“Som qui paga pitjor els sanitaris i més car el llit privat”

Afortunadament ara la CUP està en bona salut, cohesionada i amb ganes, força i convicció per encarar aquest nou cicle polític i acabar la legislatura al costat dels moviments socials i fent propostes al govern per donar solució a la crisi econòmica i social que es pot derivar de la situació de pandèmia.

L’eix nacional sempre és prioritari, no desapareix de la centralitat, perquè fa referència a drets fonamentals del nostre país, i el dret d’autodeterminació ho és, perquè sabem que no tindrem recursos ni eines si no som independents i perquè venim de l’octubre del 2017, que ens atorga legitimitat. Dit això, aquesta crisi també forma part absoluta i prioritària de la nostra feina. La realitat ha fet evident i ens dona la raó de la necessitat de lluitar en els dos eixos, i l’independentisme té la responsabilitat de liderar aquesta resposta. La CUP l’assumim, i tot i que som conscients que les mesures restrictives són inevitables i imprescindibles, pensem que els governs no disposen únicament de funcions restrictives sinó que també han de proveir la població de serveis públics, prestacions socials i mesures de rescat. La precarietat del nostre sistema, la manca de suport econòmic i la restricció com a única resposta genera angoixa i preocupació a la població, i per això proposem un pla de xoc i ens posem a disposició del govern per seure en una taula i facilitar la tramitació parlamentària.

Aquest govern actua per decret. Entenem l’enorme dificultat del moment, però precisament per això el diàleg, la concertació i l’acord són eines imprescindibles per escoltar la realitat social, i aquest govern no ho fa. És un govern amb un escàs funcionament, molt feble, tancat en si mateix, que actua de forma improvisada. Nosaltres l’instem a parlar, tenim propostes que són bones i eficients, però, de moment, no obtenim cap resposta.

En l’àmbit sanitari, cal millorar el seguiment i la traçabilitat, fer més tests i posar més rastrejadors, conjuntament amb el reforçament de la primària i de totes les plantilles sanitàries. El pressupost en sanitat pactat entre JxCat, ERC i els comuns per al 2020 és menor que el que hi havia el 2010, això cal denunciar-ho. Estem en un país molt deteriorat en serveis públics que no ha revertit les retallades i el futur que ens ve a sobre requerirà un reforçament del sistema. Recursos? En estat d’alarma, les mesures normatives no hi són únicament per limitar, sinó també per avalar mesures excepcionals com posar els recursos estratègics i econòmics d’un país al servei de l’administració pública per fer front a la crisi; així podem nacionalitzar els serveis privats, som la comunitat que pitjor paga els sanitaris i la que més car paga el llit privat. El sector privat encara està fent negoci en meitat d’una pandèmia, i això és immoral i tenim un instrument per posar els serveis privats sota el control de la sanitat publica, i això és una decisió política. En educació tot just els recursos es destinen per disminuir l’excés de ràtios, però cal més personal per atendre tota la diversitat i la segregació que la crisi provoca. Cal invertir en transport públic i també en habitatge ara més que mai, cal garantir habitatge, evitar els desnonaments, regular el preu del lloguer i expropiar els habitatges buits que estan en mans de gran tenidors i fons voltor. Abans-d’ahir vam aprovar un decret sobre desnonaments que no afegeix cap novetat a la legislació que ja tenim i que no es compleix, com tampoc no s’aplica la llei de regulació dels lloguers.

El que és utòpic és pensar que ens en sortirem amb les mesures polítiques i econòmiques actuals, i això la gent ja ho percep i és el que genera preocupació. No hi ha cap pla de xoc i, si ens en sortim, serà deixant la meitat de la gent pel camí. Volem recuperar sobiranies i captar recursos? Recuperem la titularitat pública dels recursos bàsics, dels sectors estratègics, aigua, llum, gas. Gràcies a la CUP, vam recuperar Aigües Ter Llobregat, és possible fer-ho, cal valentia i coratge polític i tindrem la majoria de la població al costat. L’últim CEO ens diu que la gent creu en el sector públic i en la pujada d’impostos, augmentem la fiscalitat al gran capital i a les rendes altes.

