Els discursos de la vaga

El seguiment desigual de la vaga –que va tenir una incidència notable en la indústria i els transports, però força moderada en la resta de sectors– no s'hauria de llegir com el triomf ni la derrota de ningú. Més aviat s'hauria d'interpretar com un símptoma més del desconcert que ha generat la crisi en una societat que, en poc temps, ha passat del superàvit al dèficit públic, de l'alegria a la restricció creditícia, de la importació de mà d'obra a l'atur massiu, de les millores a les retallades socials. I del miratge de l'opulència al malson de la crisi.

Fins ara el govern espanyol, les patronals i els sindicats no han donat resposta a les necessitats col·lectives, que exigeixen un gran esforç de concertació. És evident que calen canvis, però aquests s'haurien de plantejar de forma conjunta, en un paquet solidari de reformes, per tal que la factura de la crisi no es carregués exclusivament damunt les espatlles dels més febles. No és coherent abaratir l'acomiadament i, alhora, continuar tolerant el frau i els privilegis fiscals.

Els discursos irreconciliables que han acompanyat la vaga no conviden pas a l'optimisme. Des dels sindicats i l'esquerra més dogmàtica s'han llançat missatges poc realistes, reclamant més proteccionisme de l'Estat. Per contra, des de la dreta s'ha insistit que l'única manera de superar la crisi passa per desmantellar l'estat del benestar. I, cosa inquietant, s'han criminalitzat els sindicats i el mateix dret de vaga.