La gent pren el carrer com mai

Més de deu mil persones van desbordar la plaça Constitució de Girona dimecres al vespre per denunciar l’estat d’excepció, arran dels fets del 20-S, i en defensa de la democràcia. A Girona, molta gent es va quedar fora dels límits de la plaça, un aforament molt més gran que les convocatòries habituals a la plaça del Vi o a la plaça Independència. Les concentracions, multitudinàries, es van repetir arreu de les principals poblacions de les comarques gironines amb una fotografia i una escenificació similars. Davant de les seus consistorials, en un ambient pacífic i reivindicatiu, amb càntics i lectures de manifestos, una participació intergeneracional, familiar. La mobilització de dimecres de la ciutadania es va repetir divendres protagonitzada, aquest cop, pels col·lectius: la comunitat universitària i els treballadors públics. Més de cinc mil persones a la UdG i un miler davant de la seu de la Generalitat.

Quina és l’anàlisi d’aquestes mobilitzacions massives? És una demostració del poder del poble? “Hi ha episodis polítics conjunturals i molt específics a la història on el carrer és important. Succeeix en els processos de transició de règims autoritaris a democràtics”, explica el politòleg Salvador Martí , doctor en ciència política i de l’administració, professor de la UdG i membre del Centre de Relacions Internacionals de Barcelona CIDOB. Salvador Martí ha investigat sobre processos de democratització a l’Amèrica Llatina, acció col·lectiva i moviments socials. El professor Martí recorda els antecedents de les revolucions de colors, les d’Ucraïna, Geòrgia, també les primaveres àrabs: “Hi ha moments d’alta intensitat, de crisi concrets, en què la ciutadania surt al carrer per mostrar el seu descontentament.” Hi afegeix que en el cas català és molt important la tasca i el capital social que han generat entitats com ara Òmnium i l’ANC, “les quals han fet de xarxes mitjanceres entre les elits i la gent”. I amb relació a la mobilització, han ajudat a fer “gimnàstica de la mobilització; hi ha hagut un aprenentatge previ” gràcies a les Diades. En aquest sentit, i sobre el caràcter festiu i familiar, reivindicatiu i pacífic de la revolució catalana, Salvador Martí destaca que, si bé és una característica del cas català, no és exclusiva: “Els primers episodis de les revolucions àrabs i les de color, també les de vellut, van ser transversals i intergeneracionals; el primer graó és massiu.” Destaca que les mobilitzacions ciutadanes, l’acció de prendre els carrers i les places, són una imatge molt poderosa, que té molt de ressò internacional: “Perquè l’ocupació de l’espai públic és cridanera, fa visible la protesta i genera fotografies que donen la volta al món, però alhora també genera tensions.”

Què passa, però, quan el que és festiu deixa de ser-ho? Posa l’exemple de la Revolució Taronja a Ucraïna, que, tot i la repressió, va continuar i es va mantenir. Martí explica, però, que en el cas d’Ucraïna hi havia el suport de l’opinió pública internacional.

Amb relació al desenllaç, el professor de la UdG assenyala que tindrà a veure amb tres elements: la capacitat de resistència de la mobilització, el nivell de repressió i de coacció de l’Estat i la posició de la comunitat internacional. Assenyala que amb “les fotos de la gentada no n’hi ha prou perquè la comunitat internacional prengui posició” i recorda que històricament Catalunya “no ha tingut gaires pretendents”. “Una cosa és sortir al carrer, que està molt bé, i l’altra guanyar l’Estat; el desenllaç tindrà a veure, però, amb aquestes variables, que es modulen.”