El ‘rebuf’ com estratègia electoral

El país torna a estar a la graella de sortida. Al circuït tothom esguarda el bòlid que ocupa la “pole”. Hi ha nervis. Garbuix excitat a les graderies. Concentració als equips de les escuderies, que creuen les mirades. Mitjans més expectants a les maniobres antiesportives que a les encaixades de mans entre pilots. Asfalt roent que puja el termòmetre. Els motors ronquen –uns més que altres- com si els decibels predisposessin el resultat de la cursa, a tall de profecies sonores.

No s’ha produït encara l’anunciat tret de sortida però la política catalana escalfa neumàtics, coneixedora que aviat no hi haurà respir ni per parar al box.

El aficionats a la Fórmula 1 –entre els que no m’hi conto- coneixen bé el rebuf. Amb aquesta tècnica, el vehicle del darrera aprofita el túnel de succió aerodinàmic que genera el del davant per avançar-lo al final d’una recta. Pura física al servei de l’oportunisme.

Abandonem l’automobilisme i passem a la política. La conjuntura actual ofereix, com a mínim, dos bons moments per arrapar-se a l’estela del rival: la taula de negociació entre governs, que alguns menystenen amb tanta prosòdia com s’afanyen a seure-hi, i els pressupostos de la Generalitat, que els mateixos d’abans pretenen capitalitzar sense haver suat la cansalada. Vagi per endavant que saber treure avantatge dels guanys als que no has contribuït és un mèrit tàctic que no està a l’abast de qualsevol, i que hauria de figurar entre les pàgines més cèlebres de Sun Tzu, Maquiavel i l’estol de gurus del management que els han copiat sense gràcia.

El rebuf té aquestes coses. A vegades, les carrosseries amb menys potència aconsegueixen velocitat just quan s’agita la bandera a quadres.

Moralitat sobre rodes: pilota amb la destresa necessària per a evitar que els capricis de la física malbaratin l’esforç que t’ha dut a la primera posició. I el podi et serà reconegut.