Malaguanyada ratafia

La que va mantenir ahir amb Pere Aragonès a Madrid és tot just la cinquena trobada oficial –setena, si s’hi sumen les dues reunions de la taula de diàleg, on també han participat– entre el president espanyol, Pedro Sánchez, i el seu homòleg català de torn des que va accedir al càrrec el juny del 2018, arran d’una moció de censura que va coincidir amb el nomenament del govern de Quim Torra i l’aixecament del 155. En aquests ja més de quatre anys, els llargs períodes de provisionalitat –amb repeticions electorals a Madrid, una pandèmia mundial, el catalangate i la destitució judicial de Torra pel cas de la pancarta, prèvia a uns comicis a Catalunya– no han ajudat que la relació fos més fluida, però també la poca voluntat demostrada per La Moncloa i el tacticisme electoralista de Sánchez, més pendent de no perdre vots en altres llocs de l’Estat que no d’afrontar de debò les reivindicacions catalanes majoritàries, han evitat que la llista fos més llarga i fructífera. I és que, d’èxits palpables, n’han deixat pocs aquestes cites, que han seguit totes un mateix patró: cordialitat i bones paraules, però poca concreció, més enllà de xutar la pilota endavant cap a noves reunions o passar-la a altres òrgans bilaterals que tampoc han obtingut resultats gaire rellevants fins ara.

Va obrir el foc, el 9 de juliol del 2018, la que es va batejar com a cimera de la ratafia, pel regal que li va dur Torra a Sánchez (“malaguanyada ratafia!”, ha exclamat després en diverses ocasions el ja expresident per referir-se a aquell dia i els pocs avenços que n’han derivat), que va rematar un bucòlic passeig pels jardins de La Moncloa. La cita, distesa, havia de trencar el gel entre dos nouvinguts encara amb l’1-O i el 155 a la retina, i en plena repressió. I la conversa va pivotar ja, per part de Torra, en la situació dels presos polítics, l’exigència de la fi de la persecució i el clam del dret a l’autodeterminació. Tot el que en va treure, però, va ser el reconeixement per part de Sánchez que hi ha un “conflicte polític” entre Catalunya i Espanya, i el compromís de convocar la comissió bilateral, que no s’havia reunit en els set anys de govern de Rajoy. Si fa no fa, els punts de confort on encara roman instal·lat ara.

Ja sense regals, la següent reunió presidencial, el 20 de desembre al Palau de Pedralbes de Barcelona, també va tenir nom de bateig: la cimera de les ponsèties, pel zel dels serveis de protocol de La Moncloa a canviar de groc a vermell el color del pom de flors que la presidia. Acompanyats aquesta vegada amb sengles delegacions de consellers i ministres, el govern català va repetir el reclam de l’autodeterminació, en el marc d’una llista on hi havia també la “no judicialització” i la “desfranquització” de la política estatal, però l’espanyol va tornar a fer com si sentís ploure. Això sí, en va sortir una declaració escrita de mínims vista com una primera pedra per al diàleg, perquè tots dos executius es comprometrien a treballar per una “solució política” que tingués el suport de la “majoria del país” i dins el marc de la “seguretat jurídica” (i no de la Constitució, fet que el govern va vendre com un petit triomf).

Catorze mesos i dues eleccions espanyoles després, el 6 de febrer del 2020, Torra rebia Sánchez a Palau per segellar la voluntat comuna de convocar una taula de diàleg inclosa als pactes d’investidura amb ERC, en què Sánchez ja havia reconegut el conflicte per escrit. Aquell dia, el català va renunciar a plantejar-hi un mediador a canvi que l’espanyol no hi vetés parlar d’autodeterminació, però no va aconseguir que fes una proposta. La taula es reuniria tres setmanes després a Madrid, però serviria per poc més que refermar la declaració de Pedralbes i fixar que les reunions fossin mensuals, si bé no s’arribaria a complir ni al març, per l’esclat de la covid.

Inhabilitat Torra, la següent reunió bilateral de presidents seria ja amb Aragonès, i trigaria 16 mesos més a arribar, el 29 de juny de 2021 a Madrid. Feia dies dels indults, però la cita seria freda, amb mascaretes. El republicà prenia el relleu en plantejar els grans consensos catalans de l’amnistia i l’autodeterminació, però la resposta era similar a les anteriors: un mur a l’altra banda i –a diferència d’ara, això sí– encara poca predisposició a posar fi a la resta de la repressió. Com a molt, Sánchez tornava a la casella de sortida i concedia una segona i fins ara última taula de diàleg al setembre –d’on tampoc sortiria cap concreció– i el compromís repetit de reactivar la bilateral. I aquesta s’ha reunit en l’últim any, però amb tan escassos avenços en els 56 traspassos reclamats que, amb el catalangate i el baix nivell d’execució pressupostària a Catalunya, es va vessar el got de la paciència: el govern la va aturar i ja ha dit que per ara no pensa fer-ne cap més. Després que la consellera Vilagrà i el ministre Bolaños pactessin fa vuit dies l’acord marc que torna a posar bases i metodologia a una negociació amb les “garanties” que s’abandonarà l’espionatge i la persecució de les idees, d’aquí a dues setmanes es veurà si, ara sí, hi ha avenços reals. I aquest cop, sense Sánchez marejant la perdiu.