Ni Cameron ni carca

Tenir de director de gabinet un seriòfil com el basc Iván Redondo és un pou de solucions per a Pedro Sánchez, que ahir, davant l’eslovè gir de guió de la sèrie catalana del procés, es va caracteritzar a l’auca espanyola com l’únic protagonista que aspira a viure al centre polític entre el món independentista i els “senyors Casado i Rivera o Rivera i Casado”, retratats com si fossin els Dupont i Dupond de la dreta hispànica. Tot i que a l’ordre del dia del ple d’ahir al Congrés hi figurava el doble punt del futur de Catalunya i del Brexit, el president espanyol va arrencar amb una excursió a la Bòsnia dels anys noranta –que ell va visitar al costat de l’enviat de l’ONU Carlos Westendorp– per espantar la via eslovena albirada per Quim Torra. “Reivindicar, com fa l’independentisme català, la via kosovar, la via eslovena, denota un desconeixement de la història, una manipulació inacceptable i la desesperació de qui no té ja cap argument més que la mentida per sostenir les seves posicions polítiques. No cal que m’ho expliquin. Jo ho vaig veure i ho vaig viure”, va alliçonar Sánchez en la intervenció inicial al Congrés.

Després d’aplicar la seva injecció de vacuna balcànica, Sánchez va barrejar l’escalivada i el fish and chips: els votants independentistes i els favorables al Brexit, segons ell, s’alimenten igual de “greuges inventats i manipulats” amb “un mateix patró d’enganys”. “Mai seguiré l’exemple ni el camí de David Cameron”, va avisar Sánchez sobre el premier que el 2016 va dimitir pel Brexit però que el 2014 va retenir Escòcia al Regne Unit després d’autoritzar un referèndum. Sense esmentar ni els presos ni la vaga de fam de quatre d’ells ni els exiliats, Sánchez va difuminar el resultat de l’1-O: “M’imagino que si entre els socis del Camp Nou es vota quin equip es vol que guanyi la lliga, segur que surt el Futbol Club Barcelona.”

Per sobre dels Balcans i de no ser Cameron, però, el missatge que Sánchez volia transmetre al Madrid oficial en ebullició és que no li tremolarà el pols amb Torra: “Tot el que se situï fora de la Constitució comptarà amb la resposta ferma però serena, proporcional però contundent. No cal gesticular, queda recollit al diari de sessions.” “Ui, ui...”, clamaven els diputats del PP i de Ciutadans que exigeixen un 155 cada matí abans del primer cafè. L’alerta va ser mal rebuda pel portaveu del PDeCAT, Carles Campuzano, que li va dir el pitjor que se li pot dir a Sánchez. “El seu discurs el podria haver fet Susana Díaz, ha donat el primer triomf a Vox”, va etzibar Campuzano. “La farsa del judici als presos polítics serà un desastre nacional com Cuba i l’Annual”, el va prevenir el portaveu d’ERC, Joan Tardà. “Ha de triar: ser protagonista o ser figurant”, va reblar Tardà.

Ser el personatge central, però, era fàcil amb Pablo Casado i Albert Rivera, rivals pel botí de la dreta –“al costat seu Fraga és centrista!”, va etzibar Sánchez– quan el cavall de Santiago Abascal ja galopa fins a la Carrera de San Jerónimo. El líder del PP es va mofar de la “dieta proteica” dels presos en vaga de fam i va retratar Catalunya com la terra on cada veí puja les escales per no saludar i en què els familiars passen el Nadal sols amb una trista amanida. “Torra volia balcanitzar Espanya, però l’únic que ha aconseguit és ulsteritzar Catalunya. Hi ha veïns que no agafen l’ascensor amb altres veïns. Hi ha familiars que no quedaran per sopar la nit de Nadal”, va denunciar Casado sense citar cap barri ni cap nom, potser per no infectar la ferida de convivència als ascensors. I tot i no ser a l’ascensor sinó a l’hemicicle, el líder de Podem, Pablo Iglesias, va renyar ahir tothom i no es va escapar del zel ni Tardà, que va citar el famós “¡Olé tus cojones!” atribuït a Alfons XIII al telegrama del 1921 en ple desastre al Rif. “Si cita la corrupció citi Jordi Pujol, i si cita Alfons XIII citi també Cambó”, el va renyar Iglesias. “T’has equivocat de llibre d’història, Pablo, quan parles com si Cambó fos republicà... Quan Cambó era un accidentalista.”

Per sobre del foc amic republicà, Sánchez sentia que no podia cloure el ple sense confessar què li pregunten els amics sobre Casado: “Però com pot ser que un home tan jove pugui ser tan carca?” I Sánchez va riure del seu acudit, convençut que ell no és ni Cameron ni carca.