Corbyn, el líder esquerrà que divideix els laboristes i uneix els conservadors

Si alguna cosa té el laborista Jeremy Corbyn és que provoca divisió dins del seu partit i, alhora, unanimitat en els conservadors. De fet, l’única cosa en què es posen d’acord els tories és que no volen Corbyn en el poder. Un dels missatges de campanya de Boris Johnson és que, si no el voten a ell, tindran Corbyn. I el laborista Tony Blair ha demanat als seus electors que no el votin. Però, per què tenen tanta por els britànics de Corbyn?

En primer lloc perquè proposa un canvi de sistema, la tornada al socialisme amb la renacionalització de serveis públics com ara el ferrocarril, l’aigua i l’energia i una pujada dels impostos als rics. És com Podem crescut dins del Partit Laborista.

Els seus principals enemics són a dins del seu partit, en què s’enfronten dos corrents: els centristes blairistes europeistes i els esquerrans corbynistes euroescèptics. Durant els anys de Blair i Brown en el govern, entre el 1997 i el 2010, Corbyn va ser el diputat més rebel. Fins a 428 vegades va desobeir les ordres de partit.

La victòria de Corbyn en les primàries laboristes del 2015 va suposar el triomf de la vella esquerra. Forma part de la tradició d’esquerra internacionalista solidària i, si guanya les eleccions, vol suspendre la venda d’armes a l’Aràbia Saudita i a Israel, frenar l’ofensiva saudita al Iemen, reconèixer l’estat palestí i sortir de l’OTAN.

Diputat des del 1983, pacifista, republicà i vegetarià, des de molt jove s’ha involucrat en moviments contra el feixisme i l’apartheid i a favor del desarmament nuclear i de la unitat d’Irlanda. També va fundar la campanya Stop the War contra la guerra de l’Iraq i ha donat suport a la revolució cubana i als governs d’Hugo Chávez i Nicolás Maduro a Veneçuela. Johnson el titlla de “comunista”.

Un dels seus dos talons d’Aquil·les són les acusacions d’antisemitisme que l’acompanyen des de sempre i que estan alimentades per ser defensor de la causa palestina i denunciar les vulneració dels drets humans d’Israel a Gaza. L’altre és la seva ambivalència respecte del Brexit.

Té un llarg historial de rebuig a la UE. Va votar a favor de la sortida del Regne Unit en el referèndum del 1975 i es va oposar als tractats de Maastricht (1992) i de Lisboa (2007). El seu euroescepticisme es basa en la visió que la UE és un projecte neoliberal de corporacions globals. Considera que les regulacions europees li impedirien portar a terme les reformes dels serveis públics que vol.

No obstant això, en el referèndum del 2016 va fer campanya a favor de la UE perquè dues terceres parts dels laboristes són europeistes. Si és primer ministre, convocarà un nou referèndum i es mantindrà neutral. Les crítiques a oligarques i poderosos l’han privat del suport dels grans mitjans de comunicació.