Política

BEATRIZ LECUMBERRI

Periodista

“El càncer és un tabú que mata dones a Gaza”

La salut femenina a Gaza no es prioritza. Abans hi entra el medicament per al càncer de pròstata que per al càncer de la dona
No puc imaginar-me el que deu ser que et diguin que tens càncer i que no podràs accedir al tractament que necessites

Condemnades a Gaza arriba avui a les pantalles. Les periodistes Beatriz Lecumberri i Ana Alba són les directores d’aquest documental, cofinançat per desenes de persones anònimes a través d’un procés de micromecenatge, que arriba per connectar de nou els espectadors a un conflicte desgastat que la premsa, sovint, ja no sap com abordar. El reportatge documenta l’abandonament de les persones malaltes de la franja de Gaza, que sovint pateixen la negativa de les autoritats israelianes a l’hora de sortir del territori assetjat i rebre el tractament que no arriba a Gaza. Una problemàtica especialment greu en el cas dels malalts de càncer, que necessiten rebre permisos cada mes per accedir als hospitals de Jerusalem, i encara més desafortunada en el cas de les dones, que, doblement penalitzades, afronten l’estigma social marcat per una societat conservadora i patriarcal com la de Gaza. Lecumberri, actualment al servei de l’agència France-Presse des de París i amb una trajectòria laboral que l’ha dut al Brasil, a Veneçuela i a diversos indrets arreu del Pròxim Orient, culmina així el projecte que va realitzar juntament amb Alba –corresponsal a Palestina per a El Periódico, que anteriorment havia treballat a l’Avui–, abans que aquesta morís de càncer el 6 de maig del 2020.

