Evitar fer foc nou

”Salpa un nou vaixell, rumb a Ítaca, el nou partit neix amb un objectiu concret, nuclear: passar de l’autonomia a la sobirania.” Aquest era el discurs típicament mariner del president Artur Mas en el congrés fundacional del PDeCAT, el 2016, quan encara no tenia ni nom. Un partit, en gran part hereu de Convergència Democràtica, que no s’ha presentat mai en solitari a unes eleccions amb les seves sigles. La refundació intentava girar full a la corrupció després de l’escàndol del 3% o del cas Palau –que encara cuegen–, la deixa de Jordi Pujol amagada a Andorra durant 30 anys i destapada el 2014, o el cas ITV que va dur l’exsecretari general de CDC Oriol Pujol a la presó. Dijous ingressava al centre penitenciari de Brians 2 l’extresorer de CDC Daniel Osàcar, condemnat a tres anys i mig per les comissions il·legals que el partit va cobrar a través del Palau de la Música. CDC va presentar concurs de creditors aquest mes i un administrador concursal pren el control de la formació, que deu 4,3 milions d’euros i té el patrimoni compromès, a més de les seus embargades pel mateix cas.

Tanmateix, el PDeCAT continua reivindicant l’herència política de Pujol. “De vegades sembla que alguns vulguin esborrar de la història tot el que ha representat el president Pujol i el seu llegat polític i penso que és un error i tenir falta de perspectiva política”, deia dilluns el portaveu de la formació, Marc Solsona, poc després del 90è aniversari del president.

Artur Mas va deixar la presidència del PDeCAT pocs dies abans de la sentència del cas Palau, el gener del 2018. La bicefàlia en la coordinació del partit, Marta Pascal i David Bonvehí, va acabar de manera abrupta el juliol següent quan la primera va renunciar al càrrec durant la primera assemblea nacional del partit al·legant que no disposava del suport de Puigdemont.

Aquell mateix mes es presentava en societat la Crida Nacional per la República, impulsada pel president a l’exili, per Jordi Sànchez i pel president Quim Torra. Part dels seus associats tenen també carnet del PDeCAT, començant per Puigdemont, que és qui té, a més, la tirada electoral. El PDeCAT, en canvi, té registrat el nom de Junts per Catalunya, que és la candidatura amb què es va presentar conjuntament amb nombrosos independents que no han militat en cap partit, que ho han fet en el passat en formacions d’esquerres o que ho fan ara a la Crida i no se senten concernits en cap cas per l’herència convergent. És més, la veuen com un llast.

Des de fa mesos –amb el parèntesi de la pandèmia–, les parts han estat negociant un encaix, amb protagonisme especial de Puigdemont, Sànchez, Bonvehí i Mas, amb anades i vingudes a la presó i a l’exili. En plena fuita d’antiunilateralistes cap al nou Partit Nacionalista de Catalunya de Pascal, el PDeCAT vol mantenir la seva essència i no haver de triar entre una dissolució que no desitja o un camí en solitari que tampoc desitja. “Aquest espai té un lideratge indiscutible, que és el de Puigdemont, i el convenciment de molts és que ha de ser una nova organització política que pugui incorporar el millor de totes les formacions que s’hi vulguin incorporar”, resumia Sànchez dijous a RAC1. “Jo parlo d’una nova organització política. D’una altra estructura. JxCat no és una nova estructura, és un grup parlamentari”, hi afegia. “No pot ser la refundació de res”, reblava l’expresident de l’ANC, que censurava les quotes. Potser aquell vaixell que va salpar el 2016 no serà l’instrument per arribar a Ítaca. Potser faran relleus o potser provarà d’arribar-hi tota una flota.