Primavera groga al parc

És un drap setinat, d’una tela noble, elegant, que batega al vent que fa aquest matí a Barcelona, un matí també de sol que recorda més els primers dies de primavera que no pas els del pic de l’hivern. El drap és groc, i la qualitat del teixit fa que sembli daurat. El que crida l’atenció és que és groc, o daurat, tant se val, i només groc. És la peça fonamental i indispensable d’una bandera que enarbora una noia que ha fet cap al passeig Lluís Companys de Barcelona per seguir a través d’una pantalla gegant la sessió d’investidura de Roger Torrent com a president del Parlament de Catalunya. El discurs que fa el flamant president està despullat de paraules abrandades, el mot independència no hi apareix i la paraula república només hi surt per aproximació quan parla d’actuar amb els “valors del republicanisme”. El discurs polític ha transmutat i les banderes també. La bandera groga i només groga que enarbora aquesta dona és com una senyera a la qual li hagin caigut les quatre faixes. L’estratègia de setge policial i judicial a l’independentisme ha fet moderar posicions, modificar objectius i centrar la prioritat en el clam de llibertat que representa el color groc, a la solapa, als balcons i ara a les banderes. Ja no hi ha reivindicacions nacionals, ni grans clams per la independència, ara es lluita fonamentalment contra la tenalla política i judicial de Madrid i per aconseguir la llibertat dels presos polítics. Avui l’aire no porta flaires de república, sinó el compromís de la resistència.

El groc és el color que domina en la concentració de partidaris de la independència que s’han citat a la part baixa del passeig de Lluís Companys. En són un parell de milers i s’estan de cara a una gran pantalla de televisió, drets damunt del gran mapa de la ciutat del 1714 que es va dibuixar en aquest punt, damunt l’asfalt, quan el 2014 es van celebrar els tres-cents anys de la desfeta de l’11 de setembre. El punt de concentració és aquí i no davant de l’edifici del Parlament, dins del parc de la Ciutadella, perquè algun responsable de seguretat –no cal oblidar que en vigència de l’article 155 de la Constitució, que manté intervinguda la Generalitat de Catalunya, la direcció dels Mossos d’Esquadra depèn del ministre de l’Interior, José Ignacio Zoido– ha decidit que la gent que s’hi podria arribar a concentrar, i que finalment resulten ser majoritàriament persones d’edat avançada, poden causar problemes i cal preservar l’edifici del Parlament d’aquestes concentracions independentistes que són potencialment perilloses, segons ha advertit en les diverses resolucions el jutge Pablo Llarena per mantenir els consellers i els Jordis a la presó, encara que mai hi hagi hagut cap incident. I tampoc avui.

Tot és molt tranquil, molt civilitzat aquest matí i l’únic que trenca la calma del moment és la presència durant una estona d’un grup d’ultres, algun d’ells cap rapats, amb banderes espanyoles i una estelada on han pintat amb esprai de color negre el número 155, que criden “Llibertat, llibertat!”. La presència d’aquests individus no altera el propòsit dels concentrats de fer costat als diputats que estan restituint a la presidència del Parlament un diputat independentista. I mentre el debat no arrenca, molts dels presents se sumen a la iniciativa del CDR Parc i Llacuna de tenyir de groc la tanca que delimita el perímetre del parc, i la iniciativa té molta requesta.

D’aquesta manera, quan arrenca la sessió, la llarguíssima tanca del passeig Pujades és un mur de color groc, per l’acció d’haver-hi penjat més de 2.000 llaços fets amb tires de plàstic. L’operació d’engroguir la tanca s’ha fet amb un rollo de plàstic de més de 200 metres, i infinitat de bosses d’escombraries, que han comprat els integrants del CDR que després de tants llaços ja saben quin és el preu del plàstic a Catalunya i que el més barat es ven a Manresa.

Molts dels que avui fan llaços són els mateixos que el 27 d’octubre passat es van concentrar en aquest mateix indret de Barcelona per seguir la sessió del Parlament on es va proclamar la República. L’escena que s’hi va viure era molt similar a la d’avui, amb centenars de persones –aquell dia n’eren moltes més– seguint la sessió parlamentària a través d’una gran pantalla de televisió.

Uns dels que hi eren aquell dia i avui repeteixen són en Francesc i la Dolors, una parella de la tercera edat formada per un català i un gallega. “I jo soc més independentista que ell”, diu la dona. En Joan recorda aquell dia de finals d’octubre i assegura que ell hauria tirat pel dret per anar a totes amb la República, malgrat que reconeix que el president Puigdemont no ho tenia fàcil i que, si hagués optat per aquesta via, “hi hauria hagut almenys 500 morts al carrer”. És obvi que avui no és un dia de grans eufòries ni gaire cava, com sí que ho va ser aquell 27 d’octubre. Però aquest matí tenyit de groc i vestit de primavera tampoc és una invitació al pessimisme, sinó tot el contrari. La Dolors ho té clar: “Som en el camí i arribarem fins al final.”