“Ara ja no hi ha espai per a una negociació”

No puc donar xifres però puc posar algun exemple. Sobretot en els moments de màxima tensió, com és l’actual, interessa molt. Els lectors de Politico són en general el nucli dur i la gent que pren decisions a la Unió Europea. Estem parlant de parlamentaris europeus, comissaris, de tots els lobbies econòmics i polítics. Som un mitjà de comunicació molt orientat a tot el que passa a la bombolla de Brussel·les, encara que també generem interès en altres països i en la gent a qui li interessa la política. Doncs tenint en compte això, la setmana passada quatre de les deu notícies més llegides eren sobre Catalunya.

Sí, perquè hi ha interès. Com que és una qüestió que ja fa anys que dura, quan no hi ha un moment com l’actual de màxima tensió, l’interès perd força, perd lectors i la gent ho troba una mica repetitiu. Però en una situació com l’actual hi ha molt i molt interès.

És la mateixa impressió que tinc en altres temes. A Espanya, en general, hi ha un periodisme molt partidista. I això no passa només a Madrid. També passa a Barcelona. Hi ha mitjans que estan molt identificats amb determinats partits polítics i, per tant, es defineixen molt clarament contra el referèndum i la independència de Catalunya. I per una altra part, també hi ha molts mitjans identificats a favor del referèndum i de la independència.

Sí, sí, menys. Però aquest partidisme està molt present. A mi, com a professional de la informació, m’interessa llegir-ho tot. Fins i tot en els mitjans més partidistes hi ha periodistes i reporters que val la pena llegir. Per exemple, no llegir un editorial d’El País però sí articles de grans professionals que hi ha al diari i que fan una feina molt professional. Sempre hi ha excepcions honroses en aquest periodisme tan partidista.

Aquesta és una discussió que tinc molt amb amics que no són periodistes. Perquè els mitjans han perdut molta credibilitat, el partidisme pesa molt, la gent no se’n refia... I la veritat és que jo no sé com respondre a la pregunta de com s’ha de fer per tenir una bona informació panoràmica i objectiva de la situació. Jo, l’únic que els puc dir és que llegeixin mitjans oposats i que variïn la seva dieta informativa. I pel que fa als mitjans internacionals, ho tracten amb més distància, però també s’equivoquen. No s’ha de sacralitzar el que diuen. Ho dic perquè jo soc espanyol, de Cadis, ara treballo per a un mitjà estranger molt potent i abans he treballat per a mitjans espanyols, i a Politico sí que hi ha un segon cribratge que és l’edició que evita molts errors. Però això no significa que no se’n cometin. Perquè la premsa estrangera també té menys informació, està menys sobre el terreny i no té determinats matisos sobre la informació. Això sí, en la premsa estrangera t’evites tota la part partidista.

És l’enfocament que se’n podia esperar. És cert que, des de Catalunya, els partidaris de la independència tenen un nivell d’expectativa sobre el que pot fer Europa que crec que és irreal. Espanya és part del club, té influència i, òbviament, està jugant les seves cartes. Després també hi ha una qüestió de fons, que és que als països europeus que formen la comunitat no els és gaire atractiva la idea que una part d’un estat membre es pugui independitzar, perquè molts països també tenen problemes, potser no tan greus, però sí similars. Això fa que, respecte a Catalunya, tampoc no tinguin ganes d’empènyer-la un mica.

Aquí hi ha un problema de base, que és que la majoria de la població espanyola no vol acceptar que una comunitat autònoma es pugui independitzar. El govern espanyol ha fet moltes coses malament des de fa molt temps. Fonamentalment, no voler asseure’s en una taula amb una proposta i no tenir una visió ni un projecte de país que pogués resultar atractiva per als catalans. I hi ha mil qüestions que es poden retreure al govern de Rajoy, que ha permès que la crisi anés a més. Ara bé, just en la situació d’ara crec que no té gaire marge de maniobra. El marge que té és només determinar quin nivell de pressió pot aplicar per fer acatar l’estat de dret i sobre quanta gent. Ara ja no hi ha espai per a una negociació, perquè també el govern català ha dit que l’únic que es pot negociar ara és com es pot celebrar un referèndum d’autodeterminació.

Veig dues qüestions fonamentals, que són les que he comentat abans. Però quan em refereixo al fet que Rajoy hi podia haver fer molt més em refereixo a la seva barroeria. No necessàriament vull dir que hauria hagut de negociar un referèndum. Els problemes de base que dic són, per una part, que la majoria dels espanyols no volen un referèndum i, d’altra banda, hi ha una llei que no permet la secessió. Però tampoc estic d’acord que el referèndum sigui automàticament il·legal. Però si el resultat fos la secessió, seria il·legal perquè la Constitució no la permet. Per tant, si tenim en compte això, el govern de Rajoy tampoc no tenia tant de marge de maniobra. Ara bé, sí que en tenia en moltes altres matèries. Sobre el finançament. També sobre la cultura; Espanya és un estat que hauria d’haver abraçat la diversitat d’una manera molt més clara. Hi ha quatre llengües que són totes molt valuoses i que s’haurien de cuidar des del govern central. També hi ha hagut poca destresa dialèctica, amb declaracions que no tocaven. Per exemple, quan vaig ser a Catalunya per la Diada, em va sorprendre molt que molts catalans tenen gravades al cap declaracions de polítics del PP i ministres al Congrés. Me’n van dir moltes. Una que em van repetir molt va ser la del ministre Wert: “Hay que españolizar a los niños catalanes.” No es pot actuar amb aquesta barroeria, tirant gasolina al foc. Ara bé, d’aquí a passar que l’única solució fos negociar un referèndum, jo no faria aquest salt.

Hi ha una lluita pel relat, això és evident. Cada part intenta deslegitimar l’adversari.

No ho sé. Sí que és una operació de risc, això és clar. El govern espanyol el que vol és deixar clar que això no és cap broma, que l’estat de dret s’ha d’imposar amb les eines que té. Si això deslegitimarà el seu relat, ja ho veurem. Depèn de l’impacte que tingui a Catalunya, a la resta d’Espanya i a escala internacional. També s’ha de veure quines conseqüències futures té això. De moment són unes diligències prèvies, hauran de comparèixer i veurem si acaba amb càrrecs formals per diferents delictes. S’haurà de veure quants d’aquests alcaldes acabaran en un procés penal i que hi hagi un judici i una sentència, perquè ja sabem quins són els ritmes de la justícia.

És molt complicat especular. És una situació desconeguda tant a Espanya com a Catalunya. Crec que tant un govern com l’altre estan reaccionant d’una manera intuïtiva perquè no s’hi han trobat abans, estan prenent decisions amb molta pressa. Francament, no sé si es podrà celebrar el referèndum o no. En qualsevol cas, espero que a partir del dia 2 d’octubre hi hagi alguna manera o que s’obri un període en què les coses s’intentin solucionar per mitjà de l’acord, no amb més conflicte.