Richard Nixon, el president del Watergate

Avui fa 30 anys que va morir Richard Nixon (1913-1994), 37è president dels Estats Units i l’únic que ha dimitit d’aquest càrrec.

La seva entrada a la política va ser l’any 1946. Els republicans del 12è districte del Congrés de Califòrnia es veien frustrats per la seva incapacitat per derrotar el representant demòcrata, Jerry Voorhis. Després d’una llarga cerca per trobar un candidat de consens, el vicepresident de la sucursal de Bank of America de Whittier va suggerir el nom de Richard Nixon, al qual havia conegut anys enrere al consell d’administració de Whittier College. Després d’una carta i d’una conversa llarga, Nixon va volar a Califòrnia i va acceptar la proposta. Va ser una campanya intensa, on va acusar Voorhis de tenir vincles comunistes. Va guanyar les eleccions i va convertir-se en membre de la Cambra de Representants dels Estats Units (3 de gener del 1947).

A partir d’aquest moment no va parar d’escalar posicions. Va centrar-se especialment en la batalla contra el comunisme intern, sent membre del Comitè d’Activitats Antiamericanes i guanyant força notorietat com a cara visible del cas de l’espia Alger Hiss. El 1950 va ser escollit per entrar al Senat. Va ser anomenat per primera vegada Tricky Dick (Ricard el Trampós) per les seves tàctiques de guerra bruta en campanya electoral. Un cop dins, va continuar la seva batalla contra el comunisme. Després de la victòria de Dwight D. Eisenhower en les eleccions del 1953, va esdevenir vicepresident. Va ser escollit pel seu patriotisme, pel seu anticomunisme i per la popularitat que va rebre després de ser acusat d’un escàndol de corrupció, del qual va defensar-se amb un gran discurs emotiu que va suposar una efusió pública de suport a la seva persona. Després de dues legislatures com a vicepresident va presentar-se com a número u a la campanya presidencial del 1960. Eren les primeres eleccions que la televisió tenia un paper important i davant seu hi havia el demòcrata John F. Kennedy, que va ser qui per només un 0,2% dels vots es va emportar la victòria. Després d’uns anys de poca rellevància (on va presentar-se per ser governador de Califòrnia i va perdre, i on no es va voler presentar a les eleccions del 1964), el 1968 sí que va decidir tornar a la primera línia política. Aprofitant-se del terrabastall de la guerra del Vietnam i apel·lant al que va anomenar “la majoria silenciosa”, terme que alguns partits espanyolistes han tornat a utilitzar recentment a casa nostra, va assolir la presidència. Durant el seu mandat va provar d’estrènyer relacions amb la Xina, viatjant-hi i reconeixent Taiwan com a part del país; va admetre que la guerra del Vietnam no es podia guanyar i, esglaonadament, va anar retirant les tropes nord-americanes; va intentar abordar una política de “convivència” amb l’URSS signant el primer pacte de limitació armamentista, tot i que hi va haver la guerra del Yom Kippur (1973), considerada com un dels moments que més a prop s’ha estat d’un conflicte nuclear. Finalment, hi ha l’aterratge a la Lluna de l’Apollo 11 (20 de juliol del 1969). Nixon va parlar amb Neil Armstrong i Buzz Aldrin durant el seu passeig lunar i va definir la conversa com “la trucada telefònica més històrica mai feta des de la Casa Blanca”.

En les eleccions del 1972 Nixon va ser reelegit amb molta solvència. Va ser just després quan va esclatar l’escàndol Watergate. Van ser una sèrie d’activitats clandestines i il·legals realitzades per membres de l’administració de Nixon. Eren “trucs bruts” per espiar i molestar opositors polítics, personalitats públiques i assetjar grups d’activistes. Tot va sortir a la llum després que cinc homes van ser atrapats entrant a la seu del Partit Demòcrata al complex de l’hotel Watergate, de Washington (17 de juny del 1972). Dos joves periodistes van destapar el cas i The Washington Post va recollir la història. En un principi, Nixon va voler minimitzar l’escàndol titllant els articles de notícies esbiaixades i enganyoses, però finalment un total de 48 funcionaris van ser condemnats per delictes. L’escàndol va créixer encara més després de fer-se públiques les converses que es gravaven al Despatx Oval, on després d’un intent per manipular-les es va acabar revelant que Nixon estava al corrent de tot. Va acabar dimitint el 9 d’agost del 1974, després de dirigir-se a la nació per televisió la nit anterior. El discurs de dimissió va ser transmès en directe. Va dir que renunciava pel bé del país, però sense admetre cap mala conducta. És avui dia l’únic president dels EUA que ha dimitit a mig mandat.

El Watergate va ser el primer gran escàndol polític a escala mundial. Va servir perquè el periodisme, que fins en aquell moment tenia tendència a creure’s sempre el que deia el govern, comencés a posar-lo al mateix sac del dubte. Amb el temps el cas s’ha anat fent popular, fins al punt que se n’han fet pel·lícules i documentals, i que moltes de les trames actuals duen el seu nom: Catalangate, Barçagate, Fifagate...