“Amb ERC, ni peix ni cove”

Algun dia escriuré les meves converses: Tres horas con Felipe de Borbón. Han estat tres trobades i totes tres aproximadament d’una hora. En menys de sis mesos haver-te trobat amb ell tres vegades, amb converses en profunditat, dona per dir moltes coses.

Sí, molt, molt. Les nostres discussions han estat molt intenses i amb dosis de molta profunditat. No han estat converses fàcils ni per a ell, per haver de sentir el que jo li havia de dir, ni per a mi de dir-ho, però jo miro de dir les coses amb tota la correcció possible sense que això em tregui la determinació del que he de comunicar, amb tot el convenciment. La situació és prou greu per no deixar passar l’oportunitat de parlar amb el cap d’aquest Estat que ens empresona, que ens reprimeix, que no accepta la base del que hauria de ser un Estat democràtic, que és la democràcia.

Sí, perquè entre les dues primeres i la tercera hi ha la sentència. Vaig veure un canvi en aquest sentit. Segurament l’última trobada va ser de totes tres la més tancada des del punt de vista de l’actitud, perquè ja hi havia hagut la sentència i el cap de l’Estat s’hi arrenglera, naturalment, perquè presideix aquest Estat. Jo li porto resolucions del grup de treball de les Nacions Unides, documents d’Amnistia Internacional, lectura per si de cas amenitza les seves hores mortes al despatx.

Quan es fan aquestes afirmacions i es vol anar una mica més enllà de la suposada gràcia que puguin fer de manera immediata, el que s’ha de veure és qui ha fet presidents de la Generalitat del PSC, i és ERC. Jo he estat obertament en contra del pacte amb les forces del 155, entenent que ha detenir un cost haver pres el camí que normalitza la repressió. No he estat a favor del pacte de la Diputació, però no s’explica per què aquest pacte s’arriba a fer. Això no vol dir que jo el legitimi ni que hi estigui d’acord, insisteixo que continuo estant-hi en contra, però la gent vol parlar de l’òrgan supramunicipal que és la Diputació i no vol parlar dels municipis. Parlem de Sant Cugat i Figueres? Com sempre, si haguéssim anat junts, això no hauria passat i estaria bé que alguns ho comencessin a veure ja ara.

En termes dels bagatges i els llegats que han deixat els anteriors, espero que no, perquè han estat objectivament negatius des de molts punts de vista, sobretot l’econòmic. És evident que preferiria que això no passés. Treballarem per poder fer valdre com hem fet sempre la importància de tenir clar quin és l’objectiu dels que ens diem independentistes, que no és continuar dient-nos independentistes, sinó poder treballar per aconseguir ser independents i poder-ho fer de manera conjunta. Perquè a l’altre costat, se sigui de la banda que se sigui, es té molt clar que el que cal és anar en contra de Catalunya. Estaria bé que nosaltres ens adonéssim del mateix i que hi hagués, en una situació d’excepcionalitat nacional, un govern d’unitat nacional.

No ho sabem. De moment sabem el contingut d’un document molt volàtil, buit, on jo, que em dedico a l’hermenèutica, miro de veure quina és l’exegesi que podem fer, però és un document que si el comparem amb els documents que van sortir aquells dies... El document del pacte amb Unides Podem era d’una cinquantena de pàgines i pel que fa a Catalunya es resolien amb un epígraf passant-hi molt ràpidament i de puntetes, la qual cosa és una mala notícia, i estava, a més, dins d’un capítol en què es parlava d’una “España fuerte y cohesionada”. El document del pacte amb el PNB són faves comptades, és molt clar sobre quina base s’ha aconseguit una abstenció: hi ha calendari i mesures concretes per complir-lo. En canvi, veient el document d’ERC, entenem que hi ha hagut un acte de fe, i nosaltres no ens podem permetre la fe, estem en el marc de la política i algú que ja ha incomplert prèviament allò que t’ha dit no té crèdit. El vot dels teus electors és extraordinàriament valuós per malbaratar-lo fiant-te d’algú que no ha donat cap mena de confiança perquè aquesta fe pugui existir.

