JOSEP RULL
EXCONSELLER DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT EN VAGA DE FAM
“El TC imposa la unitat d’Espanya sobre els drets fonamentals”
“El propòsit de la vaga és sacsejar consciències”
“En el judici l’Estat no podrà actuar amb la impunitat amb què ha actuat fins ara”
“Els processos com el nostre no són fàcils ni ràpids, ni tenen llibre d’instruccions, i la seva complexitat fa que de vegades aflorin preteses febleses o contradiccions”
“Quan treballem des de la unitat sempre avancem”
Tot el camí processal fins avui augura una sentència condemnatòria. Si no està escrita, està pensada
Hi ha un pòsit de prevenció contra les llibertats, heretat del franquisme, del qual encara no s’han desprès
Hem après que hem de defugir el jou de terminis innecessaris i de plantejaments amb absència de matisos
A Europa la millor de les opcions seria una llista unitària del món sobiranista, plural i diversa, però amb una sola veu
Avui és el setè dia que fa vaga de fam i el 294è que és a la presó. Divendres ens explicava què sentia i els motius de la protesta i repassava l’actualitat.
Com està de salut?
Raonablement bé. Estic passant totes les fases que els metges ens van explicar. Els tres primers dies la sensació de gana persisteix amb molta intensitat. El quart la sensació psicològica de menjar s’atenua. Et sents com si flotessis i, tanmateix, tens una forta percepció de lucidesa. I ara ens fan controls diaris de tensió arterial, pes i nivell de sucre.
Com és que va esperar tres dies a anunciar-la, després que ho fessin Sànchez i Turull?
Fer una vaga de fam és una decisió molt personal. T’endinses, literalment, en allò més profund de la teva ànima. A mi em va costar fer el pas final. N’has d’estar molt convençut. I el teu entorn familiar evidentment et condiciona, i t’hi ha d’acompanyar. D’altra banda, Jordi Sànchez i Jordi Turull tenien la singularitat d’haver vist conculcat el seu dret a sotmetre’s, plenament, a un debat d’investidura a president de la Generalitat.
Com valora la resposta que està tenint de la societat?
El propòsit és sacsejar consciències i moure voluntats davant l’actuació deliberada i premeditada del Tribunal Constitucional (TC) per impedir-nos d’accedir a la justícia europea. La resposta d’una part importantíssima de la societat catalana i les expressions de suport internacional han superat les nostres expectatives. Ens commou que tanta gent se solidaritzi amb nosaltres. Ens envien cartes, es manifesten, ens venen a dir bona nit, ens pregunten què més poden fer. I ara s’ha multiplicat per molt. D’altra banda, no ens cansarem de demanar que totes les mobilitzacions es duguin a terme de manera pacífica i, sobretot, aïllant sense complexos provocadors, infiltrats i violents.
S’esperava que després dels anuncis el TC digués que ja estava revisant els recursos?
Una cosa és dir-ho i una altra és fer-ho. Aquí la qüestió rellevant és que el TC actua contradient la seva pròpia jurisprudència sobre els terminis de resolució de recursos, de 30 dies, quan hi ha una situació de presó preventiva. És un àrbitre que canvia les regles del joc segons li convé, impunement. Vist com ha anat fins ara, el TC imposa la unitat d’Espanya per damunt de drets fonamentals.
Quants recursos ha presentat?
Jordi Turull i jo, tres conjuntament. Jordi Sànchez, set, i un d’aquests compartit amb nosaltres. Junts hem presentat sis escrits d’impuls que ni tan sols han estat proveïts.
Què diria als que veuen estratègia contra ERC el fet que tots els que fan vaga siguin del PDeCAT i de JxCAT?
La vaga de fam és una decisió personalíssima. No es pot delegar, no es pot plantejar en termes gregaris. Fer-ho així seria una irresponsabilitat. Es va posar damunt la taula i, dels set, cadascú va decidir, des del respecte escrupolós de tots cap a tots. Ens complementem.