Diuen que “a aquestes dones ningú se les escolta” i que “se’ls havia d’explicar la necessitat de parlar”. Què els deien a mesura que s’anaven convencent?
Cada dona ha estat un cas diferent i n’hi ha que no les hem convençut. El repte era trobar dones que dins del drama que suposa tenir càncer a Gaza poguessin mostrar diferents perspectives del problema. La protagonista del documental, la Nivin, era una dona molt humil i es preguntava per què la seva veu era important. Amb ella va haver-hi un procés bonic. Ella es va convèncer que la seva veu era important malgrat que el documental no li canviaria la vida en absolut. De fet, ella va morir l’octubre passat. La Nivin ja estava malament quan vam començar a gravar i crec que va veure en el documental una oportunitat d’explicar el que li estava passant i de denúncia. Va anar adquirint una força que els primers cops que es posava al davant de la càmera no tenia. També crec que veia important que es veiés aquesta realitat fora de Gaza. En el cas de la pacient periodista, convèncer-la va ser més fàcil. Estava acostumada a posar-se al davant de la càmera. Però hi havia un tema del qual li costava molt parlar, que era l’abandonament per part del seu exmarit. A nosaltres ens semblava important que ella no ho veiés com una humiliació, sinó com una injustícia. Ella, tan bonica i amb tantes qualitats, i que algú la deixés pel fet d’estar “deformada”. Totes elles mostren una dignitat simple i bonica i la reflecteixen tant amb el seu rostre com amb el seu silenci.
Fa la sensació que han aconseguit denunciar diverses coses al mateix temps.
L’Ana i jo havíem sentit a parlar del tema dels malalts de Gaza que no poden sortir. Dins d’això, hi ha els pacients oncològics, perquè de tots els malalts són els que més necessiten sortir. Tu pots estar malalt a Gaza i necessitar una operació de cor, però surts un cop, t’operes, i habitualment ja està. Les revisions te les poden fer a Gaza. Però un pacient oncològic ha de sortir tants cops... I aquest és un drama que comparteixen homes i dones. Després vam sentir a parlar de les dones de Gaza que reben diagnòstics tard perquè tenen por de l’estigma social i això fa que no visitin el metge; de les que s’estan morint sense formar part de cap estadística.
És prou coneguda aquesta realitat?
Els palestins de fora de Gaza i els israelians no coneixen aquesta situació. A Israel, Gaza és un assumpte que incomoda. Dius Gaza i els canvia la cara. Dins del conflicte amb els palestins, és un tema a banda que els deixa desarmats. Fruit d’un gran desconeixement. Aquest tema en té d’altres a dins.
Què hi fa l’Autoritat Palestina?
És injust dir que aquestes dones estan així únicament pel bloqueig israelià. A banda, hi ha una divisió palestina profunda que penalitza els residents de Gaza. Nosaltres hem pogut veure en un moment donat com l’Autoritat Palestina volia fer pressió sobre Hamas amb un tema concret i va deixar d’entrar la quimioteràpia que habitualment hi entra. Per tant, responsabilitat compartida, però és clar, si no hi hagués un bloqueig, els pacients podrien anar a Ramallah a rebre la quimioteràpia. A banda d’això, el tancament i el lideratge de Hamas han fet que la societat sigui més conservadora i que la dona sigui més invisible. Hi ha dones que callen encara que sàpiguen que els passa alguna cosa i reben el diagnòstic tard. El patriarcat les penalitza doblement. Per això ens hem centrat en elles, i no en els homes. Els pobres homes malalts de càncer també pateixen, però les dones pateixen problemes addicionals.
El Tribunal Suprem va dir el 2018 que la llei humanitària està per damunt de tot, però la situació continua igual. Hi ha alguna ONG que segueixi fent pressió judicial?
Aquella sentència va ser el detonant del documental. Quan va arribar a les nostres mans, vam contactar amb l’ONG Metges pels Drets Humans i ens van posar en contacte amb algunes d’aquestes dones, entre elles la Nivin. Aquesta sentència deia que no es pot negar la sortida pel fet de tenir connexió amb gent de Hamas. Quan vaig trobar la Nivin, ella no tenia ni idea d’aquella sentència. Però no va comportar que sortissin més malalts de Gaza. L’únic que va canviar és que ja no justificaven les negatives pel fet de tenir un vincle amb gent de Hamas. Hi ha ONG com Metges pels Drets Humans que treballen perquè la gent pugui sortir. Treballen amb un mèrit increïble.
Després de l’ofensiva del mes passat, el 90% dels pacients que demanaven sortir de Gaza no rebien el permís per fer-ho.
Un cop més, aquestes ONG van fer pressió per afavorir les sortides dels pacients oncològics. Perquè a tu et poden donar permís una vegada, però si la propera ja no te’l donen ja no serveix de res perquè el tractament del càncer ha de ser constant.
El repunt en les negatives li sembla un càstig col·lectiu que tingui a veure amb l’ofensiva?
Quan hi ha una ofensiva, els passos es tanquen i després costa posar-los de nou en marxa. El càstig col·lectiu ja és el bloqueig en si. A partir d’aquí, hi ha moments en què surt més o menys gent. Quan vam fer el documental hi havia una mitjana d’unes tres mil persones que mensualment demanaven permís per tractar-se fora de Gaza i el 60% rebien el permís. Però és claríssim que quan hi ha un incident es pertorba el mecanisme per sol·licitar sortides.
El documental reflecteix la llei humanitària com un privilegi que no s’exerceix a Gaza. Com a persona que ve del món “reglat”, quines sensacions li provoca? Com veu la feina que fan l’ONU i altres entitats internacionals?
El primer és un sentiment d’injustícia, d’espant, una impotència quan et trobes al davant una dona que no ha pogut rebre un tractament que a la nostra societat és tan normal. No aconsegueixo imaginar-me el que deu ser que et diguin “el tractament que necessites no existeix a Gaza”. No puc posar-me en el lloc d’aquestes dones ni d’aquests homes. Són éssers humans que mereixen almenys intentar curar-se. Et quedes sense paraules. L’únic que pots fer és explicar-ho. Gaza depèn de l’ajuda humanitària, que ho engloba tot. Una persona del documental diu que Gaza s’ha convertit en una terra d’indigents. I és terrible i és veritat [sospira]. Les ONG fan el que bonament poden. Quan surt un pacient oncològic té Jerusalem a 80 quilòmetres, i hi ha voluntaris que els esperen per dur-los en cotxe i estalviar-los 100 euros del taxi, que no tothom a Gaza pot pagar-los. Vam acompanyar la Nivin a un hospital a Jerusalem a posar-se una injecció perquè aquesta injecció per al càncer d’ossos no entrava a Gaza. I tu penses, però aviam, per què no hi entra aquesta injecció, a Gaza? Qui m’ho explica? Ningú.
Cogat, l’entitat israeliana que gestiona els permisos de sortida de Gaza, no ha volgut parlar amb vostès.
És una frustració que ens ha quedat. Ens hauria agradat posar-los al davant de la càmera. Ens semblava important parlar amb un portaveu i que ens expliquessin algunes coses, i no vam aconseguir-ho malgrat escriure’ls un munt de vegades.
El bloqueig provoca un conservadorisme que du algunes famílies a impedir que les dones es tractin per por de l’estigma. El silenci afavoreix que es faci soroll al voltant de l’assumpte i que s’avanci?
Hi ha casos en què hi ha morts silencioses que no ajuden a la denúncia i que això avanci. Tampoc hi ha estadístiques de quantes dones o pacients van morir l’any passat per falta de tractament. Moltes dones reben el diagnòstic tard per por de no casar-se o del que diran. Això no ajuda, és clar, que les coses avancin. Però hi ha centres de dones que parlen del càncer. L’aïllament de Gaza provoca coses que no són bones per a un malalt i a una dona la perjudica que la societat sigui més tancada i patriarcal: no passa res si és abandonada perquè ella no és productiva. La salut femenina a Gaza no és una prioritat perquè les decisions les prenen bàsicament homes. Abans entra a Gaza un medicament per al càncer de pròstata que per al càncer de la dona.
Són quinze anys de bloqueig. A quina eventualitat s’agafa la població de Gaza per tenir esperances en la fi del bloqueig?
Què hauria de passar perquè s’acabi el bloqueig? És clar que el bloqueig no s’aixecarà de la nit al dia. Hauria de ser per poder accedir a la resta del territori palestí. És complicat. Però fa 25 anys això passava. La gent de Gaza anava a una reunió a Ramallah i tornava a dormir a Gaza. I fins fa un parell de dècades la gent podia sortir per treballar. Però ara el bloqueig està molt establert i sembla que no estigui a l’agenda ni de Mahmud Abbas. Hi ha persones de 30 anys que mai han sortit de Gaza. És una aberració. I Gaza ja ha desaparegut de la premsa després de la darrera ofensiva. No tornen a la casella zero, sinó que estan encara més enrere. L’ofensiva és més destrucció, gent que viu de nou en escoles de l’ONU... Gaza està pitjor que fa dos mesos i a ningú li importa. El conflicte està tan desgastat... Amb el documental hem volgut donar un rostre humà al conflicte.
On podrà veure’s, el documental?
Estic intentant que es vegi en alguna televisió o en alguna plataforma perquè el vegi com més gent millor, que era la idea de l’Ana i meva. El documental està agradant a la gent que l’ha vist i, a més, com que Gaza ha estat notícia fa poc, encara remou una mica la consciència.
Qui vegi el documental i estigui interessat a fer una donació, hi ha algun lloc on pugui adreçar-se?
L’Ana i jo volíem crear una petita organització en què la gent que veiés el documental pogués participar per canalitzar ajuda cap a centres de Gaza, com per exemple de detecció de càncer. L’entitat està creada i un cop el documental estigui llançat m’agradaria fer-la conèixer. L’organització es diu Amalba, que és la fusió de dues paraules: Amal, que en àrab vol dir esperança, i Alba, en record de l’Ana.

