A Trafalgar, per no perdre’s la carrossa reial

“Som al segle XXI”

“Aquesta coronació només busca el suport popular cap a una institució que no sobreviuria sense aquest suport públic”, explica Ritchie a El Punt Avui. I hi afegeix que, des de la mort de la reina, “cada vegada hi ha un grup més gran de gent que pensa que estem al segle XXI i que la idea de tenir un rei pertany al feudalisme i no hauria de continuar”.

Molta gent veu el relleu en Carles com una oportunitat per canviar el sistema constitucional després de setanta anys de regnat d’Elisabet II. Des de l’arribada de Carles III, cada cop hi ha més protestes en contra seva. És el rei més impopular dels últims setanta anys al Regne Unit, amb només el 20% de suport de la població, al darrere de Guillem i Caterina i tots els seus nets.

L’última enquesta de la firma demoscòpica YouGov conclou que només per al 29% dels britànics la monarquia és important per al país. El que més preocupa és que aquest percentatge baixi al 14% entre els menors de 35 anys, contra el 42% dels més grans de 55. Tampoc tenen gaire suport de les minories ètniques ni de les minories d’altres religions, més enllà de la protestant.

El debat sobre la monarquia és més intens a Escòcia i a Irlanda del Nord. A Escòcia, només el 45% hi està a favor, mentre que un 36% creu que el canvi de monarca és el moment perfecte per canviar la forma d’estat. El nou líder nacionalista escocès, Hamza Yousaf, és republicà, i defensa un referèndum republicà cinc anys després de ser un estat independent, si s’arribés a produir.

Al País de Gal·les, el 52% volen mantenir la monarquia i el 28% abolir-la. A Irlanda del Nord s’ha produït un increment del nombre de catòlics republicans, que ara són majoria, i es planteja un referèndum de reunificació amb la República d’Irlanda en els propers deu anys.

També a les antigues colònies britàniques ha minvat el suport a la monarquia. Sense anar més lluny, els prínceps Guillem i Caterina, a la gira pel Carib del març del 2022 pel jubileu de la reina, havien de visitar Belize, les Bahames i Jamaica, però van haver de cancel·lar la visita a Belize per les protestes antimonàrquiques.

A Jamaica, polítics, acadèmics i personalitats del país van publicar una carta en què demanaven a la monarquia britànica que demanés perdó “pels crims contra la humanitat, inclosa, entre d’altres, l’explotació dels indígenes de Jamaica, el tràfic transatlàntic d’africans, l’esclavització d’africans i la colonització”. Els destinataris de la carta eren els actuals prínceps de Gal·les com a “beneficiaris directes de la riquesa acumulada per la família reial pel tràfic i l’esclavitud dels africans”. Sis dels catorze països de la Commonwealth –dels quals Carles III continua sent cap d’estat– han demanat un referèndum d’independència del Regne Unit: Austràlia, Antiga i Barbuda, Jamaica, Belize, Sant Cristòfol i Neus i Bahames. En aquell complicat viatge, Guillem va dir que respectaria la decisió de qualsevol país d’independitzar-se del Regne Unit.

Anglaterra només va ser una república durant onze anys de la seva història, del 1649 al 1660, quan es va produir la guerra civil anglesa entre els reialistes liderats pel rei Carles I i els parlamentaristes contraris al seu poder absolutista. Aquests volien que la cambra acumulés més poder i estaven liderats per Oliver Cromwell, que va guanyar la guerra.

La república va començar el 1649, quan van tallar el cap a Carles I. Cromwell va crear un protectorat que es va dir Mancomunitat i va acabar acumulant més poder que el que tenia Carles I.

El 1660 els militars van restaurar la monarquia nomenant Carles II, el fill de Carles I, nou rei. Ritchie exposa que el problema que hi ha haver en aquella època és que Cromwell no creia en la república i que es va substituir un rei absolutista per una mena de dictador militar. Sí que reconeix que els únics que creien en la democràcia, en donar més poder al Parlament, els que es podrien considerar republicans, eren els levellers (“anivelladors”) que van lluitar al costat de l’exèrcit de Cromwell i després es van rebel·lar i van ser assassinats.

Ritchie denuncia els privilegis que encara avui té la monarquia britànica i que van en contra dels principis democràtics. Per exemple, “segons la llei d’igualtat britànica, qualsevol treballador pot denunciar discriminació per sexe, edat o raça contra la persona que el contracta, però no si treballen per a la monarquia”. També estan exempts de pagar l’impost hereditari, que seria del 40% sobre una fortuna que superaria els mil milions d’euros. Igualment, per llei, estan exempts de revelar la seva fortuna personal. Ritchie es queixa que la reina en el seu moment i ara el rei es quedin els regals que els fan xeics àrabs i polítics d’altres països. Considera que haurien de ser entregats a l’Estat perquè és a qui representen en els seus viatges. Elisabet II va vendre diversos cavalls que li havien regalat xeics per dos milions d’euros, uns diners que es va quedar la Casa Reial.

Carles, quan era príncep, va rebre tres milions d’euros en metàl·lic de les mans d’un polític qatarià, uns diners que va entregar a una de les seves organitzacions benèfiques. “Qui entrega avui en dia tres milions en efectiu? Per què li van entregar aquests diners si no és per influir políticament?”, es demana Ritchie. I recorda que, tot i que el monarca es defineix com a neutral políticament, celebra una reunió setmanal amb el primer ministre.

Fortuna a partir del comerç d’esclaus

A més, hi ha una altra qüestió moral, hi afegeix, i és l’origen de la fortuna de la família reial, que es va anar amassant a partir del comerç d’esclaus. Aquesta qüestió genera molta controvèrsia, com van poder comprovar Guillem i Caterina el 2022.

Ken Ritchie va estar durant vuit anys a la junta de Republic, però després es va adonar que l’única manera d’aconseguir una república és a través de la política i a través del Partit Laborista, i va crear Labour for a Republic. Reconeix que ara mateix estan molt lluny d’aconseguir aquest objectiu. “La majoria de monarques desapareixen en períodes d’incertesa política, però sentim que la monarquia al Regne Unit cada vegada tindrà un paper menys rellevant, tindrà menys importància als mitjans i gradualment anirà desapareixent.”