Què va pensar en llegir els escrits d’acusació de la fiscalia i l’advocacia de l’Estat?
Vaig pensar que era un pres polític, sense cap mena de dubte. Donen per bona una instrucció de Llarena que s’acosta, en molts aspectes, al deliri. Són argumentaris polítics, sense proves, per avalar uns delictes que no existeixen en el Codi Penal espanyol: la rebel·lió i la sedició sense violència. Respectivament, demanen per a mi 16 i 11 anys i 6 mesos de presó basant-se en les tres mateixes acusacions: haver elaborat un programa electoral, haver assistit a reunions per “preparar la independència” i no haver autoritzat que el vaixell dels piolins amarrés al port de Palamós. És simplement al·lucinant que això pugui passar en un estat de dret de l’Europa del segle XXI.
Què n’espera, del judici?
D’entrada no espero un judici just. Tot el camí processal fins avui augura una sentència condemnatòria. Si no està escrita, està pensada. L’únic que espero és tenir l’oportunitat de demostrar que hi ha una causa general contra Catalunya perquè bona part de la seva població ha manifestat sense por que vol decidir lliurement el seu futur. Per això s’ha construït artificiosament un procediment judicial a fi d’escarmentar la gent per aquestes ànsies de llibertat. També espero demostrar que aquesta barra lliure contra l’independentisme és molt perillosa per a tothom, perquè quan s’obre aquesta porta, la vulneració de drets civils s’escampa ràpidament a tots els àmbits. De totes maneres, creiem que el judici tindrà molt ressò internacional, hi haurà observadors, i confiem que l’Estat no podrà actuar amb la impunitat amb què ha actuat fins ara.
Va pensar que amb Pedro Sánchez les coses podrien canviar?
En relació amb el judici, no. De fet sempre hem posat com a premissa que no volem ser monedes de canvi en cap negociació política. Els acords polítics s’han de produir en funció de l’interès general de Catalunya, de la construcció d’aquest país nou en totes les seves facetes que anhelem. Iniciada la via judicial, la nostra llibertat ha de venir per l’absolució, pel reconeixement que no hem comès cap delicte de rebel·lió, sedició o malversació. Dit això, s’havia d’aprofitar la possibilitat de censurar i fer fora Rajoy i el seu govern en un exercici de dignitat democràtica, de dignitat col·lectiva.
El suport del PdeCAT a la moció de censura ha estat en va?
Insisteixo, només per fer fora el PP del govern de l’Estat, per apartar de la vida pública una sèrie de personatges que ens mostraven el seu menyspreu constament, ja va pagar la pena. Però admeto que vam pensar que hi hauria prou valentia del PSOE per plantejar solucions polítiques a un problema que és polític, i ara per ara no s’han plantejat. Per això hem dit, alt i clar, que amb aquestes condicions no podrem donar suport ni als pressupostos ni a l’acció del seu govern. Malgrat tot, per part nostra la porta per començar a dialogar sempre romandrà oberta.
Té aturador la regressió de drets a Espanya?
Amb l’excusa de fer front al separatisme, que és l’expressió que utilitzen per referir-se al nostre legítim, irrenunciable, pacífic i democràtic dret a decidir, hi ha hagut una regressió generalitzada de drets bàsics. Hem estat la víctima propiciatòria d’aquesta regressió de drets, però no crec que s’acabi aquí. De fet, músics, artistes o humoristes ja han començat a ser perseguits per l’exercici de la llibertat d’expressió. Hi ha un pòsit de prevenció contra les llibertats, heretat del franquisme, del qual encara no s’han desprès les institucions espanyoles. I mentre la societat espanyola no faci net del franquisme, els valors democràtics trontollaran. També per això aspirem a la independència, perquè no hi veiem solució.
Europa és realment la solució? Judici i sentències, fins a arribar a Estrasburg, pot durar anys...
