Consens pels reptes i no en les receptes
Els caps de llista gironins el 12-M tanquen una campanya territorial amb coincidència en la diagnosi
Els retrets es reserven al xoc entre partits i blocs, i només la CUP i Comuns aposten del tot per un nou model
La tria final dels indecisos i la mobilització dels abstencionistes seran claus en la jornada de reflexió
La ciutadania de comarques gironines cridada demà a les urnes reflexiona avui, mentre els candidats i equips dels partits descansaran després de quilòmetres i hores extres de reunions i actes durant quinze dies de campanya que, com és habitual, ja havien iniciat molt abans sense demanar directament el vot. Pràcticament d’ençà de la convocatòria anticipada d’eleccions anunciada pel president Aragonès, el 14 de març.
El debat entre independentisme i unionisme ha tornat a quedar en un segon terme, ja que totes les opcions tenen clar que és en la gestió on es juguen els vots que hauran de decantar més escons respecte al darrer resultat del 2021. I aquí s’hi juguen la massa d’indecisos, però també d’un abstencionisme –mogut per la platja i la muntanya, o bé directament desengrescat i imantat pel sofà.
Fa tres anys, Junts va tenir a la demarcació el seu gran feu per resistir al Parlament, amb 7 dels 17 diputats per a una llista que aleshores encapçalava Gemma Geis. I aquest cop, amb ERC a darrere en les enquestes, la preocupació dels candidats liderats per Salvador Vergés és mantenir a ratlla el PSC, que torna a encapçalar Sílvia Paneque i en les estatals de l’any passat ja es van situar com a força més votada a les comarques gironines. El fenomen del vot dual dels electors –entre catalanes, municipals i estatals– passarà revàlida altre cop.
La campanya entre els candidats gironins ha estat, com pertoca, d’un perfil més baix: proximitat pel davant d’uns mítings que cotitzen a la baixa, i sense grans estridències. La candidata d’ERC, Laia Cañigueral, delegada del govern aquests darrers tres anys, l’ha centrat molt a defensar la gestió de l’executiu, resistida en minoria parlamentària. I el partit no ha escatimat visites de consellers, ni anuncis d’adjudicacions d’obres o tràmits de projectes estratègics, com ara la reserva pressupostària perquè el nou Trueta i el Campus de Salut o la derogació del ramal de la MAT al BOE, com a contrapès als ruixats en sec que els ha tocat rebre per la manca d’aigua.
La sequera ha estat el gran debat llancívol. En la lògica del “vostès no han fet prou” i la contrarèplica del “vostès menys quan n’havien tingut l’oportunitat”. En el rerefons, però, apareix un dels primers grans consensos entre totes les opcions, sobre l’excés d’aigua del riu Ter que continua marxant cap a les comarques metropolitanes de Barcelona, i la necessitat de compensar els regants del Baix Ter. En les solucions o receptes per aconseguir-ho, primeres discrepàncies: la segona dessaladora de la Tordera és compartida per Junts+, ERC, el PSC i el PP, i els Comuns-Sumar només com a últim recurs d’emergència. La CUP s’hi oposa per l’impacte, i aquí introdueix un altre dels debats que han planat sobre la campanya: el futur del model econòmic.
El turisme, a la diana
La tendència majoritària és preservar el turisme com a font d’ocupació i riquesa. Però les esquerres alternatives (CUP i Comuns-Sumar) no han desaprofitat les nombroses distorsions que l’activitat genera: ja no només sobre el consum d’aigua, energia o generació afegida de residus, sinó sobre el desenvolupament urbanístic o el decantament d’un parc d’habitatge cap a les segones residències o els pisos turístics, que redueixen oferta i han agreujat la puja de preus de compra o lloguer.
En aquesta darrera qüestió, la derivada específica de l’habitatge protegit, ERC fa gala d’haver reactivat l’Incasòl i adquisicions de la Sareb. Però per Junts, ERC i la resta de partits, encara és insuficient. Amb tot, és un altre dels punts de coincidència majoritària, com en el cas del Trueta i el Campus de Salut, i amb les queixes compartides i repartides que es va tard. La causa principal, però, la manca de recursos derivada de la llarga crisi econòmica, i unes retallades que Junts+ ha atribuït a les normes d’austeritat imposades per la UE i aplicades pel PP de Rajoy a partir del 2012.
Infraestructures i renovables
El repte infraestructural seria el més complicat de resumir en un paràgraf. Tothom reclama més inversions, però l’únic punt de trobada seria la supressió de barracons a les escoles. Ni tan sols l’estació del TAV a l’aeroport acontenta la CUP i Comuns-Sumar, que miren més cap a la xarxa de transport públic de proximitat, amb més capil·laritat ferroviària o amb busos més freqüents. PSC i Junts+, mentrestant, desenterren la connexió de la C-32 entre Blanes i Lloret. I sumen ERC a la necessitat d’una solució respectuosa per a la variant pendent de les Preses i Olot. El PP, en aquest darrer cas, no es mulla: ho sotmet al parer dels tècnics. En paral·lel, no hi ha hagut discussió sobre la necessitat de desplegar energies renovables, encara que la CUP i aquí, igualment, el PP es desmarquen del macroparc eòlic marí a la badia de Roses. És un altre dels projectes que poden marcar la nova legislatura, i les altres forces, que hi donen suport, sostenen que cal fer-hi alguna cosa, amb un “diàleg” inconcret.
Diàleg amb silencis
En el cas de les energies renovables, els partits grans opten per demanar interlocució amb el territori, i compensacions. Però més enllà de l’eòlica marina, els afectats de l’Albera pels projectes del Galatea han demanat respostes no concretades en campanya. És només un dels silencis, que es podria estendre a la qüestió de la crisi oberta per la clausura dels abocadors de Vacamorta i Solius, sense alternatives pròximes per al dipòsit. I l’únic anunci vague que es busca una alternativa per al triatge al Baix Empordà, sense emplaçament clar encara des d’abans de la convocatòria de les municipals de l’any passat. O el tabú de la immigració, amb el pacte subscrit pel PSC, ERC, Junts, la CUP i Comuns davant l’extrema dreta.
Independència o unió: mar de fons
ERC i el PSC han estat els dos partits que han defugit més el to processista de les darreres campanyes. Els republicans, veient difícil competir amb el factor Puigdemont, han explotat l’obra de govern, sense renunciar a la independència però renovant polítiques quotidianes abans i després que Junts abandonés voluntàriament l’executiu. I els socialistes, amb el lema Unir i servir, argumenten que la unió és per recosir ferides entre els dos blocs, però no els ha estalviat rebre atacs per tots costats. La CUP i Comuns-Sumar, pel flanc més esquerrà, s’han dedicat a disputar a les dues formacions l’espai cap a un model econòmic i ambiental alternatiu. Tot i que el temporal dialèctic entre independentisme i unionisme hagi baixat d’intensitat, formacions com ara Junts+ o el PP i la dreta espanyolista s’hi han mogut bé, dins de la mar de fons. Els de Vergés atribueixen les mancances pressupostàries o competencials al fet de la permanència dins de la jurisdicció autonòmica estatal, des del finançament de la dessalinitzadora de Blanes a la gestió dels cabals del curs baix de l’Ebre, passant per la planificació estatal de la zona d’energia eòlica marina prevista en aigües de la badia de Roses. I els populars insisteixen que encara es governa per la independència i s’hi destinen uns recursos que podrien pal·liar altres mancances. El PSC, aquí, genera un remolí incert on Junts+, ERC i la CUP el veuen unionista; i la dreta espanyola, aliat independentista.
