Política

La força del vot independentista unit

Una hipotètica coalició entre Esquerra, Solidaritat i Reagrupament hauria aconseguit disset diputats i s'hauria situat com la quarta força del Parlament

Si Laporta i Carretero s'haguessin presentat plegats haurien aconseguit un diputat més, cinc, i tindrien grup propi

L'altre escó que haurien tret SI i Rcat seria el de Lleida

“Si el present intenta jutjar el passat, perdrà el futur”. Aquesta frase de Winston Churchill és font d'inspiració per a molts polítics que prefereixen mirar endavant abans que cap enrere, però en el cas de l'independentisme català sí que s'hauria de fer una ullada prèvia al 28-N i les conseqüències que certs actes haurien tingut. Què hauria passat si Reagrupament i Solidaritat haguessin anat plegats? I si s'hagués fet un front unitari, com ara reclama Jordi Portabella? Tots hi haguessin sortit guanyant. El tàndem Laporta-Carretero hauria arribat als cinc diputats i amb l'altra opció, les tres formacions sobiranistes s'haurien situat fins als 17 diputats, com a quarta força. El cantó negatiu és que, tot i aquesta hipotètica unió, el Partit Popular continuaria en tercera posició, amb 18 escons, i tot l'independentisme sumat perdria 56.000 vots en comparació amb els que va obtenir Esquerra el 2006. Però, en aquest escenari també s'ha de fer un incís digne d'estudi per als politòlegs i de resposta molt complicada. Quants vots independentistes han desembarcat cap a CiU? Quants sufragis o suports d'aquell 10-J sobiranista han nodrit Artur Mas?

Solidaritat Catalana per la Independència i Reagrupament van estar unes quantes setmanes jugant al gat i a la rata. Que si ara m'acosto, que si ara m'allunyo. Alguns simpatitzants de les dues formacions van intentar fins a l'últim segon crear una coalició, però les distàncies van ser insalvables. Ni Laporta ni Carretero es van entendre –mai no s'han acabat d'aclarir les causes exactes d'aquest divorci– i això que mesos abans de la sobtada aparició de SI, l'expresident del Barça semblava predestinat a comandar la nau dels reagrupats. SI i Rcat es van presentar per separat i van deixar que la salvatge i draconiana llei darwiniana dictés sentència. Que guanyi el millor. En plena campanya, un col·lectiu també va fer una crida per què els independentistes donessin suport a Solidaritat a Barcelona i Reagrupament a la resta de demarcacions per tal que el vot sobiranista no es llancés a les escombraries per culpa de la cruel llei d'Hondt.

Finalment, l'efecte Laporta va apaivagar clarament el de Carretero, i Solidaritat va aconseguir quatre diputats –tres a Barcelona i un a Girona–, mentre que Reagrupament va quedar fora de l'hemicicle. Segons la llei d'Hondt i sumant els vots que ha tingut cada partit, si la unió hagués fructificat haurien obtingut un diputat més, cinc. Encara que no ho pugui semblar a primera vista aquest escó suplementari els donaria molta més força, perquè tindrien grup propi i això els permetria presentar projectes de llei. Per contra, el grup mixt, on era estan Laporta i els seus, és un autèntic galimaties. El temps s'ha de repartir amb altres formacions –en aquest cas amb Ciutadans, d'Albert Rivera– i tampoc no es pot preguntar al president de la Generalitat en totes les sessions de control.

Un cinquè parlamentari

Aquest hipotètic cinquè diputat seria el de la circumscripció de Lleida, on haurien sumat 9.906 vots, fet que suposaria un percentatge del 5,4%. El PSC seria el perjudicat i passaria de 3 a 2. Lleida semblava a priori un bon feu per a aquest independentisme emergent, sobretot per al candidat de Rcat, Jaume Fernàndez, que és l'alcalde de Rosselló del Segrià i que té força popularitat. Però obtenir un escó en aquestes terres és molt car. I si no que li preguntin al candidat d'Iniciativa, Francesc Pané, que amb 7.384 vots i un 4,01% es va quedar fora. A l'hora de la veritat Fernàndez no va tenir tanta força com pronosticaven alguns sondejos i, fins i tot, va ser sobrepassat pel cap de llista de Solidaritat, Xavier Segura.

