veure la gran vulneració de drets que van perpetrar els inspectors que es van emportar els historials de les meves pacients, ja n’hi va haver prou. I com que vaig fer servir la tàctica d’enredar exagerant els ingressos de les visites, no van detectar els dels embalsamaments, que se’n feien molts i a 800 euros. Tinc el rècord de 107 en un any.

Sí. Jo en vaig fer l’embalsamament pròpiament dit, injectar els líquids al cos. Ho vaig haver de fer manualment perquè la bomba mecànica nova que teníem va fallar. En acabar la meva part vaig marxar i vaig deixar els companys Narcís Bardalet i Anna Hospital provant de fer la màscara del rostre i el maquillatge. L’endemà vaig anar amb els fills a veure la capella ardent i vaig veure que l’havien deixat perfecte.

No, perquè serien de conya. Hauria de parlar de tots els personatges i jutges que he conegut, que n’hi ha de totes les categories, veritables senyors i autèntics fantasmes. Com el que tenia la senyora mamà que venia amb el xòfer als jutjats per canviar-li les corbates, segons fos estiu o hivern. Encara ronda pels jutjats, he llegit que no fa gaire li van cridar l’atenció perquè té la feina endarrerida. Així van les coses amb personatges com aquest.