La mà d’Ana Alba present fins al final

Quan la periodista Beatriz Lecumberri i Ana Alba van conèixer la problemàtica dels malalts de càncer que no poden sortir de la franja de Gaza per tractar-se de la malaltia, el propòsit inicial no era fer un documental. Segons explica Lecumberri, això no obstant, “un cert egoisme, ja que tu també vols saber el que està passant”, les va dur a continuar investigant aquella qüestió fins a adonar-se que hi havia un assumpte “desconegut i injust” que mereixia ser explicat. Malgrat que Alba no va ser a temps de veure el documental completament acabat, Lecumberri ha fet esforços perquè el producte final s’assembli a la voluntat que havia expressat la codirectora. “Ella va poder veure una versió del documental que estava al 95% i va poder indicar algunes correccions que hem incorporat”. La feina de totes dues ja és a l’abast del públic, justament quan la franja de Gaza ha tornat a l’actualitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

còrsega

L’Assemblea aprova el projecte de reforma per a l’autonomia

barcelona
POLÍTICA

ERC tria els representants de la Selva, Gironès i Pla de l'Estany per a la seva llista

GIRONA / SANTA COLOMA
política

Ajornat el judici contra Jové, Salvadó i Garriga per la campanya electoral i no per la llei d’amnistia

barcelona

Refer la llei d’enjudiciament

Madrid

Turquia, mediadora per interès

Istanbul
Brigid Laffan
Presidenta de l’European Policy Centre

“Les guerres a Ucraïna i Gaza definiran el futur d’Europa”

Barcelona
Susanna Bazán López
Cap de l’oposició a Porqueres (Junts per Porqueres)

“Hi ha una mala gestió de govern i falta transparència”

Porfqueres
política

Collboni perd la moció de confiança, però anuncia una ampliació del govern

barcelona
rússia

Sis anys de presó per a una membre de Pussy Riot

barcelona