La vella cultura del capitalisme creu que la gestió privada és millor que la pública, però, ai las!, resulta que la situació de crisi dona la rao a la CUP en tot i, a més a més, existeix un viratge de l’opinió pública favorable a aquestes polítiques. Per això el que nosaltres volem i proposem és tenir prou força el 14 de febrer per poder condicionar el Parlament i el govern i fer possible aquest viratge i canviar el model econòmic per afrontar l’actual crisi i les que puguin venir sense deixar gent pel camí. Sense la CUP ni l’1-O ni el 3-O haurien estat possibles. Volem tornar a ser aquest motor.

Va tot junt, o que m’expliquin els senyors de JxCat i d’ERC com volen construir una república independent sense nacionalitzar els recursos estratègics, els serveis bàsics i els bens comuns. No ho faran perquè no és possible i perquè sabem que l’1-O i 3-O els propietaris d’aquests grans sectors van decidir canviar de seu quan el rei els ho va demanar i el govern espanyol els ho va facilitar via decret. Sense el control dels recursos és impossible, i qui digui el contrari menteix, com ja va quedar demostrat. Així que potser que comencem a fer el primer pas en aquesta direcció.

Cap a final de novembre tindrem el programa i la candidatura. No puc respondre a la concreció de David Fernàndez perquè la militància hi està treballant. Només dir que tant el David Fernàndez com l’Anna Gabriel i molts altres exdiputats, alcaldes i regidors, participem i treballem activament en la configuració de l’actual candidatura, i que tots estem a disposició de la militància per ocupar el lloc que se’ns demani.

Està participant en el treball i és un dels noms proposats per la militància. Ningú dubta que seria un excel·lent candidat, ja ho veurem, deixem que la militància decideixi.

Sí, estem intentant incorporar independents dels moviments socials, però encara està tot obert i no puc anticipar res.

La població segueix conscienciada i disposada a lluitar però està condicionada per la decepció i la frustració amb què va acabar el camí encetat el 2017. El moviment ara serà molt més exigent pel que fa al full de ruta i els objectius. A més, l’epidèmia de la Covid-19 també condiciona la mobilització i provoca angoixa i preocupació, per la qual cosa l’eix social és més important que mai.

Era un fals debat i tenia trampa. Se’ns instava sempre als mateixos, només la gent d’esquerra havia de renunciar als seus plantejaments ideològics mentre la dreta anava fent. Això ha caigut pel seu propi pes, i l’independentisme ara té la responsabilitat de donar resposta a la crisi, és ineludible, en cas contrari no tornarà a tenir cap majoria. També es construeix independència i sobirania lluitant pels drets socials, econòmics i polítics.

Hem d’aprendre dels errors i els encerts de la passada legislatura. El referèndum de l’1-O i la vaga del 3-O formen part d’aquest aprenentatge que hem de repetir i reforçar, mentre que el relat de les forces majoritàries que ens deien que això seria una transició fàcil i ràpida no van enlloc. Sabem que l’autodeterminació serà un camí llarg que requerirà mobilització, lluita social, desobediència sostinguda en el temps i continuats actes de sobirania des de les institucions, perquè no tenim un Estat disposat ni a dialogar ni a negociar.

Tota mena d’actes que permetin que les institucions es posin al servei de les necessitats de la gent per sobre de tot allò que l’Estat ens vulgui limitar. No hem de restar quiets i esperar a exercir el dret d’autodeterminació si abans podem legislar en matèria econòmica per obtenir més recursos per a la gent. Hem d’exercir la sobirania com a poble sobre els nostres recursos i forçar que l’Estat s’assegui i que la comunitat internacional pressioni. Per això cal mobilització sostinguda, vaga general, desobediència civil i desobediència institucional per forçar una solució democràtica al conflicte.

Ens agradaria fer-ho tan ràpid com fos possible, per això volem entrar amb força al Parlament i començar a treballar per legislar i governar a favor de polítiques econòmiques i socials que permetin afrontar la crisi tant si vol com si no vol el govern espanyol i el Constitucional.

Primer els ciutadans hauran de decidir entre dues opcions, JxCat i ERC, que sabem que el 2017 no van arribar fins a les últimes conseqüències i ens han portat tres anys inútils sense cap avenç econòmic, social ni nacional mentre la repressió continua, o donar la confiança a la CUP per girar la truita, que ens tregui de la decadència a què ens han portat JxCat i ERC i treballi per rescatar les persones canviant un model econòmic que ens sepulta en la precarietat.