La unitat de les esquerres i la fi de la UPEC

La Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya celebra aquest any les vuitenes jornades en el context del setè any de crisi del totxo i el cinquè de la crisi general. La UPEC és avui una iniciativa modesta i austera que no disposa del finançament d'empreses multinacionals com sí que tenen la majoria dels think tank catalans, ja que som una opció crítica amb moltes d'aquestes: nuclears, financeres, immobiliàries, etc. És l'única plataforma que recull persones de totes les opcions polítiques d'esquerres catalanes: el PSC, ICV, EUiA, ERC i de l'esquerra més alternativa, de CCOO i la UGT i d'una vintena d'organitzacions i moviments socials.

No sabem què cal fer per aturar aquesta onada neoconservadora, reaccionària, fonamentalista, dogmàtica i profundament inhumana en què s'han convertit les polítiques públiques a Catalunya, Espanya i Europa, fins i tot pretenen expulsar de la UE Grècia, el bressol d'Europa. Però el que sí que sabem és que cal que les organitzacions que es reclamen de l'esquerra es plantegin una opció nacional per fer front a la crisi provocada pels poders de la nomenclatura financera.

Mentrestant, la dreta catalana i espanyola està perplexa, ja que pensava que només ocupant ells el poder els problemes se solucionarien, la prima de risc baixaria i els mercats (BCE, l'FMI, el BM, Moody's, Goldman Sachs, Standard and Poor's, etc.) tornarien la confiança perduda per governs irresponsables i malbaratadors. La prima de risc ha batut rècords i els bons de la Generalitat han baixat a nivell de bo escombraria. De veritat son tan il·lusos?

Necessitem una esquerra que espavili, que demani comptes, que actuï amb una contundència que estigui d'acord amb la gravetat de la situació. Ada Colau va dir fa uns dies que els lideratges nous sorgiran en funció de demostrar fins a quin punt els líders estan disposats a jugar-se-la.

Segurament l'esquerra ha de tornar a esquemes d'abans del 1917. L'URSS va anar molt bé per a tots aquells que no vivien allí, ja que aconseguia ser la força que permetia que el capitalisme tingués un fre. Era l'amenaça latent i alhora l'esperonador per demostrar que es vivia millor a occident que a l'est. L'any 1989 aquest fre va desaparèixer i l'esquerra, les esquerres no van saber llegir que calia una alternativa, un aturador a la barbàrie. I aquesta alternativa humanista a l'URSS s'ha de cercar en tres elements. Una gran dosi de cultura i capacitat crítica; un gran i complex sistema organitzatiu, com escrivia Gramsci i ens recordava Barnasants a l'estiu: les idees no viuen sense organització; una gran dosi d'indignació i coratge. En definitiva, la solució és més política, la política amb majúscules.

La crisi de l'esquerra no és solament electoral, és fonamentalment una crisi d'identitat i d'alternativa, també una crisi del model organitzatiu, la demostració d'aquesta crisi és que no hem trobat la possibilitat de continuar. A partir del setembre la UPEC es convertirà en una cèl·lula dorment, en un club d'opinió des d'on emetrem les opinions quan ens sembli i tornarem a fer les IX Jornades de la UPEC quan la situació ho permeti. Que ningú s'estranyi si la gent d'esquerres quan vulgui discutir en comptes de fer-ho en els llocs adequats ho ha de fer a les places del país.

El combat social i el combat nacional van intrínsecament junts, els neoliberals volen eliminar les classes treballadores i classes mitjanes, però també les nostres institucions nacionals, les amenaces d'intervenció de la Generalitat fan que aquest fet impensable en altres temps sembli ara versemblant i imminent. Cal que els patriotes catalans lluitem contra els neocons si no volem veure com desapareixen les conquestes de 200 anys de la classe treballadora i tot rastre d'identitat nacional. Per construir el futur es necessitaran mil UPEC.