“El 21-D torna a ser un referèndum”

Molt animat. Ha mantingut sempre la moral elevada i una gran fortalesa. Continua molt informat del que passa malgrat les dificultats i crec que ha pres una decisió [concórrer al 21-D] molt meditada i molt convençut. Des de l’ANC esperem que tingui sort en la nova etapa.

Ho hem d’acabar de parlar. Probablement farem un secretariat nacional extraordinari a final de setmana. La previsió és que el primer quadrimestre de l’any fem l’assemblea general ordinària, entre el gener i l’abril, per iniciar el procés d’elecció del nou secretariat i, en el meu cas, igual que en el de Sànchez, acabo el termini. Hem de veure com modulem el temps d’aquí a com a màxim l’abril, podria ser abans, i fins a quin punt té sentit fer una elecció prèvia o és millor mantenir una situació similar a l’actual. Una de les opcions possibles és que jo continuï en el càrrec de vicepresident, amb funcions executives de president, i que mantinguem aquesta situació fins que sigui un nou equip qui es faci càrrec d’una nova etapa. Aquesta seria l’opció per mi més adequada: no té cap sentit presidir l’entitat durant tres mesos.

L’ANC és una entitat unitària i transversal. Tenim gent que votarà cada una de les tres forces independentistes i fins i tot estic convençut que tenim socis que en votaran una altra. És lògic que hi hagi tensions. L’ANC en aquesta última temporada ha aconseguit un nivell de cohesió important. També és cert que hi ha moments, especialment els preelectorals, en què hi ha més possibilitats que es produeixin friccions.

És un pas molt coherent amb la seva trajectòria personal. No m’ha sorprès excessivament, però sí que, per estatuts, fa que l’ANC hagi de resoldre una situació nova, que és que un president ha plegat.

Vull entendre que la gent veu que dins l’entitat hi ha diferents sensibilitats, que és com ha de ser, i que tenim capacitat de construir un discurs comú. Nosaltres donarem el mateix suport a les tres candidatures perquè el primer objectiu és que l’independentisme guanyi les eleccions. En tot cas, fent una reflexió històrica, l’ANC, al llarg dels seus cinc anys de vida, ha tingut una presidenta [Carme Forcadell] i un president, i tots dos es presenten en aquestes eleccions en dues candidatures diferents, i tots dos en llocs de sortida destacats.

Hi ha dos elements que donen a les candidatures de la República un punt emotiu que va lligat a un altre de racional o programàtic. L’un va ser la brutalitat policial de l’1-O, que ha mobilitzat moltíssima gent més enllà de les seves idees polítiques, i l’altre és l’existència de presos polítics, fet que la immensa majoria de la població està vivint amb un gran sofriment, i no exagero. Avui tenim molta gent trista i indignada, i va molt més enllà d’unes sigles o unes determinades opcions polítiques. Aquest és un argument potentíssim en clau electoral. Ja ho ha estat en clau de mobilització. L’ANC i Òmnium no estàvem segurs de l’èxit de la manifestació de l’11 de novembre, quan ens vam atrevir a dir que volíem que fos un altre Onze de Setembre. Podia semblar una fatxenderia o un acte de gosadia, i en molt pocs dies vam muntar una mobilització que va tenir una presència massiva i que ha arribat a tot el món. La Guàrdia Urbana va donar la xifra de 750.000 persones, la mateixa que va donar per la Diada. Per la Guàrdia Urbana vam fer un Onze de Setembre. Si el govern de l’Estat fos intel·ligent, alliberaria els presos per deixar anar pressió.

Mai cap règim ni cap estat ha reconegut que tingués presos polítics. Els ministres de Franco deien que a Espanya no n’hi havia. La Unió Europea, com a mínim de portes enfora i de manera pública, es comporta com un club d’estats i dona suport a un dels socis, que a més no és precisament petit. No sabem fins a quin punt hi ha hagut gestions, per exemple, fins a quin punt l’abast final del 155 i sobretot el fet d’una convocatòria electoral tan avançada ha estat decisió del govern de l’Estat o condicionada per algun tipus de pressió estrangera.

Entenc que el 155 és una situació d’excepcionalitat i cessa en el moment del resultat de les eleccions sigui quin sigui. A partir d’aquí, la capacitat d’imaginació i acció del govern de l’Estat ja hem vist que és bastant il·limitada, no podem precisar quina serà, però seria lògic que la raó de ser d’aquest 155 desaparegués l’endemà del 21-D.

Les eleccions són il·legítimes en primer lloc perquè no les convoca el president de la Generalitat, que és qui les ha de convocar, sinó el govern de l’Estat, i després perquè es donen amb condicionants com l’existència de presos polítics que són candidats o la presència d’uns efectius policials extraordinaris de la Guàrdia Civil i la Policía Nacional que no contribueixen a crear el clima de llibertat que hi ha d’haver en unes eleccions. L’independentisme ha de presentar-s’hi per poder continuar tirant endavant la bandera de la República. Totes les forces polítiques i els moviments socials coincidim en aquesta necessitat. El nostre govern legítim és l’actual, que tenim a Brussel·les i a Estremera i Alcalá-Meco.

