“Carregar-se l’estat autonòmic és la prioritat de Vox”

Neix el 2013 d’un sector del PP que considera que el govern de Rajoy no està fent res per revertir lleis de l’època de Rodríguez Zapatero, com ara la de l’avortament i el matrimoni homosexual, entre d’altres. I també del sector derrotat en el congrés del partit a València, que demanava més duresa amb Catalunya i Euskadi. Hi ha gent com ara Vidal-Quadras, caigut en desgràcia per l’oposició al pacte del Majestic i que sap que no anirà en un lloc preeminent de les llistes del PP en les europees del 2014, i hi ha el sector de Defensa de la Nació Espanyola [DENAES], l’associació de Santiago Abascal. En aquesta associació és on confluiran també Iván Espinosa de los Monteros i Rocío Monasterio, i el sector d’Ortega-Smith i els seus nois de les COE.

El culpen dels resultats en les europees del 2014, quan Vox va quedar a 2.000 vots d’entrar al Parlament Europeu. Se’l carreguen, i Abascal es fa l’amo del partit.

El creixement de Vox és paral·lel al de l’independentisme. El procés no n’és el culpable, tot i que, certament, hi va donar l’empenta. Possiblement, si no hi hagués hagut el procés, Vox no hauria irromput d’aquesta manera. Perquè fixem-nos que ho fa en les eleccions andaluses del 2018 per aquesta qüestió.

Al maig, en la moció de censura, s’investeix Pedro Sánchez amb el vot dels independentistes. A Andalusia, Susana Díaz perd el suport de Ciutadans perquè el PSOE ha pactat amb els que “volen trencar Espanya”. En quedar-se en minoria, convoca eleccions al desembre. I Vox, que no tenia clar si presentar-s’hi, al final ho fa. En la campanya, no es parla ni de corrupció ni d’agricultura, sinó dels nets dels andalusos a Catalunya, que els castiguen si demanen permís en castellà per anar al lavabo. I Vox, que no figurava en les enquestes, treu dotze diputats. Aquí comença tot.

Al Parlament Europeu, hi ha dos grups d’ultradreta: Identitat i Democràcia –els partits de Le Pen, Wilders, Salvini, Alternativa per Alemanya...– i els Conservadors i Reformistes, amb Vox, el partit de Meloni i el polonès Llei i Justícia. I tenim, després, els eurodiputats del Fidesz, el partit de l’hongarès Orbán, expulsat del Grup Popular Europeu, que continuen a la cambra com a no adscrits. Hi ha aquests grups amb diferències i incoherències internes que fa que només puguin anar a l’una per criticar la UE i rebutjar l’arribada de la immigració, que entenen com un perill per a la pròpia identitat.

En el cas de Vox, el seu cavall de batalla és més el nacionalisme català i basc i la unitat d’Espanya. En aquest sentit, es diferencia molt de la resta de partits d’extrema dreta europeus, que tenen altres preocupacions. Sí que comparteixen amb els polonesos i Meloni l’oposició a l’avortament, l’eutanàsia i el matrimoni homosexual. Per contra, no tenen tan clar l’atlantisme que ha manifestat Meloni.

Sí. Encara que tinguin visions diferents, Abascal sempre diu que són partidaris de la llibertat de cada nació per defensar allò seu sense que Brussel·les els obligui a passar per l’adreçador.

El pla que tenia Abascal era ser vicepresident del govern amb Feijóo i, és clar, no els ha sortit bé. Acaba de revalidar el seu lideratge en el partit, i ara Vox haurà d’afrontar les gallegues, però no entraran al Parlament. En les basques, ja ho veurem, mentre que confien a obtenir un magnífic resultat a les europees, en què podrien quedar com a tercera força. Això els permetria tenir els suports europeus i poder parlar de tu a tu amb Le Pen i Meloni. És a dir, governarien de manera directa o indirecta en set autonomies i a Europa es convertirien en una força important, i això els donaria més diners i més prestigi.

Això ja s’ha acabat. Inicialment, sí que hi havia el sector falangista –Buxadé, Ortega-Smith...–, que deia que Franco només va fer coses bones (habitatge públic, la paga del 18 de juliol, la sanitat pública, l’educació gratuïta...), i els ultraliberals. Això ja s’ha acabat, sobretot des del moment que Vox s’alia amb l’argentí Javier Milei, que és un anarcoliberal. Ara, ja no hi ha sectors.

Tornar a una Espanya uniforme, autoritària, on tots els partits quedin tenallats, excepte ells. És una visió d’Espanya en blanc i negre, i sobretot sense autonomies. I en l’àmbit d’Europa, volen erigir-se en un referent. Però la prioritat és carregar-se l’estat autonòmic.