A Barcelona s'haguessin mantingut els tres diputats, tot i que la coalició s'hauria quedat a prop d'arrabassar un parlamentari a Iniciativa, i a les comarques gironines el panorama també hagués quedat com ara. Solidaritat té un diputat, Toni Strubell, i ni sumant els 9.560 vots de Reagrupament s'hagués acostat al segon.

A Tarragona tampoc no s'hagués mogut res, però l'escenari hauria estat molt més ajustat. Solidaritat i Reagrupament s'haurien enfilat fins als 13.419 vots amb un percentatge del 4,3% i només els haguessin faltat un centenar de sufragis per esgarrapar un representant a la federació nacionalista.

La segona via

Durant aquests últims mesos, Esquerra s'ha volgut situar a les antípodes de Solidaritat i Reagrupament. Els dirigents republicans han censurat l'independentisme “exprés” de Laporta i Carretero, tot i que també veien les orelles al llop i sovint recordaven que el vot útil sobiranista era el d'Esquerra. Durant tota la campanya, Joan Puigcercós va projectar les seves crítiques cap al Partit Popular, excepte en el tram final quan va començar a disparar amb bala contra les altres dues formacions. En un míting a Vic, va assenyalar que amb la “divisió” del vot, Alícia Sánchez-Camacho hi sortiria guanyant.

Els temors d'ERC es van acabar complint i SI ha robat als de Puigcercós una bona part d'aquests sufragis. Els republicans només han tret 115.000 vots més que els de Laporta, i en comarques, com ara a Osona, Solidaritat els ha avançat. Reagrupament no els ha fet tant de mal, tot i que també els ha superat a la Cerdanya, gràcies a la figura de l'exconseller Joan Carretero, que viu a Puigcerdà.

Per tant, una coalició d'aquestes tres formacions hauria evitat una part de la dispersió i haurien grimpat fins als 360.165 vots (11,5%) i un total 17 diputats, just per sota dels populars. Aquest escenari també hauria perjudicat CiU, el PSC i Iniciativa, que perdrien un diputat cadascú.

A les comarques barcelonines, se situarien amb 243.450 vots i deu diputats –actualment ERC en té sis i Solidaritat, tres–; a Tarragona, n'obtindrien dos, un més que l'únic que té Esquerra i a Lleida es viuria una situació calcada i pujarien d'un a dos. L'únic lloc mimètic a la situació real seria a les comarques gironines: ara, Esquerra en té dos i Solidaritat un i no hi hauria cap ascens.

Una lectura simplista d'aquests hipotètics resultats denotaria que l'efervescència sobiranista de la gran manifestació del 10 de juliol tampoc no s'acabaria de traslladar al Parlament, perquè durant el 2006 hi havia 21 diputats independentistes d'Esquerra i amb la unió dels tres partits només s'arribaria als 17. Però, l'amalgama política és més complexa que unes fredes estadístiques, perquè molts diputats de Convergència encaixen en aquest model tot i l'ambigüitat que persegueix els nacionalistes. Fins i tot, el gruix dels dirigents d'Iniciativa advoquen per enfortir el dret a l'autodeterminació després de la sentència contra l'Estatut i no descarten que els federalistes i els independentistes gradualistes puguin caminar plegats per sortir del cul-de-sac que ha provocat el Tribunal Constitucional.

11,5%
dels vots
seria la força que tindrien Esquerra, Solidaritat Catalana per la Independència i Reagrupament a tot Catalunya si s'haguessin presentat plegats.
75.927
vots
més ha tret Esquerra en comparació amb la suma dels de Solidaritat i Reagrupament.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.