L'Iraq, sense encaix nou anys després

Es compleixen nou anys de l'inici de la invasió nord-americà a l'Iraq que, segons el president Bush, havia d'alliberar el món de l'amenaça de les armes de destrucció massiva i irradiar un escenari de pau a tota la regió. Aquella invasió va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i les monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a esclafar els perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament, i va continuar amb la invasió americana.

Invasió que trencaria l'històric domini dels sunnites àrabs, posant a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc. Les institucions serien controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds, però sense deixar unes estructures consolidades, amb un Kurdistan gairebé independent, sense haver tancat el pacte entre les tres comunitats per administrar el país i els guanys del petroli. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita Tareq al-Hashemi, sota l'acusació d'haver dirigit esquadrons de la mort, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfessionals.

Ara, tres mesos després de la retirada americana, les institucions del país continuen bloquejades i el vicepresident resta amagat al Kurdistan protegit per les autoritats d'aquell país, fet que també tensa les relacions entre xiïtes i kurds. Un bloqueig institucional més greu que el que es va viure la primavera i estiu del 2010, quan, encara sota la tutela americana, després de les eleccions del març, van ser incapaços durant gairebé mig any de pactar un govern i triar un primer ministre. I aquest bloqueig que pateix l'Iraq ha deixat en una situació precària els cent mil homes de la milícia sunnita dels Sahwa, coneguda com “els Fills de l'Iraq”, formada per antics insurgents, i promoguda pels Estats Units, que va aconseguir derrotar els grups d'Al-Qaida que dessagnaven l'Iraq amb atemptats. Ara aquest exèrcit ha deixat de cobrar el seu sou i molts dels seus comandament dubten de si tornar a la insurgència.

D'alguna manera està passant el que va preveure fa nou anys el llavors viceprimer ministre, el cristià Tareq Aziz, en una trobada amb els periodistes estrangers que érem a Bagdad, setmanes abans de l'inici de l'ofensiva anglonordamericana. Així, Aziz, davant de les intencions americanes d'imposar un nou règim a l'Iraq, va recordar que certament el país havia patit diversos canvis de règim i d'equilibris ètnics fets per la força al llarg de l'últim segle; però aquests canvis, quan havien estat imposats per forces estrangeres com ara el turcs i els anglesos, sempre havien fracassat i només s'havien consolidat si “eren els mateixos iraquians qui els lideraven”.

Ara sembla que, sense la tutela americana, lluiten per dissenyar el nou equilibri. Però les pressions estrangeres continuen, sobretot per la pugna entre àrabs sunnites i perses xiïtes que sacseja tot el Pròxim Orient i que tant té a veure amb el que passa a Síria, amb la minoria alauita, el domini xiïta del govern del Líban, la prova de força del primer ministre xiïta Nuri al-Maliki a Bagdad, i la pugna nuclear de l'Iran, que amenaça també les monarquies petrolieres quan diu que podria tancar l'estret d'Ormuz. I és que la retirada americana de l'Iraq ha coincidit amb el període de més inestabilitat a la regió. I aquest escenari no ajuda que els iraquians, amb més o menys morts, pactin el seu futur.