L’SPD busca la renovació amb Andrea Nahles com a nova líder
La nova cap dels socialdemòcrates arrodoneix el domini femení als partits polítics alemanys
Substitueix Schulz, la gran esperança de la formació, enfonsat per Merkel
Martin Schulz, el socialdemòcrata que havia de treure Angela Merkel del poder, ja és història. El rellevarà al front del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) Andrea Nahles, la primera dona elegida per a aquest càrrec en la històrica formació. Nahles va obtenir un resultat modest (66 %), en el congrés federal celebrat a Wiesbaden, un percentatge que reflecteix la divisió interna que arrossega l’SPD, com la majoria dels seus partits agermanats europeus.
Nahles representa la necessitat imperiosa de renovar-se d’un partit, que en les eleccions generals del passat setembre es va enfonsar en el seu mínim històric (un 20,5 %) i va haver de negociar i acceptar formar part d’una nova gran coalició de govern liderada per Merkel. Qui va pagar-ne la factura va ser, principalment, Schulz, a qui, un any enrere, l’SPD havia escollit com a president, amb un 100% dels vots, perquè el considerava un rival capaç de derrotar la cancellera. Schulz va acabar en el descrèdit en les urnes i, per rematar-ho, negociant la gran coalició que havia rebutjat categòricament.
A Nahles la va designar, ahir, el partit després de la renúncia a la presidència de Schulz, al febrer. Amb aquesta elecció de Nahles, ahir es va voler passar pàgina. La realitat, però, és que l’SPD no aixeca cap des que, el 1999, el darrer canceller que han tingut les files socialdemòcrates, el centrista Gerhard Schröder, va entrar en confrontació amb l’ala esquerra de l’aleshores president, Oskar Lafontaine.
Schröder va tirar endavant el dur pla de reformes anomenat Agenda 2010, molt lloat per Merkel, mentre que Lafontaine va deixar l’SPD i el càrrec de ministre de Finances per fundar el seu propi partit, L’Esquerra.
L’SPD no ha trobat el rumb, malgrat els successius relleus en la presidència. Ara, hi arriba finalment una dona, per primer cop en els 154 anys d’història del partit, cosa que no és exactament una revolució a Alemanya. Merkel lidera la Unió Cristianodemòcrata (CDU) des de fa divuit anys i, previsiblement, deixarà la direcció a una altra dona, Annegret Kramp-Karrenbauer, la secretària general. També hi ha dones al front dels Verds i L’Esquerra, i fins i tot el grup parlamentari de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) té comandament femení.
Energia
Nahles haurà de posar tota la seva energia (i en té molta) en la tasca de renovar l’SPD. Sap què és la confrontació amb les bases dels seus temps de líder de les rebels Joventuts (els Jusos). Va ser membre de l’ala esquerrana de Lafontaine, encara que no va marxar amb ell del partit, i ha estat ministra del Treball amb Merkel, en l’anterior gran coalició. Des d’aquesta posició, va fer prosperar la implantació d’un salari mínim interprofessional en un país ric, però on creix la precarietat laboral. Aquest guany és ara el seu cavall de batalla, en un partit necessitat de refer-se de les successives traïcions a les essències esquerranes, si no vol caure en la irrellevància política que amenaça altres partits agermanats europeus.