Ha de ser part de la solució. Però aquesta passa, en primera instància, per nosaltres mateixos. Ens hem de mobilitzar, amb unitat, per proposar i exigir solucions polítiques, i d’aquí ha de sorgir una reacció d’Europa. Recórrer a Estrasburg pot durar anys, però no hem de pensar tant en el temps que es triga de manera ordinària com en la reacció que hem d’aconseguir amb la mobilització. Destaco dues bones notícies vingudes del que en diem Europa: les respostes de les justícies belga i alemanya i les dades de l’Institut El Cano, que reflecteixen un corrent important de descrèdit de l’autoritarisme de l’Estat contra Catalunya en la població europea.
Dona moltes voltes al que va passar els últims anys que l’ha dut a la presó?
Sí. I arribo a la conclusió que, malgrat l’alt cost, aquest recorregut haurà valgut la pena en termes històrics, però, sobretot, de futur. D’una banda tenim un patrimoni col·lectiu immaterial, perenne, a l’entorn de l’1 d’octubre, d’una potència extraordinària, i de l’altra, calia saber del cert què hi havia a l’altra banda del mur. Ara ja en tenim una cartografia clara. Coneixem quins camins són plausibles i quins altres inviables. Sobre aquestes bases hem de refer l’estratègia per assolir el mateix objectiu: la independència.
Sé que no es penedeix de res, però hi ha alguna cosa que considera que no es va fer prou bé?
En podria dir dues. No vam tenir prou en compte la potència del “factor por” desplegat pels poders públics, econòmics i mediàtics de l’Estat, i alguns d’aquí, que va colpejar sectors amplis de la societat catalana. Por econòmica, por en termes d’identitat... i que ja ho tenim cartografiat amb nitidesa. I, evidentment, hem après que hem de defugir el jou de terminis innecessaris i de plantejaments amb absència de matisos.
Quin ha de ser el camí per assolir la independència?
A Catalunya hi ha una gran majoria que creuen que tenim dret a decidir el nostre futur. Aquest és el camí, el de la democràcia, el de poder parlar, preguntar, decidir. I hauria de passar per una taula de negociació amb l’Estat. Per aplicar el mandat de l’1-O o, com han plantejat els presidents Puigdemont i Torra, per obrir la possibilitat de fer un referèndum pactat com el que s’han fet en altres estats més avançats que Espanya. Però no es pot tancar cap via pacífica i democràtica.
Segueix intacta la voluntat de restituir Puigdemont de president? Hi ha estratègia?
La restitució del president i del govern legítim és la pedra angular del projecte de JxCAT. El 155 va ser un veritable cop d’estat que hem de revertir i creiem que ho podrem fer lluitant contra les nostres suspensions i amb la modificació de la llei de presidència, però, sobretot, amb la unitat d’acció de les forces democràtiques del país.
Què pensa quan sent que l’independentisme està dividit, que no hi ha full de ruta, que ERC i JxCat estan enfrontats, que el govern de Torra és autonomista, que no hi havia estructures d’Estat preparades, que viuen del processisme...?
Que els processos com el nostre no són fàcils ni ràpids, ni tenen llibre d’instruccions, i que la seva complexitat fa que de vegades aflorin preteses febleses o contradiccions. Però les anem gestionant i les anem solucionant. Prova d’això és que a Catalunya hi ha una gran majoria de persones que coincideixen en grans consensos: que tenim dret a decidir, el rebuig a la repressió que patim t i, un de molt important i significatiu, que consideren que la monarquia ja no els representa. Si no hi hagués full de ruta no hauríem arribat a aquests consensos.
Es va adherir a la Crida des de l’inici i estan parlant, a través d’una comissió, de l’encaix amb el PDeCAT. Quin ha de ser?
