La Covid-19 ens ha portat a repensar tot el que per a nosaltres era per descomptat. El desconfinament per regions sanitàries ha constatat que tenim una assignatura pendent amb el tema del model territorial i les unitats administratives a Catalunya. A Catalunya tenim una realitat territorial i dues lògiques de poder. Per una banda la territorialitat espanyola, representada pels partits judicials i les províncies. Per l’altra, la territorialitat catalana, representada per les comarques i per les vegueries.

La llei de vegueries representa el darrer intent de regionalitzar Catalunya des de Catalunya, però el Tribunal Constitucional va suspendre aquesta llei. Una llei que tenia el suport del 80% del Parlament, independent del color polític i de les ideologies, un suport de país.

Des de Catalunya, al llarg dels darrers dos segles, s’ha defensat, amb molta força i molt corpus científic, una manera pròpia d’entendre el país, de respectar la seva territorialitat, i el comarcalisme va ser i és això. Des de la Renaixença fins als nostres dies, el país sempre ha defensat que Catalunya s’organitzi i es representi territorialment a si mateixa. Cal que ens projectem amb força cap al futur que ens ve amb una nova proposta territorial per a Catalunya, per un país modern amb una estructura regional moderna, defugint del provincialisme arcaic que no dona respostes a les necessitats dels territoris i de la seva gent.

Cal un nou mapa i defensem un esquema més modern i eficaç, basat en el model municipi-vegueria-Generalitat. Un model que suposaria transformar el rol de les comarques i les diputacions. Fusionant la dimensió política dels consellers comarcals i dels diputats provincials en el consell de vegueria, amb l’elecció directa dels seus membres, amb més democràcia directa, tal com preveu la llei de vegueries.

No renunciem a la tradició del comarcalisme, i a la funció històrica que han tingut, tenen i tindran els consells comarcals. Les comarques han de continuar existint com a elements mancomunadors de serveis municipals. Repensar la comarca, una comarca més tècnica i menys política, respectant el consell d’alcaldes, com l’espai polític on coordinar una estratègia territorial comarcal i reconeixent com a comarques tots aquells territoris que se’n sentin i s’adeqüin a una realitat actual.

Apostar per les vegueries, per les regions catalanes, és apostar per la modernització del país, per una descentralització del poder polític. La regionalització de Catalunya és, també, una aposta per la subsidiarietat, perquè la capacitat de decisió i de gestió política sigui més propera al territori.

La regionalització de Catalunya és defugir culturalment del centralisme polític. Defensar la capitalitat de Barcelona, però entendre que Catalunya és diversa i reconèixer que aquesta diversitat forma part de la cultura territorial catalana dels darrers dos segles.

Ens cal apostar per una Catalunya de les regions, la Catalunya del consens, la Catalunya del 80%, la Catalunya del futur.