La legislatura de Marchena
El jutge amb què el PP controlava el Suprem “per darrere” fa trontollar Sánchez en moments clau
La data del judici matava el pressupost i la sentència agita el setembre i el 10-N
L’obra de govern del jutge: alterar escons al Congrés i a l’eurocambra
El magistrat tem el 14 d’octubre: el TJUE té la vista del cas Junqueras
Després d’un any i mig d’instrucció de la causa a càrrec de Pablo Llarena, el jutge del tribunal de l’1-O i de la sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, arrencava el 2019 amb el calendari lliure per fixar una data d’inici del judici als presos polítics, una elecció formalment d’estricte criteri judicial però que alhora tenia una ona expansiva política. Entre totes les dates que li oferia l’hivern madrileny, Marchena va fixar l’inici del judici el dimarts 12 de febrer, precisament el dia que el Congrés havia fixat el debat i la votació de les esmenes a la totalitat contra el pressupost del 2019 del president espanyol, Pedro Sánchez. Ara que Sánchez governa en funcions i que té fins al 23 de setembre per ser investit o precipitar les eleccions el 10 de novembre, Marchena, el magistrat que servia al PP –segons un missatge de WhatsApp d’Ignacio Cosidó– per controlar la sala penal del Suprem “per darrere”, té de nou a la mà el poder de fer trontollar Sánchez amb la sentència, que en funció de la data i del contingut podria dinamitar l’intent de ser investit in extremis –i encarir l’abstenció d’ERC– i la futura entesa amb l’independentisme si hi ha repetició electoral.
El republicà Gabriel Rufián va servir el 25 de juliol l’ofrena de l’abstenció d’ERC –dictada per Oriol Junqueras des de Lledoners– amb un avís a Sánchez: “Setembre ens ho complica tot a tots.” Lluny d’auscultar els bioritmes de la política catalana, tant el president espanyol en funcions com el líder de Podem, Pablo Iglesias, es van divorciar en públic, van convertir la sessió en una investidura fallida i ho van fiar tot a la data límit del 23 de setembre en una tardor condicionada per Marchena.
El magistrat no té una data per a la publicació de la sentència del procés –de la qual ell és el ponent–, però hi ha dues dates que tem: el 14 d’octubre el Tribunal de Justícia de la UE celebrarà la vista sobre la immunitat de Junqueras com a eurodiputat, i el 16 d’octubre Jordi Cuixart i Jordi Sànchez compliran dos anys a la presó. Si el 14 d’octubre tem un revés de Luxemburg que debiliti la sentència, arribar al 16 d’octubre sense publicar la sentència obligaria el Suprem a justificar l’excepcionalitat de mantenir dos reclusos en presó preventiva més enllà del límit de dos anys. La doble por –de la UE i d’haver de raonar el que és insòlit– és el que anima Marchena a enllestir la sentència i comunicar-la entre finals de setembre i els primers dies d’octubre. I no hi ha data innòcua per a Sánchez: o és un terratrèmol judicial amb l’epicentre polític en una segona investidura o bé és el sisme que marcarà la campanya d’una repetició electoral i que malmetrà els ponts de diàleg amb l’independentisme.
Responsable de 155 nos
Tant si l’actual tretzena legislatura estatal arrenca en plenitud com si el 23 de setembre finalment les Corts es dissolen de manera automàtica i hi ha urnes el 10 de novembre, la legislatura Marchena tindrà una obra de govern insòlita: l’alteració de la composició d’escons al Congrés –vetant Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull (JxCat) a més del republicà Junqueras– i també a l’eurocambra –forçant Carles Puigdemont i Toni Comín a recollir l’acta a Madrid i vetant alhora que hi anés Junqueras tot i ser ja en una presó de Madrid–. De fet, els 155 vots en contra que va rebre Sánchez en el ple fallit del 25 de juliol no eren reals: la xifra era obra de Marchena, que, a l’hora d’alterar les urnes, va fer que al Congrés els vots dels diputats presos siguin sempre comptats com a abstencions. Si no fos per Marchena, Sánchez hauria rebut 158 nos (els 155 del marcador i els de Sànchez, Turull i Rull).
El fet que el magistrat del Suprem irrompi en moments polítics clau és una constant rebuda amb recel a La Moncloa des que la data escollida per ell per a l’obertura del judici més transcendent de la història va ser el 12 de febrer. Marchena tenia un ventall que s’obria el 10 de gener i arribava fins a les portes de la primavera, perquè Sánchez no havia decidit encara avançar les eleccions al 28 d’abril i en l’horitzó només hi havia una data vermella: el 9 de maig, quan arrencava la campanya de les municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig. Amb tot l’ampli ventall d’opcions que tenia, que Marchena propiciés el 12 de febrer –en què ERC es debatia entre retirar o mantenir l’esmena a la totalitat al pressupost al Congrés– la fotografia per a la història d’Oriol Junqueras i els consellers al banc dels acusats no es va veure mai com una casualitat des de La Moncloa. Perquè, per culpa de Marchena, de cop i volta el gest que Sánchez i el PSOE havien reclamat insistentment a ERC i al PDeCAT de retirar l’esmena a la totalitat i allargar així la legislatura –sorgida l’1 de juny del 2018 amb la moció de censura contra Mariano Rajoy– era exigit el dia de màxim voltatge emocional per a l’independentisme: el dia en què la imatge dels dotze acusats –dues des d’Alcalá-Meco i set des de Soto del Real– obria diaris i informatius. “El judici del procés ha polaritzat un debat seriós com el del projecte del pressupost”, va denunciar al seu dia la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, tot culpant-ne el Suprem. Montero, de fet, vivia aquells dies amb certa inquietud: negociava un acord amb Podem, però en un camp minat per no saber la data del judici. Després de ser clau en la voladura del pressupost, el mateix Marchena –que d’acord amb el missatge de WhatsApp de Cosidó oferia al PP el control “per darrere”– amenaça ara amb una voladura de la política per la porta del davant. El rellotge polític de la tardor és seu.