A títol personal, no com a vicepresident de l’ANC, i com a historiador, el que puc fer és anar a mirar les situacions en què s’han produït fets similars. I el fet més similar és quan el president Josep Tarradellas lliura el medalló de president a Jordi Pujol, en què la legitimitat històrica i la legitimitat sorgida d’un Parlament acabat d’elegir generen una línia de continuïtat. El president històric reconeix el president votat al Parlament i el president votat al Parlament reconeix la legitimitat del president històric. Això encara ho van fer de manera més plàstica en el cas del govern basc, en què el govern a l’exili, format per una coalició de partits presidida pel lehendakari Jesús María Leizaola, va fer el mateix amb el govern de Carlos Garaikoetxea. Tot això, amb el benentès que la llista més votada no fos la del president. Ho dic a títol personal i no dic que s’hagi de fer així, sinó que el model històric que veig que s’ha produït en una ocasió és aquest.

En el cas del govern basc, l’any 1979 hi va haver un període d’uns mesos en què hi va haver un doble govern. En el cas català, Tarradellas mai va voler tenir un govern a l’exili, exercia com a president, no es va presentar a cap elecció i va ser president de la Generalitat provisional en un govern de coalició fins que hi va haver eleccions.

Si s’aplica la hipòtesi històrica que plantejo, dependrà dels resultats.

L’opció de la República va guanyar un referèndum que malgrat la brutalitat policial ha de ser considerat vàlid, perquè va anar a votar una xifra molt important de ciutadans de Catalunya de forma molt clara, i després la República es va declarar en una votació al Parlament.

Per tant, aquí comença una nova feina, que tindrà el govern que sorgeixi, de construir la República. No serà una tasca fàcil, com hem vist, i probablement tampoc no serà immediata.

L’independentisme sempre ha cregut que el millor escenari era el d’un referèndum pactat. Hem arribat a un referèndum sense pactar perquè no hem trobat ningú que el volgués pactar amb nosaltres. Hem de veure fins a quin punt una repetició de majories electorals independentistes al Parlament podria portar algun ens internacional a forçar algun tipus de diàleg amb l’Estat. Ara mateix tot això són hipòtesis.

El 27-S vam parlar d’eleccions plebiscitàries. D’alguna manera, amb unes condicions molt més dures, perquè avui tenim el govern a la presó i l’autonomia pràcticament dissolta, el 21-D torna a ser un referèndum o unes eleccions plebiscitàries.

Si realment s’establís algun tipus de negociació amb l’Estat, impulsat per algun ens extern o internacional, hauria de tornar a plantejar-se la possibilitat d’un referèndum.

Els comuns, en el tema nacional han jugat sempre a l’ambigüitat, fins i tot en moments clau com en la convocatòria del referèndum. És important que en la mesura del que sigui possible l’independentisme eixampli la majoria social i que sectors com el dels comuns vagin decantant-se cap a aquest model republicà.

Hem de veure quines seran les prioritats del nou govern, però des de l’ANC veuríem bé que iniciéssim ara un procés constituent que permetés anar construint la República i els seus continguts polítics i socials.

Quan va néixer l’ANC pensàvem que el procés cap a la independència seria molt ràpid, fins i tot es va parlar de dos anys. El nostre objectiu era la pròpia dissolució en el moment que arribéssim en aquest punt. Hem anat comprovant, especialment en els últims mesos, que una cosa és arribar a la proclamació de la República, que requereix una majoria social i electoral que hem tingut, i l’altra és construir un Estat, que requerirà més musculatura, més gruix, més capacitat d’interrelació amb altes països, i que és un procés que no es pot fer de manera immediata. Després de l’1-O vam arribar a un nivell d’eufòria potser excessiva i darrere va venir una mena de caiguda en picat i de desencís. Passat el cop, ens estem situant. El que hem avançat és enorme, ningú s’hauria imaginat fa deu anys que una majoria parlamentària hauria votat a favor de la República. Al costat d’això que hem fet, que és titànic, hem de veure què ens falta i quines són les estratègies a seguir, que caldrà replantejar en algun cas a partir del 21-D.

No haurem de posar un horitzó temporal immediat. Un dels problemes que hem tingut són les urgències. Hem d’aconseguir superar aquest estadi amb un projecte realista que ens aboqui a una República constituïda i real.

És molt important remarcar l’èxit de la gran mobilització de l’11 de novembre. És el primer dia que vaig tornar a veure que la gent estava contenta i recuperava autoestima i orgull de país. Això és un tomb, perquè passàvem una temporada en què la gent s’havia anat encongint. En aquest context cal situar les iniciatives properes, i la més important és la marxa a Brussel·les, que ha de confirmar aquesta tendència. Si l’11 de novembre era la gran manifestació per la llibertat dels presos, el 7 de desembre ha de ser la gran manifestació a favor del govern a l’exili i del seu retorn. Ens trobem davant d’una agressió permanent de l’Estat i, per tant, també d’una mobilització permanent. L’instrument més poderós que tenim és la gent i la gent no ens ha fallat mai.

El 6 tenia a favor l’element simbòlic, el dia de la Constitució espanyola, però tenia molts problemes de tipus tècnic, perquè comença un pont. Molta gent es desplaçarà amb autocars, motos i cotxes particulars, i Brussel·les no és aquí mateix. Era tècnicament més fàcil d’organitzar el dia 7. En total hi ha 10.000 inscrits. La xifra encara es pot multiplicar per dos o tres.

Estem parlant d’una xifra molt significativa, molt superior a l’habitual. Probablement serà la mobilització més gran de tot l’any organitzada a Brussel·les des de l’estranger.