ANNA GRAU
CIUTADANS
“Ens cal defensar la llibertat de premsa”
“Em volia dedicar al periodisme perquè era el que em permetia escriure cada dia”
“He entrat en política per sortir de l’opressió”
ESCRIPTORA DE LLARG RECORREGUT
Anna Grau va publicar el 2007 Per què parir: crònica d’un desengany, un dels seus deu llibres. A la foto, al passeig de Sant Joan, prop de l’antiga seu del diari Avui, on va treballar en els seus inicis com a periodista de política i corresponsal.
Quan em diuen que m’he venut a l’or de Madrid, contesto que l’or de Madrid no sé on és
He arribat a la conclusió que en aquest país el periodisme cultural és impracticable
Per què es dedica a la política? Manllevo la cançó de Burning, ‘qué hace una chica como tú en un sitio como este?’
Ens coneixem de fa molts anys i saps que em considero escriptora i periodista. Al començament odiava la política. Quan vaig iniciar la carrera a l’Autònoma, l’últim desig era dedicar-me al periodisme polític.
Quins objectius tenia?
Em volia centrar en el periodisme perquè era el que em permetia escriure cada dia. No m’interessa la política professionalment, però en aquest país aparentment només interessa el periodisme polític i l’esportiu. És com si tota la vida fugís de la política, però la política sempre corre més que jo. El que m’interessava era el periodisme cultural, al qual em vaig poder dedicar durant la meva estada a Nova York, en els programes que he fet de llibres i en els espais personals que mantinc ara.
Per què no interessa la cultura?
Bàsicament és un país de desinformats, on el que és reflexió i poesia no es considera. Saps que tinc un canal a YouTube dedicat als llibres i em costa Déu i ajuda tirar-lo endavant?
Va formar part precisament del programa ‘Libros con uasabi’, de TVE.
Sí, això han estat els grans moments. Jo no tenia plans d’entrar en política, però tot m’ha portat en aquesta direcció, i no me’n penedeixo. He arribat a la conclusió que en aquest país el periodisme cultural és impracticable.
Com veu el periodisme a Catalunya?
A Catalunya ens situem en uns nivells de llibertat de premsa preconstitucionals; a Espanya, poc ens falta. Després d’haver suportat molts atacs, Ciutadans em va donar la possibilitat d’afegir-me al seu projecte.
Per què s’hi va decidir?
Havia tingut diverses possibilitats d’entrar en llistes, però les coses es van precipitar el novembre passat. La cosa fa riure, però va anar així: en un debat de TVE per parlar de la reforma d’una llei sobre el bilingüisme, se’m va ocórrer parlar de les activitats de Plataforma per la Llengua. El següent que vaig veure era que m’estaven crucificant per les xarxes. A més, gent amb nom i cognoms, no exclusivament els hooligans habituals.
Qui?
Personatges com Albano-Dante Fachín, Bea Talegón i d’altres per l’estil. Em vaig veure obligada a demanar l’empara de l’Associació de Periodistes de Madrid i la de tot Espanya. Vaig aconseguir els avals d’aquestes entitats i en aquell moment era presidenta de Societat Civil Catalana a Madrid. Dues persones em van defensar: el diputat del PSC David Pérez i Nacho Martín Blanco, de Ciutadans.
Va ser la connexió amb aquest partit?
Ciutadans em va donar molt suport, es van pronunciar a favor meu i tot d’una em van demanar entrar en llistes, cosa que vaig acceptar. Vaig tenir la sensació que havia d’entrar en política per sortir de l’opressió. Si tenia l’esperança futura de continuar fent de periodista en un marc de llibertat de premsa, havia d’entrar en política.
Per als que la coneixem des del començament, ens sobta que una persona tan vinculada al catalanisme acabi en una plataforma tan refractària...
Jo sempre he anat al revés del món. Sempre m’he considerat catalanista, no indepe, però sí catalanista convençuda. Ja ho era quan un tal Antonio Baños et podia mirar amb displicència pel fet d’escriure a l’Avui. Vaig conèixer el Romeva quan ell es considerava internacionalista i et mirava per sobre pel fet d’escriure al nostre diari.
Quan va canviar?
