Engolits pel procés

Tota època de canvi ha deixat històricament damnificats pel camí. I el que ha estat passant a Catalunya els darrers quatre anys és, com la gran majoria admet, històric. Per tant, amb aquesta premissa, és lògic que personatges que durant anys han estat en la primera línia s'hagin vist superats –per una o altra circumstància– pel procés. Ja sigui perquè no s'hi han adaptat o perquè s'han apartat justament perquè aquest tiri endavant. Tot plegat ha suposat la marxa del panorama polític de cares singulars. El darrer ha estat, aquest cap de setmana, el líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida. Amb una postura tèbia al principi i amb una oposició després a la possible independència de Catalunya, el 14 de juny va marcar un abans i un després per a UDC. La marxa de militància –amb il·lustres noms del partit com Núria de Gispert o Joan Rigol–, el trencament amb CDC i uns nefastos resultats electorals que han convertit el partit en extraparlamentari han acabat obligant Duran a marxar.

Un cas contrari ha estat el d'Artur Mas. Independentista de nova fornada, el president de la Generalitat es veia obligat a fer un pas enrere justament per permetre que el procés avancés i que hi hagués acord entre Junts pel Sí i la CUP. Ell ha marxat no pas perquè ho volgués sinó perquè les circumstàncies li han obligat a fer-ho. Abandonada la presidència de la Generalitat, es dedicarà a l'altra presidència que ocupa, la de CDC. Davant seu té un difícil repte: recompondre un partit esquitxat per escàndols com el del Palau de la Música o el de l'expresident Jordi Pujol, i que en les darreres conteses electorals ha anat perdent suports gradualment.

El cas de Pere Navarro no dista massa del de Duran, almenys en el fons. El llavors primer secretari del PSC es presentava a les eleccions del 2012 amb el dret a decidir en el programa electoral i amb una bona base pel que fa a vots. Els resultats electorals van ser decebedors i poc a poc la defensa del dret a decidir es va anar diluint per la pressió del PSOE des de Madrid. El catalitzador va ser una votació al Congrés en què els diputats catalans van trencar la disciplina de vot i, a partir d'aquí, el viratge cap a la defensa d'una tercera via a través del federalisme es va convertir en el leitmotiv del partit. La fuga de militància va començar discreta però es va convertir en una corrua d'estripament de carnets. Joaquim Nadal, Marina Geli, Montserrat Tura o Antoni Castells són només alguns noms que es van acabar integrant en moviments com ara Avancem o MES. Miquel Iceta va convertir-se en el líder del partit.

Un cas a part és ICV. Sota la direcció de Dolors Camats i Joan Herrera, el partit n'ha viscut de fredes i de calentes. Implicats des del primer moment en el dret a decidir i en la celebració de la consulta del 9-N, va haver-hi un moment en què es van trencar les relacions sobre el referèndum i un important grup de militants de l'ala catalanista va pressionar perquè es tornés al procés. Va acabar naixent un corrent crític, Compromís amb la Independència. La formació ecosocialista ha passat l'últim any teixint aliances amb Podem o Equo sota diverses fórmules –Barcelona en Comú, En Comú Podem i Catalunya Sí que es Pot– que li han donat en general bons resultats. El fracàs de la proposta per a les catalanes –fonamentada en el dret a decidir– va fer que Herrera i Camats decidissin avançar a l'abril un congrés per rellevar-los.

Qui més magre ho ha tingut a causa del procés ha estat el PP i la seva principal figura a Catalunya: Alícia Sánchez-Camacho. Defensors a ultrança de la unitat d'Espanya, el PP s'ha enfonsat electoralment fins al punt de tenir només un diputat més que la CUP. Camacho, ara cap al Congrés, deixarà també la presidència del partit a la primavera.