La Crida és un projecte compatible amb el PDeCAT. És un projecte d’adhesió individual. Reflecteix la voluntat d’organitzar un moviment ampli, divers, plural, que respongui a l’esperit de l’11 de setembre i de l’1-O, i que pugui mostrar-se electoralment com a garantia d’una imprescindible unitat d’acció. I, el més important, és un projecte que neix amb una voluntat efímera. Quan assolim el nostre objectiu, ser un país millor en forma de república, haurà de desaparèixer per donar pas de nou a cada sensibilitat ideològica. Un instrument excepcional per a un moment d’excepció. En aquest context, el PdeCAT ha de continuar fent política. I a l’assemblea nacional es va escollir una comissió delegada on hi soc juntament amb Lluís Puig, Jordi Turull i Quim Forn, per establir els nivells de coordinació amb la Crida. Des de la presó ens hi estem abocant. Volem donar valor a allò que representa el PDeCAT per bagatge, capital humà, solidesa, i l’oportunitat de futur de la Crida com a instrument d’expressió molt majoritària.
Ha tornat el debat sobre la unitat de llistes per les europees.
Precisament davant d’Europa és on fa falta més unitat. Per tant crec que la millor de les opcions seria una llista unitària del món sobiranista, plural i diversa, però amb una sola veu.
Difereix molt el concepte d’unitat a dins a Lledoners del que tenen els partits a fora?
La unitat és sempre senzilla d’entendre, a dins i a fora: és el resultat de debatre, negociar i acordar una posició comuna. Quan treballem des de la unitat sempre avancem.
La CRÒNICA
Ni matar una mosca
Jordi Alemany
Locutori 4 de la presó de Lledoners a les 4 de la tarda. Solitud. N’hi ha 32 més, buits. S’hi arriba després de creuar unes vuit portes i reixes que es tanquen mentre t’acompanya un funcionari de presons i enfiles passadissos, escales i un pati interior. Al final acaben dividint el grup i dirigeixen tots els altres –entre ells un conseller i una exdiputada europea– perquè facin el seu vis-a-vis amb algun dels altres set presos polítics engarjolats preventivament. Un servidor espera Josep Rull en un locutori que imposa i cohibeix però que és molt més gran que els vistos en sèries i pel·lícules. És el seu quart dia de vaga de fam i estic expectant. Apareix i s’esvaeixen els dubtes. Més prim, però fent bona cara, només el delaten els ulls vermells. Ens saludem mà contra mà amb un vidre al mig que està brut de tantes empremtes de salutació. Però no ha perdut la rialla ni l’humor que sempre ha lluït des que el vaig conèixer, a finals del segle passat, quan recorria les poblacions del Vallès explicant les inversions de la Generalitat i, ja el 2003, quan es va presentar per primera vegada d’alcaldable a Terrassa.
I el primer que fa és preguntar per la cocapital vallesana l’endemà dels aldarulls per la concentració de Vox, dels quals comença a voler saber-ne coses, i em pregunta on tenen la seu, qui són... I diu: “Pobre barri de Sant Pere Nord”, que és on van fer l’acte els de la ultradreta, i immediatament recorda: “És on Navarro [PSC] em va guanyar unes eleccions.”
Parla de com es troba, dels controls de salut que li fan, de la quantitat d’aigua que beu i de les visites al lavabo, de com li va dir a un dels funcionaris que li guardés galetes i succedanis de Nocilla que es poden comprar a l’economat per no caure en temptacions. Dirigeix la conversa, com sempre, i reconeix que trobarà a faltar les estones de spinning o ping-pong, però li queda el teatre i intenta evadir-se de tanta actualitat i pressió per la preparació del judici escoltant emissores de ràdio musical. Es mostra agraït de les cartes que reben –tenen un rànquing de procedència i diu amb orgull que guanya Terrassa– i de les visites, també de socialistes. I tota l’estona el ronda una mosca. Li obre la porta perquè marxi, i et preguntes què hi fa a la presó un home que és incapaç de matar una mosca.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