No és que no hi tingui fe, és que jo he fet interlocució amb el PSOE, sé que no volen parlar d’amnistia ni de referèndum d’autodeterminació, que no volen atendre la situació d’excepcionalitat en què ens trobem. Ells voldrien passar-hi de puntetes, la qual cosa vol dir normalitzar-ho a ulls de la societat catalana, espanyola i internacional, i nosaltres no estem disposats a normalitzar-ho perquè com més ho normalitzem més garantia tenim de no sortir d’aquesta excepcionalitat i que, al contrari, pugui créixer. El govern legítim és a la presó i a l’exili, és terrible, i això ha passat per la connivència i proactivitat del PSOE. Això és una de les coses que em va dir el rei: sense Pedro Sánchez no hauria estat possible el 155.

Volem votar sempre i ho volem votar tot, però si podem votar el que de veritat interessa, seria bastant millor anar directes a l’objectiu. El que hem de poder votar és quin és el nostre futur, no quin és l’acord a què arriben els governs sobre el camí que emprendran..., és que això ja ho fa la ciutadania fent-nos confiança, ja ho fa votant-nos. Quan ens voten, nosaltres som els seus representants i, per tant, la ciutadania entén que allò que hem dit serà respectat. JxCat vam dir que no donaríem els nostres vots a canvi de res. Mai hem tingut un govern a l’altre costat tan dèbil, mai hem tingut un president del govern que ho volgués ser més perquè sabia que era el seu darrer intent, que si no era president ara potser ja no ho podria ser, i d’aquí l’abraçada de l’os a Pablo Iglesias.

Entenc que ERC ha dit que ha donat els seus vots a canvi que tots dos governs es puguin asseure a parlar. Això vol dir convertir en extraordinari allò que és ordinari. Els governs han de parlar, no cal una negociació per decidir que et concediran asseure’s a parlar, perquè una cosa que hauria de ser normal la converteixen en una gran cosa extraordinària. És com si un segrestador que té ostatges s’aixequés de la taula on estava parlant i després d’estar fent-te veure que potser hi hauria d’haver una negociació, et digués: “I ara et concedeixo que tornaré a seure.” Encara som més lluny del moment en què es van aixecar, que és Pedralbes, encara anem a menys mínims i concreció del que ja havia acceptat aquell govern en aquell moment, i, al damunt, demana com a favor pagar per avançat amb els teus vots. Així és com s’ha comportat el PSOE i així és com ERC ha permès que es comportés el PSOE. Ha estat una oportunitat perduda, d’haver fet un front comú com havíem proposat en campanya. O bé fem que ens concedeixin aquells elements de negociació política en els quals les tres forces independentistes que som a Madrid estem d’acord, o bé fem ingovernable Espanya, però també fem-ho conjuntament, que no puguin governar-se fins que no atenguin la governabilitat de Catalunya.

Bé, ara sembla que ERC no està d’acord amb el mediador. Hi estava Pedro Sánchez i el seu govern quan es van aixecar de la taula de Pedralbes. Quan hi ha un clima de desconfiança manifesta, com és el que hi havia en aquell moment i es manté a hores d’ara, la figura d’un tercer que fa de mitjancer, que com a notari dona fe del que està passant i mira de trobar punts d’acord, és absolutament habitual en grans processos de discordança política. Aquesta figura l’acceptava ja el govern de Sánchez quan es va aixecar de la taula de negociació. Quan això ho has suspès durant un any i mig i quan hi tornes encara estàs més lluny del que ja havies aconseguit quan ho havies abandonat, és estrany fer un acte de fe. No ens concedeixen res, parlar és la seva obligació i la seva necessitat, perquè eren ells els qui necessitaven un president del govern espanyol i eren ells els qui necessitaven que el seu Estat sortís de la inestabilitat política.

Quan es vegin en aquesta reunió, el president Torra, com a president del govern de la Generalitat, és qui veurà en quins termes està plantejada la mesa, perquè la negociació l’ha dut a terme un partit i hi ha involucrat el govern. S’imaginen que hagués estat a l’inrevés? Nosaltres ja dèiem de fer-ho junts. No es vol. Sempre anem al mateix problema. Si féssim les coses conjuntament seríem més forts, obtindríem més beneficis per a Catalunya. Jugar al joc partidista pot beneficiar un partit, però no afavoreix els interessos de Catalunya. El president Torra veurà en aquesta conversa amb Pedro Sánchez quina credibilitat podem donar a aquest acord que parla d’una mesa de negociació. Veurà quina és la predisposició de Sánchez. Si el president Torra li diu “Parlarem d’això” i Sánchez li diu que no, potser no cal que parlem. De feina en tenim tots molta, no és una visita de cortesia per prendre el te, és una visita de responsabilitat institucional. Hem de poder atacar aquells problemes que ens impedeixen tenir una normalitat política i social que no podem continuar eternitzant ni normalitzant, perquè normalitzar vol dir cronificar i nosaltres hem vingut a mirar de resoldre la situació.

