Sense descans fins a trobar els desapareguts
Milers de dones a l’Orient Mitjà busquen els seus éssers estimats i ho fan contra la voluntat de les autoritats, que els neguen el dret a la veritat
Les guerres i l’absència de l’estat de dret que condemnen les societats del món àrab deixen milers de crims impunes
La cerca ha unit les famílies, que reclamen acció internacional
“No lluito només pel meu marit i el meu fill, sinó per tota la gent desapareguda; no em cansaré de lluitar”
Fadwa Mahmoud somriu durant un moment de l’entrevista. És quan parla del plat que aquesta siriana va cuinar per dinar un migdia del 2012, el dia que el seu marit i el seu fill van desaparèixer. Ningú no va arribar a menjar-se el que havia preparat. Mentre arronsa les espatlles i fa una mirada somiadora, Mahmoud admet que quan els seus éssers estimats tornin a casa haurà de rebre’ls amb el mateix àpat damunt la taula.
La siriana Mahmoud, la libanesa Walad Halawani i tantes altres dones del món àrab fa temps que no troben els seus desapareguts, però durant la cerca s’han trobat entre elles. Les guerres i l’absència d’estat de dret que condemnen l’Orient Mitjà deixen milers de crims impunes, així com milers de destins per resoldre. Dijous, amb motiu del Dia Internacional de les Víctimes de les Desaparicions Forçades, Amnistia Internacional va reunir activistes que lluiten a l’Iraq, a Síria, al Iemen i al Líban. Juntes, van denunciar els obstacles amb què els governs autoritaris de cada territori els neguen la rendició de comptes i el descobriment de la veritat sobre el parador dels seus éssers estimats.
Durant la resta de la conversa, Mahmoud abandona el rostre amable que li surt quan imagina la retrobada amb els qui no hi són. Les desaparicions tenen sovint un caràcter polític, i aquest és el cas del Maher i de l’Abdelaziz, el seu fill i marit, respectivament. “Quan van desaparèixer, a Síria s’hi organitzava una conferència per unir l’oposició pacífica al país –recorda aquesta dona d’uns 65 anys–. Crèiem que la detenció seria breu, que els deixarien lliures quan la conferència hagués acabat. Però, per desgràcia, han passat molts anys i ells no han reaparegut.”
A Mahmoud, la detenció del seu marit i del seu fill no la va sorprendre. Ella mateixa havia estat detinguda, anys enrere, quan el país el governava Hafez al-Assad, pare de l’actual dictador, Baixar al-Assad. La persona que la va detenir va ser el seu mateix germà, que exercia de cap d’una força militar a Síria. “Sí, vaig estar detinguda durant dos anys sota el cos militar que liderava el meu germà –constata Mahmoud–. Ho explico perquè la gent sàpiga que el règim dels Al-Assad està disposat a dividir famílies.”
Amb el temps, Mahmoud va passar a coliderar l’organització Famílies per la Llibertat, que es dedica a indagar sobre els desapareguts. El compromís en la lluita per la cerca dels absents per part de Mahmoud i d’altres dones implicades en la causa les fa treballar per totes les persones que no hi són, i no només per les que els resulten properes. “He estat esperant i lluitant des d’aquell dia del 2012 –indica Mahmoud–. No només per en Maher i l’Abdelaziz, sinó per tota la gent jove de Síria que ha desaparegut forçadament.” Aquest, diu, és un assumpte que afecta tothom: “No em cansaré de lluitar. No em rendiré. Continuaré batallant.”
Un dret legal
“Tothom a qui busqueu és mort. Marxeu cap a casa!” Aquesta era la resposta habitual que els dirigents libanesos oferien a Halawani quan va començar a moure cel i terra per reivindicar que revelar el destí dels desapareguts era un dret legal i no únicament una lluita emocional. L’Adnan, el marit de Halawani, va desaparèixer quan uns homes van presentar-se a casa de tots dos argumentant que eren membres de l’estat. Els nouvinguts se’l van endur per fer el que asseguraven que era un interrogatori rutinari sobre un accident de trànsit. Era setembre del 1982, en plena guerra civil libanesa. Mai més no s’ha tornat a saber res d’ell.
