Reivindicacions polítiques des de l’exili

Catalunya

La derrota de la Guerra Civil va fer que el govern republicà de Lluís Companys hagués de fugir cap a l’Estat francès amb membres de l’executiu espanyol i basc. Companys es va instal·lar primer a Perpinyà i després a París per treballar en la representació de la Generalitat a l’exterior –allà va crear l’entitat Consell Nacional Català–. Però tot es va truncar quan va ser detingut per la Gestapo i posteriorment afusellat per les tropes franquistes al castell de Montjuïc, el 15 d’octubre del 1940. “Durant el poc temps que va estar a l’exili, Companys va intentar coordinar tota aquella gent que estava refugiada, més de 200.000 persones que estaven a l’Estat francès. Va intentar ajudar els que estaven als camps de concentració i donar una esperança de cara al futur”, explica l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté. Per aquest motiu, va intentar que continués sortint la revista Catalunya i va potenciar el contacte amb molts estudiants a Tolosa, Montpeller i París, i també va mantenir contacte amb altres llocs de l’exili com ara Mèxic i Cuba.

El seu successor va ser Josep Irla, que era el president del Parlament. “Va provar de fer un govern, però la situació era molt difícil, perquè estàvem en plena Guerra Mundial. Era un exili afeblit, indefens i dividit, i fins que no va canviar el curs de la guerra no hi va haver esperances de sortir-se’n. A partir d’aquí, es va començar a veure una esperança, però no es va acabar produint”, hi afegeix Solé i Sabaté.

El 1954, Irla, que estava afeblit i malalt, va deixar la presidència, i diputats del Parlament, reunits a l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, van escollir Josep Tarradellas com a nou president. “El franquisme es va anar consolidant a poc a poc i Tarradellas va aconseguir mantenir la flama permanent de la catalanitat a l’exili. La seva actuació, però, va ser nul·la, perquè tot era administració espanyola. No va poder fer absolutament res”, conclou Sabaté. És en aquest context que s’entén que Tarradellas renunciés a formar un govern a l’exili.

El 23 d’octubre del 1977 va tornar a Barcelona –amb la seva famosa frase “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”– i va ser nomenat president de la Generalitat provisional. Va formar un govern de concentració per tal de redactar l’Estatut del 1979 i va convocar eleccions el 1980.

País Basc

El 1937, les tropes franquistes van entrar a Bilbao i el govern de José Antonio Aguirre va haver de començar un periple. Primer, a la localitat biscaïna de Turtzioz; després, a Cantàbria, i finalment, a Catalunya. El 1939, Aguirre va creuar la frontera francesa amb Lluís Companys i el president del govern espanyol, Manuel Azaña. L’executiu basc es va instal·lar a París amb l’objectiu d’ajudar els refugiats i també els aliats durant la Segona Guerra Mundial. El 1940, l’ofensiva alemanya sobre França va sorprendre Aguirre a Bèlgica i des d’allà va veure com van detenir Companys –ell també estava condemnat a mort per Franco–. Aquí va començar una odissea per fugir que el va portar a Anvers, Berlín, Suècia, el Brasil, l’Uruguai, Veneçuela i els Estats Units. En tots aquests països, va intentar que la veu dels bascos se sentís arreu del món. El 1946 va tornar a l’Estat francès, on va constituir de nou el govern i va crear la Lliga Internacional d’Amics dels Bascos, que va aconseguir 50.000 adhesions. Des de l’exili, l’executiu també va promoure dues vagues generals al País Basc, el 1947 i el 1951. El lehendakari va morir el 22 de març del 1960, i el seu substitut va ser Jesús María de Leizaola, que va tornar al País Basc el 1979.

Estat francès

Charles de Gaulle és qui millor representa el moviment francès a l’exili durant la Segona Guerra Mundial. Durant l’ocupació alemanya, va ascendir a general i va accedir a un primer càrrec de govern –subsecretari de la Guerra–, amb el primer ministre Reynaud. Però l’executiu va caure, es va iniciar el règim de Vichy, i De Gaulle es va refugiar a Londres. Allà va fundar la resistència, la França Lliure, i va ser reconegut per Winston Churchill. Es va crear un govern a l’ombra –l’anomenat Comitè Nacional Francès– i, després del desembarcament de Normandia, De Gaulle va tornar a l’Estat francès i es va instal·lar al capdavant d’un govern de concentració.

Polònia

Un altre dels governs a l’exili que es van formar després de l’ocupació nazi va ser el de Polònia, sota la presidència de Wladyslaw Raczkiewicz, que es va establir primer a París i després a Londres, i va ser reconegut per tots els aliats. Des de l’exili va dirigir les forces armades que encara estaven a Polònia. Després de la Guerra Mundial, però, molts polonesos no van estar d’acord que el seu país estigués sota els auspicis soviètics, i el govern a l’exili va continuar existint. De mica en mica, va anar perdent suports internacionals, però l’executiu va continuar perdurant a Londres i tenia la legitimitat de prop de 150.000 polonesos exiliats. El 1990, Lech Walesa es va convertir en el primer president després del comunisme, i va tornar a bastir ponts amb l’exili i en va reconèixer la legitimitat.

Sud-àfrica

La història de les últimes dècades de Sud-àfrica va lligada evidentment a la figura de Nelson Mandela, el seu empresonament i la lluita contra l’apartheid. Va ser una de les alma mater del partit socialdemòcrata ANC, juntament amb Oliver Tambo. El 1960, Tambo es va haver d’exiliar i va mobilitzar tot el moviment anti-apartheid des de l’estranger mentre Mandela estava a la presó, i la seva formació, ANC, estava il·legalitzada. Des de l’exterior va fer de mediador amb les Nacions Unides perquè intercedissin en el conflicte del seu país, i el 1990 va poder tornar a Sud-àfrica i va participar activament en les converses de pau entre l’ANC i el govern de Frederik de Klerk.