Represaliats que cerquen amnistia
Al neguit de sis anys a la presó, a l’exili o esperant dates de judici i sentències sovint ajornats o pendents de recursos, ara el debat per l’amnistia genera esperances, però tampoc és gens clar
Encausats pendents prefereixen no parlar-ne, i pot deixar fils estroncats
-
Represaliats que cerquen amnistia. -
Represaliats que cerquen amnistia. -
Dolors Bassa, l’exconsellera, envoltada a la imatge principal pels exalcaldes Narcís Fajula, de Sarrià de Ter, i Montse Mindan, de Roses, encausats i ja absolts. A la dreta, Lluís Guinó i Ramona Barrufet, en el judici contra la mesa del Parlament al TSJC. I a sota, Carla Costa, jutjada al juny a Girona MANEL LLADÓ / ACN / E.A.
La paraula amnistia ha avançat altres conceptes clàssics, com ara independència o referèndum, en les dues setmanes prèvies a la Diada nacional d’avui. Tant ERC com Junts l’han situat sobre la taula del PSOE per garantir-se els suports decisius dels diputats catalans i, malgrat la discreció de les converses, sembla que alguna cosa s’està coent entre bambolines. Enmig dels desmarcatges dels extrems dels dos bàndols: la dreta del PP i Vox, amb els òrgans del poder judicial, s’han afanyat a posar-la en qüestió, des de l’espanyolisme més monolític –que pot incloure patums del PSOE com ara Felipe González i Alfonso Guerra–, però també des dels nuclis més durs de l’independentisme de l’ANC o d’Alerta Solidària, que tem que la hipotètica amnistia tingui una dimensió massa política i deixi de banda els represaliats “de segona”, en referència a activistes detinguts, investigats i jutjats per les protestes al voltant de les càrregues de l’1-O o la sentència del procés. Mentrestant, però, encausats i sentenciats, els que s’ho juguen tot, segueixen el debat de prop, amb una barreja d’“incertesa”, que no han deixat mai de banda aquests darrers anys, i esperança. N’hem parlat amb alguns d’ells.
Entre els que pateixen més, destaquen evidentment els que ja han estat presos. L’exconsellera Dolors Bassa, per exemple, va ser condemnada a 12 anys i indultada després d’haver-ne complert 3 anys i tres mesos, però encara té obert un recurs de Vox –també n’hi va haver del PP, de Cs i de l’exdelegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo– per revocar la mesura de gràcia del 2021. I en cas que el Suprem els admeti, podria haver de tornar a entrar a la presó, com a mínim, fins que compleixi els primers sis anys de condemna.
Ho explica en una conversa amb dos exalcaldes gironins que han patit conseqüències judicials pel procés: Montse Mindan, de Roses, la primera encausada per haver permès que es votés al municipi l’1-O, arran de la denúncia d’un veí; i Narcís Fajula, que a Sarrià de Ter va ser denunciat per l’exportaveu de Cs a Girona, Míriam Pujola, per la presència d’una pancarta de l’ANC a l’ajuntament, en els dies previs a les municipals del 2019.
Tots dos exbatlles van acabar absolts, però després d’uns periples judicials que, en el cas de Mindan, no va quedar arxivat fins a finals del 2022, sis anys i tres absolucions després. “Comparat amb el cas de la Dolors, no és res, però et sents perseguit”, sosté l’exalcaldessa. I Fajula hi coincideix, tot lamentant que, “per una collonada de pancarta” i un advertiment de la junta electoral de zona que va ser tramès a l’adreça d’una treballadora municipal, que no hi tenia competència, també hagués d’esperar dos anys. Entre els ajornaments, tres canvis de jutge que van allargar el litigi, tant que en la vista decisiva, ja amb Cs en plena efervescència de baixes, ningú del partit taronja va arribar a comparèixer al jutjat com a acusació.
Conseqüències quotidianes
En el cas de Bassa, més enllà que pugui gaudir de la llibertat d’haver sortit de la presó, el malson continua. I ja no només són seqüeles, com ara la necessitat de dormir a casa amb la finestra oberta, “a l’estiu, però també a l’hivern”, sinó per una inhabilitació que li ha escapçat la vida laboral. A part de la pèrdua de cotitzacions durant l’empresonament, pel fet que a l’escola on treballava hagués rebut excedència per la dedicació política, no va poder recuperar el lloc de treball. És un centre privat però concertat i rep diners de la Generalitat –ara, i feia dècades–. Tampoc va poder acceptar una altra oferta laboral d’una empresa multinacional perquè també rep fons públics d’alguns programes i convenis conjunts amb el govern. A aquests problemes, que comprometen la seva jubilació, s’hi suma l’altre front paral·lel: la reclamació milionària del Tribunal de Cuentas amb data assenyalada per a aquesta tardor sobre els diners que va costar el referèndum de l’1-O i la promoció exterior de la Generalitat. És una amenaça paral·lela d’embargament de béns i propietats per a tots els membres del govern destituït pel 155 i alguns alts càrrecs, que són la segona línia de les diverses que ha englobat la repressió dels aparells estatals en els darrers anys –també funcionaris, empresaris, activistes o mers manifestants–. En total, són més de 4.200 persones, segons la darrera estimació feta per Òmnium Cultural, tot incloent-hi ferits i causes arxivades. El nombre de processos judicials oberts, però, encara neguiteja 700 dels afectats.
Un altre cas mediàtic és el judici repetit als membres de la mesa del Parlament, encara pendent de sentència ferma. Un dels processats, l’exvicepresident Lluís Guinó, s’ha refugiat en l’alcaldia de Besalú –càrrec que exerceix des del 1995 i que va revalidar novament el 28-M per majoria absoluta– només gràcies a la manca de fermesa de la segona resolució del TSJC. Guinó admet igualment que li “costa parlar-ne, tot i ser llicenciat en dret”. Però és el vertigen de trobar-se amb una querella en què li demanaven 30 anys de presó, com a la resta de membres de la mesa, simplement per haver autoritzat tramitacions, “i amb el contrasentit que els diputats que les van aprovar ni tan sols han estat investigats”.
Guinó, evidentment, no reclama ampliar la causa, però l’afirmació il·lustra incoherències i confirma la dilatació dels temps processals, amb unes peticions d’inhabilitació que en el seu cas ja podrien estar més que complertes. No es planteja tornar a la política parlamentària. De fet, tampoc no podia per la causa oberta, però es continua sentint còmode en la municipal, la seva “gran vocació” avalada encara pels votants. I l’incomoda parlar del litigi que encara no s’ha tancat. No obstant això, creu que l’amnistia, que defensa des de fa més de cinc anys, seria una solució per retornar el conflicte a la dimensió política –tot i que a diferència dels anys setanta, per superar el franquisme– sense resoldre’n el nucli original: l’aspiració legítima i pacífica al dret i la via democràtica cap a l’autodeterminació.
Tampoc no vol entrar a valorar l’eventual amnistia una de les activistes processades pel tall de les vies del TAV a Girona, l’octubre del 2019. Aquest estiu l’han condemnat a un any de presó i el mateix temps d’inhabilitació per, simplement, haver participat en la marxa, però sense cap prova que la impliqués en el tall. Al judici, la seva defensa va insistir que estava fitxada com a exportaveu de La Forja a Girona, càrrec que va abandonar arran de la imputació. La mesura, a més, pot deixar estroncades pel camí causes obertes per agressions policials l’1-O, les que s’han denunciat darrerament per infiltracions, i les internacionalitzades començant pel cas Pegasus i moltes altres denúncies. I tampoc rescabalarà els anys de presó, exili o les nits de mal dormir a centenars d’encausats.
