Aprendre del passat

El nostre país viu un moment especialment decisiu per al futur immediat, però també a llarg termini. En molts aspectes, i concretament en un d'especialment important que és el de les finances de la Generalitat.

Després de trenta-dos anys d'Autonomia, i de moltes negociacions posteriors que no l'han acabat de resoldre mai satisfactòriament, ara aquest tema torna a estar sobre la taula en termes més peremptoris que mai. I amb més necessitat, fins i tot amb més dramatisme.

I en aquestes circumstàncies és inevitable la referència sovintejada a la història d'aquestes negociacions, a com els anys 1978 i 1979 es definí el sistema de finançament, i també algunes vegades més en anys posteriors.

Convé aclarir fets i evitar versions errònies.

Afortunadament, pel que fa al període –del tot decisiu- de 1978 i 1979 -és a dir el de l'elaboració de l'Estatut-, tenim una documentació de primera mà i irrebatible. És el treball d'en Jaume Sobrequés i en Sebastià Riera L'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Bases documentals per a l'estudi del procés polític d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia de 1979. Quatre volums amb més de mil cinc-centes pàgines (amb les propostes, resolucions i votacions ben detallades) fet per dos historiadors solvents i als qui no se'ls pot atribuir parcialitat política.

La seva lectura aclareix moltes coses. Especialment en el tema del finançament.

Llegint les actes dels debats preparatoris hi ha una primera pregunta que cal fer-se: les forces polítiques catalanes estaven prou preparades, tenien les idees prou clares? I tenien prou coneixement dels mecanismes administratius i financers de l'Estat? No. I en bona part és lògic. De fet si sobre la taula de negociació no es pot posar una argumentació política molt potent i una actitud molt ben dirigida, molt decidida, i si cal arriscada (és a dir, no predisposada a acceptar qualsevol solució poc favorable) és difícil neutralitzar l'avantatge tècnic però també polític que té l'Estat. Un Estat que controla i coneix i està en condicions d'usar i també manipular –repetim, també manipular- tots els mecanismes i tota la força d'una mentalitat i d'una doctrina que pel cap baix té més de tres-cents anys d'experiència. Discutir amb aquest Estat sense les idees prou clares i havent d'improvisar, sense prou força política real –subratllo, real- i a més i sobretot, els anys 1978 - 1979 amb ganes de no posar cap mica d'entrebanc al procés de transició democràtica –cosa que en part es pot entendre però que tenia i va tenir un cost molt alt- era fer-ho en condicions molt desfavorables. Si es feia creient que l'altra part negociadora realment havia assumit un concepte ampli d'Autonomia el perill d'engany i de tergiversació per part d'alguns encara era més gran.

Per part catalana encara que sembli estrany una reflexió a fons sobre el tema del finançament no hi havia estat. Tampoc sobre altres qüestions, però especialment no hi havia estat sobre finançament. I en el grau en el qual n'hi havia hagut va estar mal orientat. Amb poques excepcions. Va ser una reflexió molt teòrica, poc realista. Amb més càrrega ideològica que esperit pràctic. Amb tot aquest bagatge podia molt ben passar el que va passar: que el capítol de finances de l'Estatut es tanqués malament. Cosa que ja havia passat l'any 1932.

Malgrat tot això a l'inici de la preparació de l'Estatut –concretament a Sau- CDC va ver una proposta que fugia del criteri de la “despesa efectiva” i s'acostava al criteri del “concert”. La va defensar en Macià Alavedra. En Sobrequés i en Riera resumeixen bé la proposta “Caldria que la Generalitat s'ocupés de la recaptació i gestió, inclosa la inspecció, dels tributs recaptats a Catalunya per dret propi o per delegació de l'Estat. Els ingressos de la Generalitat consistirien en una participació automàtica en el total de la recaptació de l'Estat. I la recaptació fiscal es distribuiria en tres parts: un percentatge per l'Estat pels serveis que donava a Catalunya, un altre percentatge pel Fons de Compensació Interterritorial i la resta per la Generalitat”.

La proposta va ser contra argumentada pel representant del PSC, l'Eduardo Martín Toval. A la votació la proposta socialista va tenir 14 vots (4 socialistes, 3 PSUC, 4 Entesa, 3 UCD-UCC) i la de CDC, quatre (tres de CDC i l'Arana d'ERC).

A partir d'aquí la discussió, tant per l'avantprojecte de Sau, com pel projecte elaborat a Barcelona com finalment a Madrid es va fer sobre la base de la proposta socialista. I de fet també d'UCD.

Per què amb tanta facilitat es va cedir en aquest punt essencial?
1. Perquè estava estesa la idea que s'havia de fer fàcil el pas a la democràcia, i que aquest era un tema especialment conflictiu. Que si de cas més endavant ja es milloraria. Hi havia pressa. Massa pressa.
2. Perquè alguns partits polítics catalans estaven molt condicionats pels seus equivalents espanyols.
3. Pel que ja s'ha dit de les idees dominats de l'època, d'una manera molt acusada en el camp de l'esquerra política i intel·lectual aleshores dominant a Catalunya. I tothom volia ser modern, poder citar la darrera teoria. Sovint inconsistent però amb vernís progressista. I el concert, o simplement res que se li assemblés tenia un tuf reaccionari, més aviat carlí. I era rebutjat d'entrada. Va ser un error.

Per tant, és cert que la representació catalana no va plantejar a Madrid ni el concert ni res que se li assemblés. De fet es va aplicar bàsicament el criteri del “cost efectiu”, molt desfavorable i que només amb el temps i molts intents de rectificació es va millorar una mica.

En canvi sí que encara hi hagué un últim intent, en l'etapa de preparació de la LOFCA, de modular el sistema d'una manera més favorable. El Conseller d'Economia, en Trias Fargas, ho va intentar negociant amb el Ministre d'Hisenda García Añoveros. Un dels polítics espanyols de l'època més propers a Catalunya. I va semblar que s'anava a aconseguir una millora, però finalment el Ministre ens va dir que la rectificació que preteníem requeria l'acord conjunt d'UCD i del PSOE, i que els socialistes s'hi oposaven. No sabrem mai del tot si també s'hi oposava UCD. És probable.

Si explico tot això és perquè ara convé recordar aquests fets i evitar errors de fa més de trenta anys.

I també perquè la idea que de cap manera es podia trencar la unitat dels partits catalans ens va fer desistir amb massa facilitat aviat dels plantejaments més exigents i més realistes i de provocar un debat públic més intens.

La unitat es va comprar a un preu baix. A un preu de gran rebaixada. És probable que un plantejament ambiciós hagués estat rebutjat pel Govern espanyol i pel conjunt de les forces polítiques espanyoles. Però tampoc no és segur del tot. El moment era crític, però ho era per tothom. També per UCD i pel PSOE. També el retorn del President Tarradellas havia estat qualificat d'impossible per a l'èxit de la Transició. Però finalment tothom el va acceptar quan a Madrid va fer por la situació que s'anava a produir a Catalunya.

Val la pena tenir presents aquests antecedents, ara que, a més, tots coneixem millor els mecanismes del finançament autonòmic.