Dos mesos més tard, Halawani va fundar el Comitè de les Famílies dels Segrestats i Desapareguts al Líban, un grup liderat per dones contràries a la guerra en el punt àlgid del conflicte civil. Gairebé tots els dies hi havia noves absències per lamentar. Els acords de Taiff, que els senyors de la guerra van firmar el 1990 per convertir-se en senyors del govern, indicava que la lluita per aconseguir la veritat no seria fàcil. Enlloc de posar fil a l’agulla amb les majors preocupacions ciutadanes d’aquell moment, com eren la rendició de comptes i el parador de les persones desaparegudes, aquells acords van garantir una amnistia que protegia els perpetradors i que marginava les víctimes.
Avui, desprès de dècades de picar pedra, Halawani té alguns èxits per celebrar, però encara menors. El 2018, el Parlament del Líban va aprovar la llei 105, que establia un comitè que investigaria sobre els desapareguts. “Aquella llei la vam proposar nosaltres –recorda Halawani indignada, en declaracions a El Punt Avui–. Diverses famílies vam treballar plegades juntament amb advocats, jutges retirats i professors universitaris. Vam fer la feina que haurien hagut de fer els membres del Parlament.”
Passat un temps, aquest comitè format per deu membres i enfocat cap a un sol objectiu no havia obtingut resultats. “El projecte no disposta dels recursos necessaris per fer la seva feina”, lamenta Halawani. “Necessitem que el consell de ministres contribueixi més al comitè”, diu.
Les dificultats a què les famílies de les víctimes han d’enfrontar-se, sovint des de la solitud, fa que Halawani reivindiqui la jornada dels desapareguts: “L’ONU va crear el Dia Internacional de les Víctimes de les Desaparicions Forçades i no ho va fer com una celebració, sinó com un dia per impulsar el dret de les famílies de saber on són els seus éssers estimats.” Les dècades de passivitat institucional no afluixen la seva fam de justícia: “Volem rendició de comptes i acabar amb aquest tipus de crims per part de les autoritats. Tenim dret a passar el dol i a enterrar els nostres morts com correspon. Tenim dret a arribar a la veritat.” Per a les famílies dels qui no hi són, diu, “tots els dies són els dia dels desapareguts”: “Tots els dies pensem en ells.”
L’última paraula
Les autoritats que fan desaparèixer persones a Síria, al Líban, a l’Iraq i al Iemen són diferents, però la unió entre les famílies té sentit perquè hi ha patrons compartits. “Desgraciadament, a tota la regió àrab, tant governs com actors no estatals fan desaparèixer persones amb total impunitat”, lamenta en declaracions a aquest diari Aya Majzoub, directora adjunta d’Amnistia Internacional a l’Orient Mitjà i al nord de l’Àfrica: “En molts d’aquests casos, els perpetradors encara estan connectats amb el govern, o bé són en el govern, o bé dominen el país, així que hi ha un gran interès a deixar enrere aquest tipus de causes legals.”
Encara que semblin invencibles, les persones que són en el poder aproven amnisties per blindar-se, ja que elles també senten por: “Temen que es descobreixi la veritat sobre els crims que han comès, que això els porti a un procés de rendició de comptes i que això pugui acabar amb la seva supervivència en el poder”, relata Majzoub.
Tot i que els crims que denuncien Mahmoud i Halawani han tingut lloc al llevant mediterrani, la resta del món juga un paper clau en la lluita d’aquestes dones per la justícia. Resolucions com ara la que ha aprovat recentment el Consell General de les Nacions Unides, en què es compromet a investigar sobre els desapareguts a Síria, poden quedar en paper mullat. Només la implicació de la comunitat internacional i el finançament adequat dels mecanismes que s’estableixin per arribar a la veritat permetran avançar cap al compliment del mandat. Si això no es fa, serà una altra manera de dir a les famílies de les víctimes que això no interessa, que tothom ha mort i que facin el favor de marxar cap a casa.