Vaig canviar sobretot per la meva condició de periodista. Si m’hagués dedicat a una altra cosa, segurament no hauria percebut aquestes conductes de la gent que tens al davant. La nostra zona és un dels llocs on el procés ha fet més mal. No per una mera qüestió ideològica, sinó d’enginyeria social. Està molt bé que una persona sigui o no independentista; el que no entenc és que vulguis construir un gueto per als que no pensen com tu...
Per exemple?
Per exemple, arran de la defensa al Parlament d’una proposta de resolució sobre Catalunya com a terra d’acollida per al col·lectiu LGTBI, m’he preguntat per què no podem defensar altres col·lectius vulnerables o més vulnerables que aquest moviment. L’altre dia vaig assistir a la presentació del llibre sobre el jove Porcel, de Vila-Sanjuán. Porcel comença sent un jove cristià engagé; després esdevé antifranquista no marxista, i deriva cap a altres formes, com l’anarquisme i el maoisme. Acaba sent amic de Pujol i del rei, dins del que Vila defineix com a “liberalisme informat”. Mentre un evolucioni honestament, totes les propostes són vàlides. Aquí com més avancem, menys valem. Si no m’hagués mogut d’on era o d’on m’havien posat, probablement ara nedaria en l’abundància. Per endinsar-me en altres espais que m’interessaven, segurament he pagat un preu car. Quan em diuen que m’he venut a l’or de Madrid, contesto que l’or de Madrid no sé on és. Les meves posicions i la meva evolució m’han costat enfrontaments i, sobretot, problemes econòmics i professionals.
Què farà al Parlament? En què pensa incidir?
Soc en tres comissions; quatre, més aviat: Cultura, Sanitat, Igualtat i Feminismes i la Corporació Catalana. M’interessa tot, però he entrat en política per defensar la llibertat de premsa. És prioritari el tema de la cultura. L’altre dia, a la comissió, va comparèixer la consellera nova i va dir una cosa que sonava bé, que per primer cop el govern es comprometia a dedicar el 2% del pressupost a cultura. Em sembla una merda, però és el primer cop que el pressupost de la Generalitat podria superar l’1% per a la cultura. És un 2% que veiem en barca, perquè segur que acaben dient que serà quan tinguin pressupost i es pugui invertir. I embolica que fa fort.
I sobre el Pacte Nacional per la Llengua?
Quan se’n va començar a parlar, es van recordar els grans consensos lingüístics dels anys vuitanta, de com als noranta es comencen a encrostar. El que cal explicar és qui els va encrostar i per què. Em va saber greu perquè parlaven del català, cosa que em sembla molt bé; de l’aranès, també, però el castellà no existia. El vam esmentar nosaltres, el PSC i Vox. El PP no, perquè no es va molestar a venir. Un dels diputats de Junts, esgrimint els resultats del 14-F, es va atrevir a dir que calia ignorar la petició de bilingüisme. Cal recordar que ni el 14-F ni en les eleccions anteriors no va guanyar cap partit independentista.
Periodista d’ampli espectre
Enèrgica i amb les idees clares sobre com s’ha de moure i què ha de fer, Anna Grau ha representat tots els papers de l’auca en el periodisme polític, en el cultural i també fent de corresponsal a Madrid i a Nova York, entre altres destinacions. Periodista de premsa, ràdio i televisió, la seva primera novel·la, El dia que va morir el president (Empúries, 1999), era una sàtira amb rerefons polític sobre els anys profunds del pujolisme. Dones contra dones, Per què parir: crònica d’un desengany, La supèrbia: endarrere aquesta gent i Què pensa Xavier Trias són alguns dels títols en què va barrejar la seva experiència periodística amb la literatura com a font principal. Corresponsal a Madrid de l’Avui del 1998 al 2005, posteriorment es traslladaria als Estats Units, on treballaria com a corresponsal del diari ABC a Nova York del 2007 al 2011. També ha col·laborat en una munió de mitjans, com RTVE, La Sexta, TV3, la SER, Onda Cero, EsRadio, Telemadrid, Onda Madrid, El Español, The New Barcelona Post i The Objective. Crítica amb el procés, assegura que en els darrers anys la cultura catalana ha perdut molta ambició i pistonada.
Anna Grau
Anna Grau (Girona, 1967) és una veterana del periodisme i de la literatura catalana. Llicenciada a l’Autònoma, va formar part de la redacció de l’Avui als anys noranta i té més de deu llibres publicats.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
