Alemanya
economia
Una macroeconomia tacada pels sous i les jubilacions precàries
Merkel exhibeix el creixement, l’estabilitat pressupostària i la reducció de l’atur com a fonaments de la seva campanya
Milions d’alemanys, en risc d’exclusió social tot i els rècords d’ocupació laboral
Només una veu ha deixat la cancellera Angela Merkel sense respostes, en tota una campanya en què s’han multiplicat les entrevistes, els debats entre polítics i les oportunitats fins i tot d’esbroncar la cancellera, en els mítings de campanya a l’aire lliure. Va ser la veu de la senyora Petra Vogel, una dona de la neteja d’un hospital de Bochum, a l’oest del país, que després de 40 anys com a contribuent percebrà de jubilació una pensió de 654 euros.
Va ser en un programa de la televisió pública, on la líder conservadora va ser confrontada a les preguntes del ciutadà, entre les quals la de la senyora Vogel. “No puc canviar el sistema de pensions de cop”, va admetre la cancellera. “Què vol dir de cop? Que ho farà quan pugui?”, va insistir la senyora Vogel, indignada, sense por ni timidesa davant les càmeres de la televisió.
El “cara a cara” entre la senyora de la neteja de Bochum, una de les ciutats més empobrides del país, i Merkel, la dona més poderosa del món, va ser molt més il·lustratiu que el que havia mantingut dies enrere amb l’aspirant socialdemòcrata, Martin Schulz, sense cops baixos ni ensurts.
Aquesta no va ser l’única pregunta incòmoda del ciutadà a la líder. Els successius programes de “preguntes del ciutadà” han tret a la llum l’Alemanya real que sovint no es veu en l’esfera política ni en els balanços macroeconòmics de la superpotència europea. Merkel no va trobar una resposta a aquesta ciutadana, en bona part perquè no entra en el modus de comportament de la cancellera embolicar la veritat amb mentides piadoses.
Merkel ha recordat, en cadascun dels mítings que ha anat celebrant aquests dies, que l’atur s’ha rebaixat a la meitat des que va arribar al poder, el 2005, quan hi havia més de 5 milions d’aturats; ara en són 2,5 milions, el que suposa un 5,7 %. També ha presumit del dèficit zero que des de fa quatre anys registra Alemanya, com a exponent del principi de l’estabilitat pressupostària que aplica el seu ministre de Finances, Wolfgang Schäuble. O del rècord d’ocupació –43 milions de ciutadans, en un país de 82 milions d’habitants–, com a fonament de la solidesa futura.
Perill de marginalitat
Aquestes xifres no amaguen, però, que 8 milions de treballadors perceben sous mínims i que al land del Rin del Nord-Westfàlia, el més poblat del país, un 17 % de la població està en risc d’exclusió social. En aquest terme s’entén, a Alemanya, els qui viuen amb ingressos per sota del 60% de la mitjana del país. No es tracta de pobresa extrema, sinó de perill que hi ha de caure en la marginalitat.
La senyora Vogel –de qui en mitjans alemanys s’ha dit que és militant de l’Esquerra, el partit de la dissidència socialdemòcrata– no vol estar entre els vellets que busquen ampolles buides entre el contenidors d’escombraries després d’haver treballat tota la vida.
El sistema de minifeines, implantat en les reformes estructurals o Agenda 2010 en temps del canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder, és la clau del rècord d’ocupació actual. També de les cotitzacions mínimes a la Seguretat Social, que es traduirà en jubilacions de misèria en el futur.
Càstig al país
Merkel i el seu apòstol de l’estalvi, el ministre Schäuble, no només han castigat el conjunt de la zona euro amb la seva disciplina de l’austeritat. L’han aplicada a tot el país. Els alemanys són de mena estalviadora i ho han encaixat més o menys bé. Però les conseqüències de la contenció pressupostària i de l’obsessió pel dèficit zero, en un país amb superàvit exportador, es comencen a sentir. No només a les butxaques privades. També a escala de les infraestructures, teixit sanitari i telecomunicacions de la primera economia de la Unió Europea, on, malgrat tot, costa més trobar un wifi públic que funcioni que al Perú, com acostuma a dir, a cada míting, l’aspirant Schulz.