El president Torra ha dit sempre que l’acord al qual ha arribat ERC és un acord al qual ha arribat ERC amb el PSOE, dos partits, molt legítim, però no pot englobar un govern que és de coalició. Hi ha un acord entre dos partits. El president Torra parlarà amb Pedro Sánchez per veure quin és el marge de maniobra. No estem dient que la trobada no s’hagi de produir, sinó que el president Torra tindrà una trobada amb el president del govern espanyol per veure on som després de Pedralbes, però el que no acceptarà és que estiguem més enrere de Pedralbes.

Les negociacions es fan abans, no després.

S’han d’aconseguir coses que siguin assumibles. Això és el que implica negociar i escoltar l’altre. Si haguessin volgut votar Pedro Sánchez, la gent ja ho hauria fet directament. Com que el trencadís que queda després de les eleccions obliga a negociar, el que cal fer és negociar, no dir: “Tu em dones els vots i després faré el que em sembli.” Això no és una negociació, això és un regal dels vots i la gent se sentiria legítimament estafada.

No podem frivolitzar això, perquè hi havia moltes altres coses concretes que s’haurien pogut aconseguir en aquesta negociació. Per què cal gravar més la fiscalitat dels catalans quan resulta que hi ha un incompliment de pagaments de l’Estat espanyol i un deute espectacular? Potser fins i tot hauria estat més fàcil per al govern espanyol concedir alguna qüestió de naturalesa econòmica abans que una qüestió de naturalesa política, i ni tan sols hem obtingut això. N’hi havia que es queixaven del peix al cove, però, ara, ni peix ni cove. Quan veus el pacte que ha aconseguit el PNB, és un pacte diàfan, transparent, mesurable i amb uns ítems molt clars. Quan veus el gran acord al qual representa que ha arribat ERC, és que ja veurem si ens trobem per parlar en una situació en què encara estem amb més mínims que els d’allà on venim. I entremig, un any i mig de dolor i repressió, d’una judicialització galopant que afecta cada cop més àmbits.

Nosaltres hem dit sempre que el que hem de poder veure és en què es concreta aquest què, i de moment això no s’ha produït.

El resultat de la negociació a la qual s’arribi marcarà en quin escenari ens trobem i llavors haurem de veure si hi ha una necessitat real o ha estat només una necessitat que Sánchez tenia de ser investit; si arriba a aquest diàleg veritablement i per convicció o bé s’ha agafat a una taula de salvament perquè estava al límit del naufragi. A nosaltres la governabilitat de l’Estat espanyol no ens interessa per se.

Hi ha moltes coses en què estem d’acord, però aleshores el que no és coherent és, després d’haver expressat tot això, oferir-los novament un vot d’una confiança que pot ser traïda, quan ja ho ha estat tantes vegades. Si hi ha persones que ja des del 2010 deien en entrevistes que no ens podem refiar d’aquest Estat espanyol...

Entre altres. No només Junqueras. Persones que estaven en la primera línia política, que són ara, després de l’1-O, les més valedores d’aquest Estat espanyol. Si no s’hi podia confiar l’any 2013, estem segurs que, després de la tardor del 2017, podem confiar en l’Estat espanyol? Hem de fer aquesta dosi de confiança col·lectiva?

Estem en un moment en què el dilema és sobirania o rendició. Vivim sota els atacs permanents i flagrants de l’Estat espanyol, que no respecta el que voten els ciutadans de Catalunya, i ens trobem que hem de defensar la democràcia, la dignitat de la presidència de la Generalitat de Catalunya i les seves institucions. El reglament del Parlament és molt clar sobre quan perd l’acta un diputat, i no es compleix cap dels dos requisits: ni hi ha sentència ferma ni deixa l’acta voluntàriament. L’última frontera d’una democràcia és la sobirania del seu Parlament.

