El judici que desemmascara el PP

No ha estat el judici de corrupció més llarg de la història de l’Estat espanyol –aquest rècord el tenen el cas Malaya, amb l’exalcalde de Marbella Julián Muñoz com a protagonista i gairebé 200 sessions, i el cas Banesto, amb el seu exdirector Mario Conde, que va durar dos anys exactes–, però sí que té l’honor d’haver provocat que un president del govern espanyol en actiu, Mariano Rajoy, hagués de testificar. També hi ha hagut nou persones vinculades al cas que han mort durant aquest temps, algunes en estranyes circumstàncies. Una de les sessions més intenses es va produir a finals de juliol, quan Rajoy va haver d’acudir a la seu de l’Audiencia Nacional a San Fernando de Henares (Madrid) i va assegurar que el seu partit “mai” havia rebut donatius en efectiu d’empresaris amb interès en contractes públics. També va negar els sobresous opacs que li atribueixen entre el 1990 i el 2004 els papers de Bárcenas, la “comptabilitat extracomptable” del partit, en paraules de l’extresorer popular Luis Bárcenas, un dels principals acusats, per al qual es demanen 39 anys de presó.

El cas Gürtel s’ha allargat durant catorze mesos –s’han assegut 37 persones al banc dels acusats– i en aquest temps ha esquitxat els més alts càrrecs del PP, des de l’exministra de Sanitat Ana Mato –amb les ja famoses festes d’aniversari infantils– fins a l’expresidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre, que sempre ha negat conèixer Correa. El judici contra la xarxa corrupta de Francisco Correa, que va aconseguir dominar l’economia submergida del PP durant l’època d’Aznar, es va iniciar el 4 d’octubre del 2016. Ahir quedava vist per a sentència després de 125 jornades. El tribunal presidit pel magistrat Ángel Hurtado dedicarà els pròxims mesos a redactar la sentència.

El procediment judicial s’ha centrat en l’entramat societari utilitzat per Correa per aconseguir adjudicacions irregulars de contractes públics en connivència amb responsables del PP a les comunitats de Madrid i Castella i Lleó, a l’Ajuntament de la capital espanyola i dels municipis madrilenys de Majadahonda i Pozuelo de Alarcón, i a la localitat malaguenya d’Estepona.

Segons la fiscalia anticorrupció, amb aquesta operació es van ocultar al fisc més de 40 milions d’euros. Les fiscals Concepción Sabadell i Concepció Nicolau van concloure en el judici que hi ha una “aclaparadora prova documental” que demostra que la participació delictiva dels acusats “va atemptar contra l’estat de dret” i que la “reparació social” de la seva actuació serà “molt costosa”.

Correa va sorprendre ahir tothom fent ús del dret a l’última paraula en el judici per la primera època de la trama. El líder de la Gürtel va afirmar que el primer instructor d’aquesta causa, el jutge Baltasar Garzón, va ser inhabilitat injustament i que el govern espanyol l’hauria d’indultar. “Demano com a ciutadà espanyol l’indult del jutge Baltasar Garzón [...]. Crec que ha estat inhabilitat injustament per aquest país i que és una víctima més, com jo, d’una causa que té un caire polític i no jurídic”, exposava. Garzón va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem el 2012, per un període d’onze anys, per haver ordenat escoltes als advocats i als detinguts pel cas Gürtel mentre estaven en presó preventiva.

En la seva última intervenció, Correa va assegurar que no té consciència d’haver comès cap delicte per haver fet regals a diversos dirigents polítics a canvi de favors, i afirmava que les seves empreses no es van crear “per treballar amb el PP i delinquir”, sinó que utilitzava les seves relacions amb polítics per fer gestions i obtenir contractes. Un dels punts més destacats van ser les seves referències al Real Madrid i al seu president, Florentino Pérez, amb qui es va arribar a comparar per la gestió de la llotja del Bernabéu com a lloc on es poden fer negocis, i per les gires a l’estranger de l’equip madrileny, que havien servit al propietari de l’empresa ACS –segons va insinuar– per beneficiar-se de contractes.

Correa va deixar clar que parlava de Florentino Pérez quan es va referir a l’objectiu que es persegueix quan un empresari va “a la llotja d’un equip de futbol”.