Illa fa guanyar el PSC, però queda curt per al canvi

Bon resultat pragmàtic

Però més enllà de l’anhel maximalista d’Illa i el PSC de presidir el nou govern català, aquests resultats són bons per al partit tenint en compte quines eren les seves expectatives pragmàtiques i més realistes. Si bé la campanya d’Illa posava l’accent en la possibilitat de canviar el govern i, per tant, assolir una majoria parlamentària no independentista, des del mateix PSC s’admetia que trencar la majoria sobiranista era poc previsible aquest 14-F. De fet, tampoc es donava per segur guanyar en escons i era la victòria en vots el que es veia més plausible i ja com tot un èxit.

De fet, el mateix candidat ensenyava les cartes en el míting de tancament de campanya de divendres i feia una crida a concentrar el vot de canvi en el PSC. Però en la mateixa crida admetia la dificultat. Perquè el canvi de majoria i govern fos possible, advertia Illa, calia una “victòria contundent” del PSC. Més contundent que la que ha tingut finalment. Ja en la primera compareixença de les vuit del vespre, quan encara no havia començat l’escrutini, la número dos de la candidatura, Eva Granados, celebrava que “el canvi ha arribat per quedar-se”. Una frase que anava en la direcció del que admetien les fonts del partit consultades durant la campanya: “Per a nosaltres, aquestes eleccions són com les del 1999”, les que va guanyar Pasqual Maragall en vots, però sense poder obtenir una majoria per ser president, una majoria que sí que assoliria quatre anys després.

Sense ignorar que moltes coses han canviat al país des d’aquell 1999, el PSC torna a ser aquí –“som en la final quan ningú comptava amb nosaltres fa tres anys, ni tan sols fa tres mesos”, deia ahir Granados– i guanya en vots unes eleccions després de disset anys com Maragall el 2003. Ha superat una dècada d’escissions, mals resultats i desencís, i té un mandat en l’horitzó per exhibir-se com el canvi possible que no ha pogut ser ara.

El partit recupera la força d’una dècada enrere pel que fa a representació parlamentària, amb 4 diputats a Tarragona, 3 a Girona i 3 a Lleida, i amb 23 a Barcelona, que milloren els 18 del govern de Montilla derrotat el 2010 per CiU i no arriben per poc als 25 que va obtenir Montilla el 2006 i que li van permetre ser investit president.

Però és la comparació amb els resultats de fa tres anys el que evidencia la recuperació del PSC. El 2017 a Barcelona només van obtenir 13 diputats; a Tarragona, 2, i a Girona i Lleida, un a cada circumscripció. I obtenien aquests mals resultats en una jornada electoral amb la màxima participació històrica.

Aquella nit del 21-D, quan la majoria de Junts pel Sí i la CUP acabava de fer un referèndum i de declarar la independència de Catalunya, Ciutadans arrabassava als socialistes bona part del seu electorat, identificat ja obertament amb Espanya. Ahir a la nit, després d’un mandat en què l’independentisme ha abaixat el to i governs i oposicions s’han hagut de centrar a fer front a la pandèmia, el discurs de conciliació, diàleg i nova etapa ha permès al PSC girar la truita i situar-se com l’esperança dels no independentistes.

Illa es presentarà a la investidura perquè és el que en campanya va prometre que faria si guanyava. Però, com el seu partit, pensa en la propera oportunitat: “La victòria d’avui és només el primer pas. Trigarem més o menys, però el canvi és imparable.”