Quan fem aquest viatge cap a allò que pot passar posant-nos en el pitjor dels casos perquè l’Estat espanyol fa coses que no podria fer, permetem que l’Estat espanyol faci coses que no hauria de poder fer, perquè les normalitzem.

Veig possiblement eleccions el 2020 perquè no estem en una situació normal i perquè l’Estat espanyol té moltes ganes de treure’s del davant qui molesta massa, i evidentment JxCat molesta molt. Molesta molt el president Puigdemont i molesta molt el president Torra, que és capaç, en una sala de judici, de mirar als ulls a una persona que va estar ostensiblement adormida una gran part d’aquest judici i dir-li: “Vostè no m’està jutjant en una situació d’imparcialitat.” Perquè ell ja sabia que, abans d’estar assegut allà, ja estava sentenciat. Per carregar-se l’independentisme, es carreguen els fonaments de la democràcia. Com que això és així, probablement el president Torra serà inhabilitat, i aleshores el Parlament, com ja va fer fa unes setmanes, haurà de defensar la seva sobirania. Veurem si aquesta sobirania es podrà defensar.

Per més predisposada que hi estigui, no depèn només d’ERC. No cal només la seva predisposició. La primera força independentista d’aquest Parlament es diu JxCat. Qui ha d’ocupar la presidència de la Generalitat ha de ser algú de JxCat. No n’hi ha prou que ERC volgués ocupar la presidència, això no pot ser en els termes d’aquesta legislatura.

Si no donés suport a un candidat de JxCat, evidentment hauríem d’anar a eleccions, però la potestat de decidir qui fa eleccions en aquest país és del president de la Generalitat. Estem en molts supòsits. Si no es respectés la sobirania, seria un escàndol, hauríem d’estar molt preocupats per mirar d’intentar que aquest escàndol no es produís, no pensar que ja parlarem de l’escàndol un altre dia i ara avancem, perquè avançant fem que l’escàndol ho sigui menys, normalitzem aquesta situació d’atropellament polític, que és el que està passant. I tot això per una pancarta. Estem parlant de la inhabilitació d’un president com si hagués fet ves a saber què. Va penjar una pancarta que parlava de la llibertat dels presos polítics, una llibertat que Europa la mateixa setmana concedia a aquests presos polítics perquè els reconeixia la seva condició d’europarlamentaris.

És un cas inaudit d’audàcia política, abstenir-se perquè pugui haver-hi un pressupost i immediatament fer caure aquell govern i poder ser tu qui gestioni el pressupost. Sí, és un cas d’una audàcia política insòlita i segurament també una miqueta immoral. Gent que està molt preocupada per concedir l’estabilitat política a l’Estat espanyol i que hi hagi president, resulta que, immediatament després de demanar-te que donis suport a aquest president, són capaços de demanar eleccions i fer que caigui el president.

Hi ha un espai que necessita ser endreçat, ens hem anat presentant a totes les eleccions encara sota la fórmula de JxCat, amb presència de militants del PDeCAT i independents, com és el meu cas. La Crida ha estat un actor polític que s’ha mantingut en una determinada sordina perquè hi ha hagut un calendari electoral convuls i que ara, al cap d’un any de la seva creació, s’està plantejant quin és el seu futur com a actor polític. Agrupa persones i no sigles. Hem de poder veure si és possible aquesta articulació amb el PDeCAT i sobretot amb uns grups parlamentaris que ja tenen representació al Parlament, al Congrés i a l’Eurocambra.

Soc una de les independents de JxCat i soc membre del govern de la Crida. La Crida, quan va irrompre en l’escena política ho va fer dient que volia sumar d’una manera transversal persones que volguessin, més enllà de les sigles, treballar per un únic objectiu, que és assolir la independència i materialitzar el mandat de l’1-O: construir un país independent en forma de república. Aquest continua sent l’únic objectiu de la Crida i totes les persones que hi som continuem fermament compromeses a dur a terme aquest mandat. Fins ara no s’havia plantejat l’opció que la Crida actués com un partit polític i ara tot això s’està debatent. La Crida s’està començant a organitzar per si al congrés es decideix activar com un actor polític que, sí, podria concórrer en unes eleccions. Com que darrere la Crida i de JxCat hi ha els presidents Torra i Puigdemont, esperem que hi pugui haver la voluntat, havent-hi tants punts de contacte almenys de les persones independents que formem part de JxCat i la Crida, de trobar la millor entesa possible.